L’hora de la dignitat docent

Estrenem curs escolar, govern i consellera al capdavant del departament. Després de més d’una dècada de degradació de l’educació pública, ferida per retallades i pel desplegament de la llei d’educació de Catalunya; acabada la darrera legislatura, en què vagues i mobilitzacions massives han permès recuperar parcialment condicions laborals, però alhora han saltat les alarmes pel declivi dels resultats educatius, toca girar full i situar l’educació pública, d’una vegada, com la prioritat absoluta del país.

Per fer-ho possible, però, cal un cop de timó: abandonar polítiques dictades per empreses i fundacions privades i dialogar honestament amb els legítims representants dels treballadors, de les famílies i de l’alumnat. També cal evitar repetir errors del mandat anterior: la manca de voluntat de negociació i la implementació de “transformacions educatives” sovint erràtiques i sense consens.

En l’etapa que s’obre, el personal educatiu tenim clares les prioritats: és inajornable reforçar la pública, delmada per l’infrafinançament crònic i l’aposta per la doble xarxa, fet que ha comportat el tancament de línies any rere any mentre es mantenien i augmentaven concerts. Per fer-ho, cal un pla creïble per arribar els pròxims anys com a mínim al 6% del PIB d’inversió en educació pública, gairebé el doble del pressupost actual.

L’augment de recursos ha de permetre prioritzar tres qüestions essencials: implementar mesures i suports que garanteixin una atenció de qualitat a tot l’alumnat, en especial reduir ràtios, ampliar plantilles i incrementar el personal especialista; garantir un veritable sistema d’immersió lingüística en català, fent-ne l’única llengua vehicular a totes les etapes i espais educatius, i revertir el malestar creixent entre els professionals de l’educació que ha portat a la manca crítica de professorat de cada cop més especialitats.

La darrera qüestió s’hauria de convertir en objectiu central de tota política educativa que vulgui tenir èxit. La millora de l’educació no serà possible sense revertir una dinàmica persistent: la despossessió docent. Un procés que ha minat l’autoritat, l’expertesa i la identitat dels mestres i professorat. Com si es tractés del pas del gremi a la cadena de muntatge, hem vist com se’ns prenien progressivament l’especialització i els sabers que conformen el nostre ofici, avantsala de tota privatització a gran escala.

Diversos factors hi han convergit, castigant la professió. En primer lloc, la pèrdua de veu i vot com a referents educatius. A petita escala, les direccions gerencials han suplert els claustres com a espais de debat i construcció col·lectiva dels projectes educatius. A gran escala, en els mitjans de comunicació i en el disseny de les polítiques s’ha substituït la veu de mestres a favor de buròcrates, polítics o gestors. Fins al punt que els docents apareixem sovint gairebé com una nosa per al sistema educatiu.

En segon lloc, cada cop hem d’assumir més tasques impròpies, convertits en personal administratiu, sanitari, treballadors i treballadores socials o monitoratge. Patim així una desprofessionalització i pèrdua de prestigi creixent, mentre que el control burocràtic no ha fet més que augmentar a través de formularis, programacions artificioses, documents d’objectius i memòries. En darrer terme, però no menys important, s’han precaritzat profundament les condicions laborals. Els últims temps el personal educatiu hem perdut prop d’un 20% del poder adquisitiu. Catalunya encara és una de les comunitats autònomes amb els salaris més baixos, malgrat l’elevat cost de vida.

L’oposat a continuar engreixant el malestar educatiu només pot ser un: dignificar la nostra professió. Per fer-ho, tres elements són cabdals: recuperar el poder adquisitiu, rebaixar l’actual sobrecàrrega de feina –reduir hores lectives per dedicar-les a tasques de coordinació i planificació, dotar de recursos l’educació inclusiva i eliminar dràsticament burocràcia–, i restaurar la democràcia i la pluralitat als claustres, per consensuar-hi les decisions en matèria pedagògica i d’organització. Això suposa restablir el funcionament horitzontal, amb un lideratge positiu de les direccions que promogui el treball en equip i una veritable i completa estabilització de les plantilles.

Si, com afirma la consellera, cal “recuperar la confiança i el prestigi del sistema educatiu”, comencem per passar de la despossessió a la dignitat docent. Aquesta sí que seria una veritable transformació educativa.