Borja Manzanares
President del Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona
“Els problemes de la infermeria no tenen una solució màgica”
“Hem de treballar conjuntament amb els sindicats i donar suport per tal que les infermeres tinguin una sola veu”
“Tenim una de les ràtios de professionals més baixes i, per tant, una càrrega de feina superior que complica la retenció del talent”
Borja Manzanares (Barcelona, 1982) exerceix com a infermer des del 2007. Té un màster en gestió de serveis d’infermeria i és cofundador i president d’Enfermería Digna, una plataforma que reclama de manera activa a les xarxes una millora de les condicions de la professió. Des de principis d’aquest mes també és el president del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, una tasca que compagina amb la seva feina a l’hospital de dia de l’hospital Germans Trias i Pujol.
Un cop ha agafat el relleu de Paola Galbany al capdavant del COIB, quines seran les seves línies de treball i els objectius principals per a aquesta nova etapa de l’entitat?
L’objectiu és donar aquest impuls que creiem que ens falta a les infermeres mitjançant el treball de tot l’equip que ens hem presentat en aquesta candidatura, donant molta veu a les vocalies i a les mateixes infermeres, fent que se sentin a prop de la institució. Ens havia arribat de les col·legiades que hi havia una llunyania amb el COIB, que no es percebia com una institució gaire propera a les infermeres. Volem canviar aquesta visió i que les infermeres sàpiguen que el col·legi d’infermeria treballa per elles, per la seva imatge i per formar part del seu dia a dia ajudant-les en tot allò que necessitin a través de totes les opcions i totes les eines que oferim, com formació o ajuda a la recerca, per posar alguns exemples dels programes que tenim.
Com veu la professió? En quin estat està ara mateix la infermeria?
Professionalment, la infermeria està creixent i en bona línia. Té professionals excel·lents que aporten moltíssim valor en multitud de camps, ja sigui en el dia a dia exercint en el seu centre sanitari o ja sigui en altres entorns on estem potser menys acostumats a veure la figura de la infermera, com en el camp de l’esport, a les presons i a d’altres serveis extrahospitalaris. Som en un bon moment, però després hi ha el tema de les condicions laborals, que crec que és una cosa que competeix més l’àmbit sindical.
Vostè havia estat molt actiu defensant la professió des de la plataforma Infermeria Digna. Encara la lidera?
De moment sí perquè des que presideixo el col·legi d’infermeres que encara no ens hem reunit. Infermeria Digna sempre ha defensat la professió i els professionals des de tots els àmbits fent molta feina de divulgació i imatge a les xarxes socials. I seguirà denunciant tot allò que s’hagi de denunciar a nivell laboral.
Sobta una mica que, sent tan reivindicatiu, des del col·legi us vulgueu mantenir una mica al marge dels temes laborals, si no ho he entès malament…
No ens en mantenim al marge, de fet el que hem de fer és donar suport professionalment als sindicats. Ja hem tingut una primera reunió amb un sindicat i n’hem programat amb els que ens han contactat. Compartim objectius, però des del COIB hem de tenir una posició més professional i els drets laborals han de ser competència dels sindicats. Ara bé, hem de treballar junts perquè les infermeres tinguin una única veu.
Les últimes mobilitzacions del sector sanitari han comportat millores, però suposo que encara hi ha reivindicacions pendents…
Efectivament. S’han de reivindicar moltes coses a diferents nivells. Cal assolir més reconeixement professional, que el reconeixement de les especialitats sigui real, s’han de millorar les ràtios... hi ha moltíssimes reivindicacions pendents. Hi ha molta feina a fer per part del govern, per part dels sindicats i també del Col·legi d’Infermeria.
Al carrer hi ha la cantarella que formem infermeres aquí i marxen fora a guanyar-se millor la vida. És el principal problema que tenim?
És un problema més dels diversos que tenim aquí. Recentment hem vist un estudi que destaca que un nombre creixent de professionals, no és que emigrin, sinó que directament deixen la professió. Aquesta és una feina molt complexa: a part de tenir una càrrega física i una càrrega psicològica, té una incidència en la família i en la vida personal. Són molts factors, a Espanya tenim unes ràtios més baixes que la mitjana i, per tant, una càrrega assistencial superior que complica les coses a l’hora de retenir el talent al nostre sistema sanitari.
I això com es pot revertir? Hi ha eines o voluntat per fer-ho?
La voluntat no sé si hi és. De moment el Ministeri de Sanitat ha fet alguns moviments una mica esperançadors, però n’esperàvem més. També és cert que no hi ha una recepta o truc màgic per solucionar-ho. Són moltes coses que hem de fer alhora per tal que més gent pugui estudiar infermeria i que es quedi a la professió i al nostre sistema de salut. Però això requereix multitud d’eines i molt d’esforç i de treball per part de tots.
Com està la situació ara a nivell assistencial i què s’espera per aquest estiu?
M’arriben molts inputs de gent que conec que fan referència a molta càrrega assistencial. Molts pacients, moments de veritable crisi perquè les infermeres porten pacients per sobre del que haurien de portar, però això són percepcions subjectives. A urgències, que és el sector que jo més conec perquè hi tinc més coneguts, em diuen que estan molt, molt, molt saturats, que passen tardes terribles. A hospitalització també hi ha un alt nivell d’ingressos i de càrrega laboral. Els professionals ho viuen malament, com en els últims estius, perquè no hi ha reforços i anem amb unes plantilles bastant justes. Però això són percepcions. Hauríem d’analitzar bé els números i l’assistència. En tot cas, s’ha de treballar des de les institucions per tal que les infermeres puguin treballar en condicions.
La infermeria és una professió clarament feminitzada, amb un 85% de dones. El fet que sigui un home qui presideix el col·legi pot sobtar a algú. Ha rebut crítiques per aquest fet? El condiciona d’alguna manera?
Sí, he rebut crítiques, però és una crítica fàcil. “És un home”, “és un home”, “és un home”... però el que hi ha és un projecte d’equip molt potent. Jo soc la cara visible perquè així es va decidir en les múltiples reunions per preparar la candidatura. Una època, per cert, en què vam haver de reorganitzar la candidatura per ajustar-la a la llei de paritat, perquè teníem massa dones i pocs homes. Nosaltres treballem per la professió i som un equip eminentment femení. I, per cert, ningú m’ha preguntat mai res sobre gènere, igualtat o feminisme.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.