Societat

obituari

Núria Pagès Estañol

La Núria del Camó, la meva mare, dona hospitalària i enginyosa, ha mort als 90 anys

És sabut que els xiprers davant d’una casa assenyalen el grau d’hospitalitat de la gent que l’habita. Al Camó no n’hi ha hagut mai, de xiprers. No feien falta. La gran insígnia de l’hospitalitat i generositat de la casa era la Núria, sempre vigilant i amatent per convidar i atendre els passants i visitants, pregant a tothom perquè ningú no marxés amb set, gana o cansament dels seus dominis. Els que havien tastat els seus rostits, que són molts, sabran com feia anar les cassoles, la Núria del Camó. Una mostra de l’altruisme extrem que gastava: no fa gaire, quan ja les forces li havien fallat i sense capacitat per rondar pels afores del seu imperi aconduint gats i gossos i remenant terrossos i plantes, li vaig fer un ram de roses per alegrar-li una mica l’existència a la seva reclusió forçada dins de casa. I la resposta quan li vaig mostrar el bonic ram que havia fet per a ella: “I per què les has hagut de tallar? No veus que jo vaig plantar el roser vora la carretera perquè la gent les pogués veure tot passant?”

Observadora i experimental com ningú, va descobrir un sistema infal·lible per saber si plouria. Això és: quan des de l’era del Camó se senten els avions aterrar a l’aeroport de Vilobí plourà segur abans de dos dies. Mai falla. Ja ho va prou comprovar en Pep Puet, el nostre meteoròleg de capçalera. Res se li escapava a la Núria, ni a la terra ni al cel. Sovint ens mostràvem incrèduls davant les seves revelacions, però al final, ignorants de nosaltres, ens havíem de rendir davant l’evidència de les seves tesis. Com quan ens va assegurar que havia vist dos avions per sobre del cel de Roses que semblava que es “donaven de mamar”. Tots ho vam trobar una bestiesa fins que, temps després, la televisió va informar que durant la guerra de l’Iraq Espanya havia cedit el seu espai aeri perquè es proveïssin de combustible en vol els avions de guerra nord-americans. No devia ser aquesta operació el que va veure la Núria? Ben segur. Ella ho va veure, els altres no, ni els serveis d’espionatge. La seva memòria era prodigiosa i nosaltres no serem mai capaços de guardar i transmetre a les generacions vinents tota la saviesa, les dites, llegendes i records que ella ens va aportar. Nascuda al Camó, filla de la Isabel i en Josep, de ben petita ja anava a atalaiar les vaques cap a les basses de la plana de Sant Abdó, allà on hi ha erigida l’ermita dels Sants Abdó i Senén, que va ser saquejada durant la guerra per un escamot d’eixelebrats que van robar la campana “per fondre-la i fer bales per matar feixistes”, com recordava la Núria que havien dit. Però l’ermita, els del Camó, la van restaurar un cop passada la guerra i la Núria, no fa tant, va aconseguir evitar que el Bisbat se la registrés com a seua, com van fer amb la majoria de temples religiosos. L’ermita dels Sants Abdó i Senén s’ha quedat als dominis del Camó i la Núria, que sempre es va cuidar de l’ermita, té dedicats els darrers goigs editats dedicats als sants protectors de les collites i la pagesia.

La filla de la Isabel i en Josep del Camó, la noia que atalaiava les vaques per aquells boscos, va tenir la fortuna que un dia a la festa de Batet va conèixer en Paco, un dels fills d’en Silvestre i l’Angeleta, masovers de Bac, i s’hi va casar. En Paco va ser el seu puntal per tirar endavant aquella casa que mai no ha tingut xiprers però que sempre ha sigut molt hospitalària. Conreant unes poques hectàrees de terra i amb la llet d’una dotzena de vaques, van donar estudis al Collell a en Josep, el fill gran, i la carrera universitària de periodisme a la Tura, la petita, jo, i es van cuidar sempre de les netes, la Cristina i l’Àgata. El Camó, aquella casa habitada pels nostres ancestres des de fa més sis-cents anys, ha perdut la seva insígnia. La Núria ja no serà a l’eixida expectant i vigilant i disposada a orientar excursionistes i desorientats en general, però la seva empremta, els seus rosers, els seus lilàs, les seves ensenyances… perduraran. I la Núria perdurarà en el record de tots per la seva hospitalitat. La cerimònia de comiat serà aquest dijous, dia 19, a 2/4 de 12 del migdia, a l’església de Santa Pau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.