Les Fires tornen a bategar amb força i toquen cel

La Fires de Sant Narcís ens van donar ahir dos elements totalment contraposats. Un, el primer, destacaria per la seva vistositat, espectacularitat i també, per què no dir-ho, per ser moda des de fa anys; el segon, en canvi, ho faria per la seva discreció, fins i tot pel seu minimalisme. Tots dos, això sí, formarien part d’un programa de Fires atapeït que seria llarg de destacar, si bé al final alguna cosa direm.

El primer dia de Fires va arrancar passat per aigua, deslluït, especialment al llarg del matí de dissabte. Ahir la jornada no podia començar de manera més potent, fins i tot brillant. Un dia clar, el sol i un ventet suau, lleugerament fresc, eren una invitació a sortir. Els carrers es van emplenar de gom a gom, lògicament. Un guia recordava al seu grup, als peus de la catedral, que allí s’hi havia rodat Joc de trons; un altre mirava d’ajustar la megafonia, que se li havia desajustat. Tot era ple de gent. La mateixa que estava amagada dissabte, ahir va deixar de banda la timidesa.

Multituds mirant al cel

Un exemple de com la ciutat va recuperar el seu batec, el vam trobar al matí, a la plaça del Vi. Les colles dels Marrecs de Salt, els Minyons de Terrassa i els Capgrossos de Mataró –que van fer un del 2 de 9 amb folre– edificaven les seves torres humanes en una plaça a rebentar. Podeu llegir la crònica que ha escrit la nostra experta Judit Benages a la plana 7, així en tindreu més detalls. L’espectacle va ser impressionant. I, a banda del gran treball físic de tots i cadascun dels components de les colles, un no pot deixar de banda percebre la gran pressió psicològica a la qual estan sotmesos. En aquest sentit, Benages ens ho explicava, ara fa poc, en un article al diari.

Deixarem aquestes grans construccions humanes i passarem a una altra de més petita. Ens desplaçarem a l’església de Sant Lluc. Aquest és un temple de traços molt senzills, clar exponent del barroc català més simple. Es troba a l’ombra de la catedral i aquesta sembla que jugui amb avantatge en ser edificada sobre un gran temple romà. L’església era el marc del 29è Concurs Internacional de Soldats de Plom. A l’interior, d’una sola nau, amb un ampli creuer amb cúpula circular, s’hi podien veure més de mil figures. Joan Masferrer és el president de l’Associació El Baluard de Girona. L’entitat, que és, a més, centre d’estudis històric i fets d’armes de Girona, està formada per un grup de més de cent socis. Masferrer, alt i corpulent, no pot deixar de destacar. Però Masferrer transmet passió; especialment quan explica com la mostra va anar creixent i, finalment, influenciats pels modelistes francesos, als anys vuitanta dels segle passat, van optar per organitzar ja el concurs. Aquest món ha canviat molt amb les noves tecnologies, com ara les impressores làser. Una activitat que també s’ha vist beneficiada pels jocs de rol, com ara el Warhammer. Aquests sedueixen joves, els quals després fan el pas. Un planter, doncs, infinit. Els treballs, molts i diversos, anaven des del militar fins a l’històric, entre molts altres. Una de les figures, però, cridava l’atenció. Amb tot luxe de detalls, mostrava un modelista contemplant una habitació plena de models. Una bona metàfora.

El que també són figures, si bé més grans i amb vida pròpia, són els capgrossos. Aquests van fer acte d’aparició a la tarda, pels carrers del Barri Vell, després de sortir de la catedral. Els concerts i les activitats es van anar succeint, com per exemple el 12è Trofeu de Bèlit, que amb passió i compromís dona a conèixer aquest joc, especialment entre les noves generacions.