Un funeral atípic per a la primera i única alcaldessa

Calella va acomiadar ahir qui va ser la seva primera alcaldessa dona i l’única, fins ara, que no havia nascut al municipi. I ho va fer d’una manera atípica però que no hauria pogut ser cap altra, perquè era també la primera vegada que el far, el símbol més representatiu de la ciutat, esdevenia l’escenari d’un acte fúnebre. Des de la talaia on es pot contemplar una bella postal del municipi i un Mediterrani esplèndid, els centenars de persones que van assistir a l’acte, amb alguna excepció notable, van poder escoltar per boca d’uns quants escollits el retrat d’una dona que ha marxat massa d’hora, però que no va deixar ningú indiferent. La Montse, la Candini, la Candi, va reviure davant el públic a través dels records dels més íntims i de les imatges escollides dels moments familiars. D’ella es va lloar la força, l’empenta, la lleialtat, el compromís, la intel·ligència, l’amor pels seus i pel seu país, el valor, l’estratègia, la intensitat, la singularitat i l’empatia. Un funeral per distingir la persona i confortar aquells que se l’han estimat, però, sobretot, també per retre homenatge al personatge públic que va representar durant la seva àmplia trajectòria política i que va estar onze anys al capdavant del municipi. Un personatge que va acumular encerts i va celebrar sonades victòries que van ser puntualment recordades, però que també va haver de sumar derrotes, va afegir adversaris i va mantenir distàncies insalvables. Una dona que es va fer respectar en un món on costa moltíssim aconseguir-ho, però que a canvi va haver de jugar fort, arriscar i posar a prova les costures de certs convencionalismes, fidel a allò que creia. No va defugir mai el debat ni l’enfrontament verbal, era una magnífica oradora, però no acceptava fàcilment la victòria del seu oponent. La Montserrat Candini era l’esposa, la mare, l’àvia i l’amiga que ahir van definir al detall el seu cercle més proper, però també va ser l’alcaldessa, la senadora, la diputada i la directora general que havia de resoldre diàriament els conflictes que comportava el càrrec o que prenia decisions que sabia que no serien populars i que provocarien les crítiques d’oposició i ciutadans. La Candini que ahir van dibuixar els parlaments tallava cintes d’inauguració i anunciava grans projectes per Calella, però també era la que presidia plens amb mà fèrria i trucava insistent a les portes de la Generalitat i de l’Estat per reclamar les inversions promeses, disposada a no marxar fins que les aconseguia. La Candini que va apostar per un Museu del Turisme amb una projecció limitada, però també la que es va enfrontar sense complexos a la Guàrdia Civil com a autoritat local exigint respecte i ordre i facilitant-ne l’expulsió de la ciutat l’octubre del 2017. Ahir hi va haver tantes Montserrat Candini com presents en la cerimònia, tal com va expressar un dels seus amics. La Candini que escoltava Llach i Raimon i la que duia el llaç groc a la solapa, però també la que lamentava que la covid i el procés ens havien deixat un país molt prim. La Candini que aixecava la persiana dels reptes cada dia en memòria de la seva mare botiguera, i la que recordava sempre que havia guanyat totes les eleccions municipals a les quals s’havia presentat des del 2007, però que un pacte entre el PSC i ERC li havia impedit governar el primer cop. La Candini agraïda amb tot allò que havia aconseguit amb esforç i treball, i la rabiosa i dolguda amb una malaltia que l’obligava a aturar-se. Un dels destacats de l’última entrevista que li vaig fer deia així: “Crec que en política, si l’has viscut com ho he fet jo, d’una manera apassionant, no la pots deixar mai de banda.” I tenia tota la raó.