Una joia tèxtil que venç el temps

La per­se­ve­rança i la paciència mari­den a la per­fecció amb la sub­ti­lesa i la cura a l’hora de con­fec­ci­o­nar les robes de llengües mallor­qui­nes. A Tei­xits Vicens ho saben molt bé. Tomeu Fus­ter és la quarta gene­ració d’una família que fabrica aquests tei­xits únics, cre­ats seguint la tècnica de l’ikat, carac­terística de la ruta de la seda. Tei­xits Vicens, després de 170 anys d’acti­vi­tat, és un exem­ple de pro­xi­mi­tat i trans­parència, valors que com­par­teix amb Banc Saba­dell.

La història comença l’any 1854 en una casa de Pollença, al nord de l’illa. En una de les habi­ta­ci­ons hi ha un teler i una cadira de bar­be­ria. Allà es con­fec­ci­o­nen tei­xits i s’arre­glen bar­bes. Els blaus del Medi­ter­rani, els verds de la serra de Tra­mun­tana ena­mo­ren aquesta família, que, amb el temps, ha esde­vin­gut un refe­rent en la pro­ducció de les robes de llengües.

La constància en la lluita, l’empre­ne­do­ria, la per­se­ve­rança i el per­fec­ci­o­nisme han anat guiant aquesta aven­tura al llarg dels anys. Actu­al­ment, només hi ha tres empre­ses que encara con­ser­ven l’ofici i han dema­nat la pro­tecció d’una iden­ti­fi­cació geogràfica pro­te­gida, reco­ne­guda per la UE. Ho dema­nen perquè cada tros de tei­xit és un tros de Mallorca.

“Per con­fec­ci­o­nar 200 metres de roba, neces­si­tem tres mesos”, diu Tomeu Fus­ter. Cada metre de roba és com una imatge de l’illa. La seva tieta i el seu marit van ser, en bona part, els autors d’aques­tes cre­a­ci­ons tan carac­terísti­ques. La bar­reja del vent de tra­mun­tana amb els pai­sat­ges verds de la gar­riga i els blaus del mar es tras­lla­da­ven a les robes amb aques­tes flàmules o llengües que són pre­sents en totes les cases mallor­qui­nes i que els turis­tes s’empor­ten a la maleta com si s’endu­gues­sin un tros de l’illa.

“Encara ara, quan estenc les robes tenyi­des amb el model 200, el blau tur­quesa, veig el Medi­ter­rani”, diu Fus­ter. Pre­ci­sa­ment, la ter­cera gene­ració de Vicens va ser la que va mar­car un abans i un després en la defi­nició dels estam­pats i dels colors emprats. “Al prin­cipi, s’uti­lit­za­ven només cinc o sis colors; avui dia en fem ser­vir gai­rebé una tren­tena”, explica Tomeu Fus­ter. I no només han incre­men­tat el nom­bre de colors, sinó també el de pro­duc­tes. Les llengües que, tra­di­ci­o­nal­ment, s’havien uti­lit­zat per a enta­pis­sats, cor­ti­nes i robes de llit o de taula van pas­sar a les espar­de­nyes, bos­ses de mà, cin­tu­rons i bar­rets, car­te­res i, fins i tot, peces de roba. Aquest boom va arri­bar l’any 2008, en plena crisi finan­cera. L’empresa havia de sobre­viure i ho va fer amb un pas deci­dit cap enda­vant.

Actu­al­ment, hi ha dis­set per­so­nes tre­ba­llant a l’empresa, que ha con­ver­tit el mer­cat ale­many en el segon més impor­tant, dar­rere de l’espa­nyol. Tomeu Fus­ter asse­gura que el pro­ducte estre­lla, en aquest moment, són els coi­xins. “En venem més de 2.000 a l’any”, diu Fus­ter, que en els últims anys s’ha encar­re­gat de reno­var i digi­ta­lit­zar el negoci, amb la intro­ducció, fins i tot, d’un dron que sobre­vola i con­trola tot l’estoc. Con­ver­tit en un autèntic expert en pro­xi­mi­tat, ara busca estàndards de qua­li­tat sos­te­ni­ble, robes de cotó i de lli ecològiques, altres mane­res de fixar el color que no siguin químiques i fórmu­les per apro­fi­tar els sobrants de fil per a paque­te­ria i cor­ti­nes.

“Intento no estar mai atu­rat; no em con­formo”, asse­gura. I és així com ha acon­se­guit la col·labo­ració amb la dis­se­nya­dora de joie­ria Elena Roh­ner i les expor­ta­ci­ons de robes de llengües als Estats Units, on els dis­se­nya­dors les uti­lit­zen, habi­tu­al­ment, per als seus pro­jec­tes. És com enviar-los una joia que, any rere any, venç el temps.