L’autisme en positiu
Pau Brunet mostra el seu dia a dia amb l’autisme amb vídeos a les xarxes socials amb els quals normalitza la diferència
Aquest aparador serveix per impulsar projectes com els ‘Patis inclusius’ o protocols en equipaments públics i massius
A Pau Brunet Montes, d’11 anys, no li agrada l’estiu. No és l’únic. Es fa la seva pròpia rutina. Després de llevar-se i esmorzar, juga amb la consola a l’últim joc que s’ha descarregat, llegeix un llibre de la col·lecció de Geronimo Stilton –ha enllestit tota la trilogia de La porta dels tres panys– i se’n va a nedar a la piscina. Una rutina que fan molts nanos de la seva edat. Al setembre començarà gimnàstica al Club Gimnàstic Salt. “M’encanta la gimnàstica perquè m’autoregula, em tranquil·litza, és rehabilitadora”, explica. Ha provat diferents esports i és el que li va més bé. Com en molts altres nens, costa trobar l’exercici físic que més els agrada.
En Pau ha normalitzat la seva diferència explicant el seu dia a dia amb l’autisme a les xarxes socials, on té molts seguidors i s’ha convertit en un referent. És una exposició pública d’un menor controlada pels pares, Fèlix Brunet i Daniela Montes, que van enfocar-ho des d’un punt de vista educatiu i divulgatiu. Els continguts, basats en la vida quotidiana d’en Pau, els pensen els pares i en parlen amb ell abans de mostrar-ho a les xarxes. També busquen informació i assessorament expert amb el qual fan vídeos específics per divulgar l’autisme. “És una manera perquè es conegui a si mateix i busquem exemples de la seva vida quotidiana per fer-ho divertit. Per exemple, no es vol canviar de pantaló llarg a pantaló curt, cosa que ens serveix per abordar tota la qüestió sensorial. Hi ha molts pares que també s’hi senten reflectits”, assenyala Fèlix Brunet. Segurament la clau de l’èxit d’en Pau és que, tal com recorda el seu pare, “és un contingut real, natural; no es força res”, tenint en compte que a les xarxes hi triomfa la impostura. “Intentem ensenyar la part maca de l’autisme. No filmem quan té una crisi, però expliquem que n’hi ha i, un cop li ha passat, relata què sent quan es tanca amb ell mateix o s’enfada”, afegeix Brunet. Els pares d’en Pau no volen que quan sigui gran “s’avergonyeixi d’aquests vídeos”. El respecte és la premissa. Per tant, es tracta de mostrar les fortaleses d’un nen autista, sense exposar les debilitats, tot i que es narren. “Ensenyem dos minuts de la vida d’en Pau i només el que volem mostrar”, rebla. A l’hora de divulgar la quotidianitat de l’autisme per normalitzar-ho, la vida privada d’en Pau és la línia vermella. Els vídeos, molt seguits per famílies, psicòlegs i pedagogs, són també un aprenentatge per als pares.
El primer vídeo que va protagonitzar a les xarxes amb el perfil de @PauPautista data de l’abril del 2023 i es va realitzar amb la Càtedra d’Autisme de la Universitat de Girona (UdG), que dirigeix el doctor Mario Montero, el metge d’en Pau. Va tenir molta repercussió. El segon vídeo ja es va fer viral: s’hi veu en Pau menjant un polo quan el pare li demana sobre el tòpic dels autistes, closos en el seu món. “Sempre estic al meu món i pot semblar que no estic escoltant, com ara jugant amb l’ampolla del refresc, però estic actiu, atent”, explica en Pau. És àgil en les respostes, amb una llestesa i maduresa impròpies de la seva edat. En els vídeos es mostra com un comunicador natural. Li agradaria ser periodista. Ha acabat cinquè de primària a l’escola Balandrau. Els tres canvis de tutora que ha tingut aquest últim curs no li han anat gaire bé per al seu aprenentatge. “Tenia un pla adaptat però depèn de l’empatia del mestre”, assenyala Fèlix Brunet. Sobre les amistats, en Pau remarca que vol tenir “ amics neurotípics”. No guarda una bona experiència del casal inclusiu –terme que no li agrada ja que considera més apropiat dir-ne exclusiu o segregat– d’infants autistes. En els vídeos, en Pau rebat mites. El molesta especialment que s’usi la paraula amb menyspreu o com un insult. Normal és un altre adjectiu que s’ha de desterrar. En Pau ho argumenta així: “Jo dic un comú o un no comú, i no normal perquè hi ha el terme subnormal que és una paraulota.”
Àncora emocional
En Max és l’àncora emocional d’en Pau. Un gos juganer, que es fa amanyagar i li agrada posar-se sota les taules. Quan en Max se li posa al damunt, en Pau nota el seu pes i el contacte del pèl i això l’estabilitza. Rutines, fermesa, ancorar. A casa, han instal·lat un telèfon fix de góndola perquè en Pau, que té una germana més petita, la Carolina, sàpiga que trucarà a una altra àncora, la de la llar. “No truca al pare o a la mare; truca a casa, a la família.” La conversa pivota sobre les estereotípies dels autistes, dels balancejos, d’estirar-se els cabells, de menjar-se les ungles compulsivament... En Pau fa l’aleteig.
El dia abans de l’entrevista, pare i fill havien anat a Madrid a gravar un pòdcast, que encara s’ha de posar en marxa, i que condueix el periodista Juan Ramón Lucas. “Va ser una experiència estressant i divertida alhora”, explica en Pau. Van aprofitar el viatge per fer el turista i degustar un bocata de calamares a El Brillante. L’estiu que no li agrada a en Pau però tampoc a alguns neurotípics es presenta en família: càmping i un viatge a Noruega per veure les aurores boreals. Aprofitaran per estudiar com afecta el sol de mitjanit els autistes.