Societat

ÀSIA

Un desert de petxines a l’Àsia Central

L’assecament del mar d’Aral i la contaminació de la sorra han fet proliferar al·lèrgies i malalties

El poble uzbek riberenc de Moynaq és ara una localitat aïllada amb falta d’oportunitats laborals

L’antiga massa marítima emet grans quantitats de carboni, segons un estudi d’investigadors catalans

Als seixanta, es comença a eixugar el mar per la desviació dels rius que el nodrien per poder regar camps de cotó

“Ara que no exis­teix l’Aral, la fàbrica no fun­ci­ona. Si hi hagués aigua, hi hau­ria de tot; si no hi ha aigua, no hi haurà res”, diu el Muham­mad, un senyor de 70 anys que seu davant de l’antiga planta de con­ser­ves de peix a Moy­naq, a l’oest de l’Uzbekis­tan. Aquesta fàbrica havia donat feina a 16.000 tre­ba­lla­dors quan Moy­naq era un nucli pes­quer.

Als sei­xanta, el mar es va començar a eixu­gar. Ara és un poble empol­si­nat per un mar con­ver­tit en desert –reba­te­jat com a Aralkum–, on els vai­xells rove­llats, les vaques esca­nyo­li­des i els gos­sos des­pen­ti­nats poblen els car­rers. L’únic record que queda del mar és un cemen­tiri de vai­xells, foto­gra­fies en blanc i negre de pei­xos engan­xats a les xar­xes dels pes­ca­dors som­ri­ents, peli­cans dis­se­cats i pei­xos des­co­lo­rits con­ser­vats en for­mol.

“Les pos­si­bi­li­tats són poques. Els joves mar­xen fora. Fa poc es va obrir una fàbrica tèxtil al poble”, explica l’encar­re­gada del museu esta­tal. L’empresa es va inau­gu­rar fa tres anys, amb 320 màqui­nes de cosir por­ta­des de la Xina i Tur­quia. A l’ins­ti­tut públic de Moy­naq, les Naci­ons Uni­des hi van implan­tar un pro­jecte en el marc del pro­grama Alli­be­rar els joves i els ciu­ta­dans vul­ne­ra­bles, amb què s’orga­nit­zen clas­ses de cos­tura.

En el vídeo de l’ober­tura de la fàbrica, totes les tre­ba­lla­do­res són noies ves­ti­des amb bates rosa hos­pi­tal. L’altra opció de l’ONU –més enfo­cada al públic mas­culí– són les clas­ses de tec­no­lo­gia. Aques­tes són les opor­tu­ni­tats for­ma­ti­ves per als joves que deci­dei­xen que­dar-se a Moy­naq, a tres hores de la capi­tal de la regió, Nukus, on s’arriba després d’esqui­var molts sots i pot­ser de can­viar alguna roda.

Catàstrofe ambi­en­tal

L’asse­ca­ment de l’Aral és una de les catàstro­fes ambi­en­tals més relle­vants del segle XX. La causa va ser el des­vi­a­ment dels rius prin­ci­pals que nodrien el mar per regar els camps de cotó. Els soviètics pla­ne­ja­ven con­ver­tir les zones rurals en camps fèrtils. El Karakal­pakis­tan, on s’ubi­cava el mar, es va trans­for­mar en un cul­tiu de cotó gegant. La falta d’aigua per regar, en una zona amb pocs recur­sos hídrics, va pro­vo­car que quedés sense aigua el quart mar inte­rior més gran del món. De la superfície ori­gi­nal, el 2018 en que­dava només el 10%. Actu­al­ment, al vol­tant del 4%.

L’ús mas­siu de pes­ti­ci­des per als camps de cotó va con­ta­mi­nar la sorra, que ara és la base de l’antic mar. Amb el vent, les partícules s’aixe­quen i s’escam­pen: “Hi ha molts casos d’al·lèrgies. Cada any s’incre­men­ten”, explica l’Almagül, pedi­a­tre de l’hos­pi­tal de Moy­naq. “Hi ha anèmia i malal­ties renals. L’any pas­sat teníem un cas de còlera”, hi afe­geix men­tre mos­tra la sala d’aïlla­ment. “A pocs quilòmetres hi ha el cen­tre per als tuber­cu­lo­sos. Hem regis­trat casos de nens amb tuber­cu­losi resis­tent als antibiòtics.”

Al Karakal­pakis­tan, la taxa de càncer d’esòfag és 25 vega­des supe­rior a la mit­jana mun­dial i les malal­ties des­cri­tes són el pa de cada dia. “Quina és la solució? Jo no ho deci­deixo. Soc una sim­ple doc­tora. Pot­ser hauríem de reu­bi­car la gent. Creus que és pos­si­ble fer-ho?”, pre­gunta. “S’hau­ria de replan­te­jar el pro­blema real, que és recu­pe­rar la inun­dació del mar d’Aral. Això seria la solució, i seria pos­si­ble. Per exem­ple, si s’aug­mentés l’eficiència de les infra­es­truc­tu­res que por­ten l’aigua al cotó, es podria tor­nar molta aigua al mar. Això és molt car, perquè les cana­lit­za­ci­ons es van fer a pic i pala durant l’època soviètica”, sosté Rafael Marcé, inves­ti­ga­dor científic del CEAB-CSIC.

L’asse­ca­ment del mar pro­voca emis­si­ons de car­boni, amb les con­seqüències deri­va­des de l’escal­fa­ment glo­bal. Marcé, jun­ta­ment amb un equip de científics, està duent a terme un estudi sobre el tema. El 2022 van fer el tre­ball de camp al mar d’Aral: “Tot el que va a parar al sedi­ment d’un llac és un embor­nal de car­boni. Quan marxa la massa d’aigua, aquest embor­nal s’obre cap a l’atmos­fera.”

A la recerca de petroli

El cas del mar d’Aral és sig­ni­fi­ca­tiu perquè, com que té l’extensió d’Irlanda, està pro­duint la mateixa quan­ti­tat de tones de CO2 que eme­ten els Països Bai­xos”, explica la inves­ti­ga­dora del CSIC Núria Catalán, també mem­bre de l’equip.

Actu­al­ment, el govern uzbek està inver­tint en la recerca de petroli a l’antiga massa marítima, fet que encara genera més emis­si­ons de car­boni: “Si un dia havia de tor­nar l’aigua al mar d’Aral, la des­co­berta de petroli n’allar­garà el destí”, con­clou Marcé.

68.000
quilòmetres quadrats
de superfície tenia originàriament el mar d’Aral abans de la dessecació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.