Educació

Quim Ruhí

Exdirector de l’institut Carles Rahola de Girona

“Un professor no ha d’oblidar mai el sentit de l’humor”

“Sempre hi ha qui busca solucions fàcils, com ara separar nens i procurar fer grups homogenis per capacitat, interès, esforç”

“Els alumnes esperen que els donis informació, que els proposis activitats interessants, que els facis pensar”

Quim Ruhí i Brunsó és llicenciat en biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha exercit la docència en diversos instituts de les comarques de Girona. Els darrers 29 anys, va treballar a l’institut Carles Rahola, de Girona, de què va ser director durant 25 anys.

Vostè va estudiar biologia.
Jo volia ser professor, des del primer moment, i per això vaig anar a la universitat. El que m’agradava més era la natura, les papallones, tot això. La biologia hi encaixava: aprendria dels animals i la natura i ho podria explicar després. Un pla ideal per a mi.
Però, després, ha fet pocs anys de professor ras, ha estat gairebé sempre en càrrecs de gestió.
Quaranta anys de docència, dels quals 25 de director; 15 sense ser-ne, però d’aquests en vaig fer 4 com a cap d’estudis i un com a secretari. També havia estat cap de seminari, de departament... Sempre veia aspectes millorables i m’implicava, però mai no vaig deixar de fer classes.
Vint-i-cinc anys de director, tots a l’institut Carles Rahola.
Vint-i-nou anys al centre i 25 de director, només 4 anys pel mig sense ser-ho. Diu molt de la paciència del claustre! Ara, si hi hagués hagut alternativa, no m’hi hauria presentat. Quasi sempre vaig treballar amb el mateix equip directiu. Érem una colla d’amics que dirigíem un institut. El Rahola, com a institut de BUP, el vam iniciar una quinzena de professors, amb un nom de central nuclear, Girona 3 (l’1 era el Vives, el 2 el Sobrequés...). L’inici del Girona 3, no va ser fàcil, tot i que hi havia molt bona companyonia entre el professorat. Va ser complex, perquè en aquell moment no teníem zona d’escolarització i ens van assignar els alumnes que no havien pogut entrar als altres centres, i tot plegat era massa dispers.
Vostè ha viscut el pas d’un ensenyament secundari més selectiu, tota l’època del BUP, a un de més comprensiu que tenia la pretensió de tenir als instituts a tota la població en edat escolar. Abans, hi havia el 30%, ara el 100%. D’aquest 70% d’alumnat afegit, n’hi ha que no poden seguir els ritmes que es marquen, altres que no volen... I en aquest “no poder” i “no voler” hi ha una gran quantitat de variables que influeixen.
La societat s’ha anat fent cada cop més complexa, els instituts també, i molt, i no em veig amb cor d’analitzar tantes variables com hi ha. Llavors, sempre hi ha qui busca solucions fàcils, com aquesta de separar nens i procurar fer grups homogenis per capacitat, interès, esforç... No em sembla, de cap manera, una bona opció. L’altre dia, vaig llegir que la nota més alta de selectivitat d’aquest any l’havia aconseguida un noi que havia repetit un curs a primària. Em va agradar conèixer aquesta dada!
Però pensa que és possible tenir tota la població en edat escolar als instituts? Han estat suficients les mesures que s’han anat articulant per atendre aquesta diversitat de l’alumnat?
Hauríem de mirar de tenir-hi el 99%, però fan falta recursos per diversificar al màxim l’oferta educativa. Quan va arribar l’ESO, els instituts ens vam veure desbordats. No hi va haver una planificació realista del que podia passar amb el cent per cent de la població a l’institut. Llavors, s’han anat obrint mesures correctores, però massa tard, i després d’haver fet patir molta gent, professorat, alumnat i famílies. Cada nou recurs d’ajuda va ser molt celebrat, perquè l’institut de sempre i el treball acadèmic clàssic no està pensat per a tota la població escolar. Segurament, encara és molt millorable tot plegat.
Li sembla que hi ha un perfil ideal per ser professor?
Una síntesi màxima seria que s’estimi els alumnes. Si els estima i els considera, sempre es podrà posar al seu lloc. Ha de ser una persona equilibrada, amb prou autoestima, responsable, pacient, treballador, flexible, amb capacitat de diàleg. I no hauria d’oblidar mai el sentit de l’humor. Ara faré una confessió. Quan haig de fer un discurs, parlar de determinats temes, com que sé que a la gent li agrada que es facin cites de personatges i sé també que la gent escolta poc el que es diu, i a mi m’agrada jugar, m’he inventat un referent que cito sovint, Johm Atteig, que, si t’hi fixes bé, ve a dir “jo mateix”. Li faig dir el que vull i, a més, segons el tema que tracti, té savieses diverses; a vegades, és un psicopedagog reconegut, un eminent biòleg, un geòleg... No em ve d’aquí. Mai ningú no m’ha qüestionat la seva solvència.
La saviesa se li suposa al professor?
Em sembla que per treballar a secundària la té tothom, la saviesa. El professorat de secundària, en canvi, no té prou formació pedagògica i no sempre és prou hàbil en la gestió del grup classe.
Quin ha de ser el seu objectiu primordial?
Contribuir a fer que els seus alumnes, de grans, siguin persones equilibrades, satisfetes amb si mateixes i, sobretot, bona gent. Amb aquestes qualitats segur que seran ben competents en les seves feines.
Què en pensa de les diferents metodologies, de la innovació, de la modernitat pedagògica?
Soc una persona escèptica amb tot això. Els nanos esperen que els donis informació, que els proposis activitats interessants, que els facis pensar. Jo procurava fer això, sense tecnicismes pedagògics ni gaire teatre, amb acudits, això sí, i sent proper, escoltant les necessitats que anaven manifestant. Sempre he procurat ajudar tots els meus alumnes.
I el secret per estar 25 anys de director?
Que t’agradi la funció, tenir un bon equip, ben cohesionat, ser humil, dialogant, escoltar tothom, compartir molt totes les decisions i procurar sempre per la bona harmonia amb tota la comunitat educativa.
Quines van ser les dificultats més importants en la relació amb els pares?
La majoria vinculades a les notes. Hi ha aquesta obsessió amb l’objectivitat de l’avaluació, quan és clar que l’avaluació no pot ser objectiva, perquè avalues persones amb mil circumstàncies al darrere, que a mi em sembla que també s’han de considerar.
Quan tens molt en compte les circumstàncies familiars i socials de l’alumnat i et mostres més comprensiu, t’acusen de bonista.
Jo soc un bonista convençut. Tractava sempre diferent tothom, en funció de les seves peculiaritats. El que em sabia greu era que no ho sabia tot de tothom i em passaven per alt nanos que tenien un problema molt gros i, llavors, no podia tractar-los de manera bonista, com mereixien. Sé que soc de bon convèncer, en general, amb tot i amb tothom. I n’estic ben satisfet!

Podeu llegir l’entrevista sencera a ja.cat/experiencia-per-si-servis



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia