canvi climàtic
L’aire més sec dels darrers 400 anys
L’aire s’ha anant assecant les darreres dècades i un estudi científic, publicat al gener a Nature Geoscience, conclou que l’atmosfera actual a Catalunya com a part de l’Europa occidental és la que té menys humitat dels darrers 400 anys. La recerca, liderada per la investigadora Kerstin Treydte de l’Institut Federal Suís de Recerca sobre Boscos, Neu i Paisatge (WSL) i amb la participació de les investigadores de la Universitat de Barcelona Elisabet Martínez-Sancho i Emilia Gutiérrez i de la investigadora del Creaf Laia Andreu Hayles, ha estat possible per mitjà d’una àmplia anàlisi dels anells dels arbres, amb dades que es remunten fins a l’any 1600, força enrere de l’època preindustrial.
“Gràcies als anells, hem pogut traçar la memòria d’aquests arbres i saber com ha estat de sec l’aire els últims 400 anys, una cosa que encara no s’havia fet”, apunta Andreu Hayles. Al voltant de 70 investigadors internacionals han reconstruït el dèficit de pressió de vapor (VPD) de l’aire, que descriu la diferència entre el contingut real d’aigua i el màxim possible de l’atmosfera, el que es coneix com a set d’aigua de l’aire.
Quan el dèficit de pressió de vapor és alt, l’aire extreu més aigua dels sòls i de les plantes, de manera que es redueix el creixement de la vegetació fins al punt que es pot morir –només cal recordar les pèrdues de collites i l’assecament de moltes superfícies de massa forestal que ha viscut Catalunya els darrers tres anys extrems de calor i sequera. “A més, sabem que, com més càlid és el clima, més augmenta el VPD. Així que frenar l’augment de temperatura hauria de ser una prioritat”, alerta Andreu Hayles.
Pitjor al sud i les planes
L’estudi apunta a diferències en latituds i altituds diferents de tot Europa, de manera que al nord del continent l’assecament no ha augmentat tant com a les regions occidentals. Per exemple, l’assecament de l’aire més gran s’ha registrat a les terres baixes centreeuropees i als Alps i els Pirineus, on la situació “és més greu”, amb valors mínims de pressió de vapor en anys de sequera, com ara el 2003 i el 2015.
El treball assenyala l’efecte hivernacle produït per les emissions de gasos d’origen humà com a motiu de la dessecació, i els autors adverteixen que els resultats de la investigació són preocupants perquè una atmosfera progressivament més seca pot agreujar les sequeres hidrològiques i agrícoles, però també augmentar encara més el risc d’incendis forestals. Pel que fa a l’agricultura, els autors recorden que, com més sec és l’aire, més gran és la demanda d’aigua dels conreus, cal regar més i el rendiment dels cultius disminueix. L’assecament dels boscos també tindrà un impacte com a reguladors del clima pel seu emmagatzematge de carboni. L’estudi pioner també ajudarà a millorar les simulacions d’escenaris climàtics futurs, a més d’avaluar l’amenaça que la dessecació de l’aire tindrà per als ecosistemes, l’economia i la societat, expliquen Elisabet Martínez-Sancho i Emilia Gutiérrez.
Un estudi anterior, publicat el juny del 2023 a la revista Communications Earth & Environment, ja concloïa que l’escalfament planetari causat pels humans havia extremat les sequeres del sud d’Europa des del 1850.
A partir de comparar els registres anuals d’isòtops d’oxigen també dels anells dels arbres en una zona de Bòsnia i Herzegovina durant els darrers 300 anys, els investigadors van concloure que l’inici de la tendència cap a la sequera es va iniciar al voltant del 1850. L’escalfament antropogènic, afirmaven, ha enfortit l’impacte mutu entre el sòl i l’atmosfera i ha extremat la tendència generalitzada a l’assecament.