La monarquia
Lluís Simon
Guillotinada olímpica
Sorpresa monumental i encomiable en la controvertida cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de París. Davant la mirada impertèrrita dels Borbons espanyols –pràcticament tota la família sencera–, els organitzadors van recrear en uns segons memorables l’execució de Maria Antonieta com a homenatge a la Revolució Francesa i tal volta com avís a navegants.
No ho van fer de qualsevol manera. Amb la col·laboració del desconegut grup Gojira, del País Basc francès, van fer que per primer cop la música més extrema, coneguda com death metal, es colés en una cerimònia d’aquestes característiques al costat d’artistes de pop mundialment reconegudes, com Lady Gaga o Celine Dion. L’actuació d’un grup que pel seu aspecte podria semblar de rock satànic va tenir lloc, com no podia ser de cap altra manera, a La Conciergerie de la ciutat, la presó on va estar tancada la dona de Lluís XVI abans que se li apliqués la seva sentència a mort, el 1793.
El Ça ira, la cançó retocada que va sonar des del palau parisenc, es va fer popular durant la revolució quan les classes poderoses van ser sotmeses al poder del poble. Mai s’havia sentit d’una manera tan formidable, gràcies a la veu gutural del cantant del grup, acompanyat d’una soprano gens angelical que navegava pel riu en una imatge no apta per a reis que temin, potser no per ara però tal volta per un futur, no per la unió sagrada de la seva pàtria sinó per una hipotètica separació de la testa respecte de les altres parts del seu cos.
L’actuació revolucionària del grup en un escenari tan emblemàtic va causar un gran rebombori a les xarxes socials, com la recreació del Sant Sopar per un grup de drag-queens, però va servir en aquell moment per trencar el ritme d’una cerimònia que s’estava fent pesada i avorrida. Els focs artificials i els cors majestuosos que van acompanyar l’execució de la famosa reina van causar tal estrèpit que ningú, ni des de la riba del Sena ni des de casa, en va poder quedar aliè.
Diuen els historiadors de la música que el Ça ira es va sentir per primer cop el 1790 gràcies a un exsoldat anomenat Ladré, que la cantava pels carrers per guanyar-se la vida amb l’almoina de la gent. La melodia, de fet, començava amb una dansa coneguda d’un violinista del Teatre Beaujolais. La llegenda diu que la mateixa Maria Antonieta la tocava d’oïda amb el seu clavecí, una paradoxa infernal, o un bonic recurs literari, per completar la seva biografia amb un final ben conegut.
Amunt i avall
Els assessors o secretaris de la família reial s’han encarregat de moure les dues princeses espanyoles amunt i avall de les seus olímpiques per tal de portar fortuna als atletes del seu comitè olímpic. Això d’una banda, i de l’altra, que la seva imatge aparegui vinculada de forma constant a l’esforç dels esportistes per portar la glòria a Espanya. Fins i tot un comentarista de TVE les va confondre amb jugadores suplents de l’equip d’hoquei sobre herba femení en plena retransmissió en directe, situació que va esdevenir viral a les xarxes. Només per coses com aquestes i pels grans disgustos de la delegació espanyola, que ja n’hi ha hagut uns quants, val la pena estar pendent sempre dels múltiples canals televisius. Ja que no podem fer repúbliques, almenys passem-nos-ho bé.
Una figura de culte
No és el primer cop que Maria Antonieta és reivindicada per artistes de la cultura pop. Sofia Coppola, la filla de Francis Ford –director de la trilogia d’El Padrí–, va dirigir el 2006 un film dedicat a l’antiga reina que va ser controvertit en el seu temps sobretot per la barreja de la música tradicional amb cançons de pop i rock dels anys vuitanta, algunes molt cridaneres. La pel·lícula narra les vivències de la jove al palau de Versalles, des de la seva despreocupació inicial fins al seu tràgic destí. Va rebre merescudament un Oscar al millor vestuari, tot i que els crítics encara no es posen d’acord si va ser una obra mestra o un experiment totalment fallit. Segurament ni una cosa ni l’altra.
No barregem esport i política
Probablement Letícia hi entén tant, de marxa atlètica, com jo mateix de projeccions de la borsa a llarg termini o de fons d’inversió del mercat asiàtic, però quan la van advertir que una jove andalusa caminava o corria –això segons els gustos– cap a una medalla, ràpidament el seu xofer i la colla de guardaespatlles que porta a sobre van marxar cap al Trocadero per desfilar amb la rojigualda com si ella també hagués fet algun mèrit per celebrar-la.