On són les criatures?
Catalunya ha arribat al mínim històric de fecunditat, amb una mitjana d’1,1 fills per dona
La taxa més elevada la trobem a Ponent (1,31 fills per dona) i la més baixa, a l’Alt Pirineu i Aran (1,02)
La maternitat més tardana es registra a l’àmbit metropolità, amb 32,04 anys de mitjana per al naixement del primer fill
A una fecunditat a la baixa, s’hi afegeix el fet que cada cop hi ha menys dones en edat reproductiva
De les ciutats més grans del país, la que té més naixements és Girona, amb 8,14 per cada mil habitants
“No és que no tingui instint maternal; és que no tinc diners.” Ho ex-plica l’Anna en una conversa a peu de carrer, una petita enquesta que sense tenir cap rigor científic sí que capta una realitat incontestable: cada cop neixen menys criatures. Segons les estadístiques, el nombre de naixements l’any 2023 a Catalunya només va créixer a l’Alt Pirineu i l’Aran (7,4%), tot i que en aquestes dues comarques és on les dones tenen menys fills de mitjana. Les comarques centrals són l’àmbit on es va registrar una disminució de naixements més pronunciada (-8,8%), seguit de Ponent (-4,8%), l’àmbit metropolità (-4,4%), les Terres de l’Ebre (-4,1%) i, amb menys intensitat, el Camp de Tarragona (-1,8%), les comarques gironines (-1,6%) i el Penedès (-1,5%). És evident, per tant, que la fecunditat varia en funció del territori, i les zones rurals ho tenen malament en aquest sentit, tot i que no sempre.
“He fet 30 anys i de sobte sento la necessitat de ser mare. Abans hi pensava com una cosa llunyana, però ara ho trobo més urgent. Però també em plantejo que potser penso tot això perquè m’han educat a pensar així”, explicava fa poc una participant en un xat de noies. És cert que els avenços socials fan que les dones cada cop hagin de donar menys explicacions si no volen tenir fills. Dir a algú que se li passarà l’arròs ja no es considera –afortunadament– de bona educació.
Però la realitat és que una part molt important de dones catalanes reconeixen que no tindran o no han tingut el nombre de fills que voldrien, per tant estem parlant d’una maternitat frustrada generalitzada. La darrera enquesta sobre fertilitat feta a Catalunya és del 2018, i llavors ja recollia que més del 46% de les dones tenien menys fills dels volguts, per motius econòmics, laborals i de conciliació.
Per abordar aquest tema, el primer que cal tenir clar és la diferència entre fecunditat i natalitat. La fecunditat és la taxa mitjana de fills per dona. A Catalunya hem passat d’1,33 el 2013 a 1,1 el 2023, un mínim històric, per sota del valor del 1995 (1,14 fills per dona). A mitjan anys noranta del segle passat, els naixements ja van caure, perquè en aquell moment les dones en edat fèrtil eren menys que en la generació anterior, a conseqüència dels canvis socials a partir dels anys seixanta i setanta. La situació va millorar després amb l’arribada d’immigrants i amb el fet que en el tombant del mil·lenni es trobaven en edat reproductiva els babyboomers. Així, el 2008 es va tornar a arribar a 1,58 fills per dona, però des de llavors la fecunditat no ha deixat de baixar.
Pel que fa a la natalitat, aquest indicador recull exclusivament el nombre de criatures que neixen. I això no només depèn dels fills que vulgui o pugui tenir una dona, sinó també de la quantitat de dones que estan en edat de ser mares. “El que ens ha passat, darrerament, és que s’han ajuntat les dues coses. És a dir, continuem tenint una fecunditat molt baixa, però cada vegada hi ha, també, menys dones en edat fèrtil. I això, a l’hora de traduir-ho en xifres, fa que el nombre de naixements vagi caient i caient i caient...”, indica Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics i director d’investigació al Departament de Sociologia de la UAB.
En clau demogràfica, és evident que si es vol mantenir una població hi ha d’haver naixements. La solució a la falta de descendència pot ser la immigració? “Això ja és una interpretació política... Però és evident que l’arribada de persones d’altres indrets permet suplir la falta de població interna. El que sí que dic és que, demogràficament parlant, qualsevol població, no només d’humans, sinó de qualsevol espècie, necessita un mínim de fecunditat”, hi afegeix Esteve.
En el cas de Catalunya, l’efecte immediat de la disminució de la fecunditat és que, amb el pas del temps, hi ha menys joves i menys adults. “Ja hem estat veient com les generacions més buides van arribant a l’escola, i anirem veient també com cada cop seran menys aquells que es treguin el carnet de conduir, que vagin a la universitat, que accedeixin al mercat laboral...”, hi afegeix Esteve. Es plantegen nous reptes, i un dels que més preocupen és com s’organitzarà una societat envellida. Perquè, en paral·lel a la disminució dels naixements, també s’està allargant l’esperança de vida, amb tots els reptes que això suposa. Segons la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, quan arribem al 2050, si se segueix el ritme actual, els majors de 85 seran prop de mig milió.
“El sistema s’haurà d’ajustar”, indica Esteve. La pregunta sobre com es pagaran les pensions no el preocupa especialment, perquè creu que es faran els ajustos necessaris. “Potser hi haurà qui proposi treballar més anys, ja que la salut, en general, també millora. O potser, si l’economia continua creixent, la Seguretat Social es pagarà també amb impostos”, planteja. En clau sociològica, també serà interessant veure com canvien les relacions personals i què es considera família, més enllà del parentiu sanguini.
Per territoris
Com dèiem al començament, un altre element que s’ha de tenir en compte quan es parla de l’envelliment és el territorial, ja que aquestes dinàmiques demogràfiques tenen un impacte molt desigual. Hi ha territoris que malgrat la baixa natalitat no només reben immigració estrangera, sinó d’altres zones de l’Estat o d’altres municipis catalans, i per tant continuen tenint la població jove.
En qualsevol cas, la taxa bruta de natalitat per municipi mostra diferències importants. Per als municipis de més de 50.000 habitants, trobem que la ciutat de Girona és on proporcionalment neixen més criatures (8,14 naixements per cada 1.000 habitants), seguida de l’Hospitalet de Llobregat (7,8) i Lleida i Reus (7,6).
La fecunditat més elevada es registra a Ponent (1,31 fills per dona) i la més baixa, a l’Alt Pirineu i Aran (1,02), seguit de l’àmbit metropolità, amb 1,06 fills per dona. Pel que fa a l’edat mitjana de les mares dels nadons, l’àmbit metropolità és on la maternitat és més tardana: 32,93 anys d’edat mitjana per a la maternitat i 32,04 anys d’edat mitjana per al naixement del primer fill. Les Terres de l’Ebre és on la maternitat és menys envellida, amb una edat mitjana de 31,61 anys per a la maternitat i de 30,18 anys per tenir el primer fill.
El municipi català amb més proporció de joves i nens
Segons dades recollides per l’Institut d’Estadística de Catalunya, Renau tenia l’any passat 160 habitants, 37 dels quals eren menors de 15 anys; 107 en tenien entre 15 i 65, i 16 eren majors de 65. Això el converteix en el municipi amb la proporció més alta de nens i adolescents. Es tracta d’un poble rejovenit. “Els últims anys han vingut unes quantes famílies joves de fora, parelles d’entre 25 i 40 anys que han tingut fills”, explica l’alcalde, Manel Jaume Sales, que cita la tranquil·litat i l’entorn natural com els principals atractius per viure al poble. També té l’avantatge que està ben comunicat, molt a prop de Reus i de Valls i a només 15 minuts en cotxe de Tarragona. I amb l’estació d’alta velocitat a pocs minuts. De fet, Renau també ha atret professionals que, tot i tenir la feina a Barcelona, han volgut sortir de la gran ciutat i només hi van a treballar en TAV.
“Els nens van a l’escola a la Secuita i tenen el transport i el menjador gratuïts, cosa que s’agraeix molt en aquests temps”, explica Pepa Vidal, presidenta del Club Hípic de Renau. Ella és una de les persones nouvingudes i hi ha trobat no només l’espai per desenvolupar el seu projecte laboral, sinó també el seu projecte de vida. “Hi he trobat la meva petita tribu. Aquí, on no hi arriba un, hi arriba algú altre. No és com en una gran ciutat, on potser tens els amics en un barri ben allunyat del teu. Aquí som tots a prop”, hi afegeix. El principal desavantatge: que necessites el cotxe per a tot, “però com que no hi ha trànsit no has de perdre el temps; el temps que calcules és el temps que trigues”, assegura. Aquesta idea també la comparteix un altre veí, dels de tota la vida: “Cert que necessites el cotxe per anar a comprar, però compensa la calma i la tranquil·litat que hi ha aquí.” Finalment, un altre veí recent del poble en destaca, sobretot, que no hi ha l’anonimat ni l’individualisme de les ciutats. “No tenim blocs de pisos, sortim directament a fora, de manera que es fa molta més vida al carrer i tots ens coneixem”, insisteix. Ell havia viscut tota la vida en un altre poble proper i ara s’ha arreglat l’antiga casa familiar a Renau. “Puc explicar en primera persona que créixer en un micropoble té una peculiaritat important, i és que no sempre tens gent de la mateixa edat a prop. Això pot ser un problema, però també és una oportunitat per relacionar-te més.”
Empatats en longevitat: fer-se gran al poble
Tots dos tenien l’any passat 93 habitants, i 39 dels quals superaven els 65 anys, de manera que empaten com a municipis on proporcionalment la població és més gran. En aquesta franja, a Nalec hi havia set majors de 85, mentre que a Vallfogona n’eren vuit. “El més important és que la majoria de la gent gran que tenim està molt bé per a la seva edat”, explica una veïna. El seu poble és famós sobretot pel rector Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, més conegut com a “Rector de Vallfogona”, un personatge llegendari que va morir fa 400 anys. Va ser el primer poeta barroc en llengua catalana i va tenir tant de renom que ha protagonitzat acudits i cançons durant quatre segles. En els temps del rector, Vallfogona tenia 70 cases i 410 habitants.
Pel que fa a Nalec, la seva història és semblant a la d’altres petits pobles de l’interior de Catalunya. La seva població es triplica a l’estiu i supera les 300 persones. El màxim nombre d’habitants el va tenir l’any 1887, amb 582 persones censades, coincidint amb una època de desenvolupament agrícola. Però l’any 1893, amb l’arribada de la fil·loxera, va començar la davallada, accentuada encara més després de la Guerra Civil. Tot i això, fills del poble que n’han marxat hi han acabant tornant per passar les vacances un cop arreglades les cases familiars. Com Vallfogona, Nalec també té una piscina municipal oberta a l’estiu. “La vida és molt diferent a l’estiu que a l’hivern”, explica Antoni Figuerola, de 77 anys i president de la Cooperativa de l’Oli de Nalec. Es tracta d’una cooperativa petita que encara fa l’oli en curres de pedra i per decantació, com antigament. “La producció és al voltant de 30.000 o 40.000 litres; la venem al detall a la cooperativa, i ens vola”, hi afegeix. Figuerola és un veí dels de tota la vida i encara recorda quan al poble hi vivien unes 300 persones. “Havíem arribat a tenir dos forns de pa, però ara ja no en queda cap. L’Ajuntament s’ha encarregat que hi hagi una petita botiga amb els productes més essencials perquè la gent que no pot no s’hagi de desplaçar”, indica. Nalec té una associació d’avis que organitza festes i celebracions, com la mona de Pasqua, la castanyada i la matança del porc; una associació de dones, que també fa diverses activitats, i una penya del Barça. “Som pocs, però ben avinguts”, conclou Figuerola.
