La monarquia
Lluís Simon
Soldadet de plom
Enmig de la tragèdia del País Valencià i també de la incompetència política va sorgir la figura que havia de salvar totes les víctimes, vives i mortes, de la maleïda onada freda d’aquesta setmana. Va comparèixer, com si fos un dictador africà dels anys setanta, vestit de militar de nyigui-nyogui, el rei dels espanyols donant per fet que ell seria el primer de tots a anar a la primera línia de foc, en aquest cas d’aigua, per combatre les hostilitats meteorològiques que inundaven bona part de l’antiga Corona d’Aragó.
Donant per fet la seva inutilitat, en el sentit literal de la paraula, va oferir paraules de consol a posteriori, quan els morts ja es comptaven per desenes, i va posar al servei del poble un exèrcit que presumptament lidera. Les unitats d’emergència van actuar tard i malament, però cap responsabilitat serà seva. Paradoxalment tots els polítics espanyols es tiren les pedres els uns als altres però miraculosament el Borbó i els seus militars tots són sacralitzats com si el papa Francesc ho hagués proclamat en una homilia a Roma.
El més entendridor de tot plegat és aquesta dèria de Felip VI de disfressar-se cada dia d’una cosa diferent com a fórmula per enganyar els seus súbdits que cada dia té una feina diferent i que qualsevol dia tindrà un atac de pànic per l’estrès que l’envolta. En la copa Amèrica de Barcelona es va presentar vestit de mariner disposat a fer la primera comunió i en els grans àpats se’l veu sempre vestit de vint-i-un botó. El rei, ho sabem, no té feina, però el seu sastre deu parar boig.
La figura de Felip VI parlant seriosament amb els mitjans sense demanar ni la més mínima disculpa després d’un drama històric resumeix també quina responsabilitat considera ell que té en qualsevol cosa que passa al seu estat: zero. És una família, de fet, que només ha demanat perdó en els darrers quaranta anys per haver matat un pobre elefant. Ja sabem que és greu, però entre això, muntar un cop d’estat o quedar-se milions i milions de dòlars, encara hi ha algunes diferències.
El rei d’ara es pensa, o li ho diuen, que la seva imatge pública és cada vegada més acceptada pel rictus de seriositat que fa quan una cosa va malament i pels petits somriures que mostra quan es troba en un ambient distès o favorable. La realitat, amb tot, és molt més crua. Els joves que passen de la política també ho fan de l’aristocràcia medieval. O es converteixen tots els Borbons en uns influenciadors a les xarxes o a la llarga faran més nosa que servei a la seva “pàtria”.
Elionor, amagada
La princesa d’Astúries, l’altra membre de la família reial que ocupa un rang militar, no se l’ha vist ni se l’espera pel País Valencià o les Terres de l’Ebre en cap activitat que suposi el risc de tallar-se una ungla mentre aparta una branca o alguna cosa similar dels torrents que han arrasat algunes viles properes a la costa. Fins i tot l’inútil del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, es va posar una mena de salvavides per fer veure que corria, mentre parlava amb els mitjans, un cert risc visitant segons quines zones. També Pedro Sánchez va viatjar-hi. És el mínim que s’espera d’un governant. I si no, que ho preguntin als assessors que van recomanar a Isabel II no viatjar a Aberfan l’octubre del 1966 quan un allau va matar 144 persones en aquest poble de Gal·les.
El petó de l’any
Un dels últims herois carpetovetònics de l’esport hispànic és un cert Ilila Topuria, un boxejador que és més fatxa que Abascal. Mentre el Barça golejava el Real Madrid al Bernabéu (0-4), aquest pinxo guanyava un combat pel títol mundial en una especialitat que, no ens enganyem, no és la boxa tradicional sinó una barreja d’arts marcials més cops de puny que més que un esport sembla una baralla de galls. En guanyar el seu darrer combat pel títol mundial a Abu Dhabi –una cosa, es veu, molt important–, a Topuria no se li va acudir res més que baixar del ring i petonejar l’emèrit Joan Carles I com si fos realment la seva amant. Diuen que l’emèrit s’ha aficionat a les garrotades de Topuria pel seu nebot, Froilán. Tot quadra.
Serrat, adulat pel postfranquisme
Fa uns dies la monarquia espanyola va fer una de les seves clàssiques cerimònies d’autopromoció. Joan Manuel Serrat va rebre el premi de les Arts en els guardons Princesa d’Astúries. Va reclamar “llibertat, justícia i democràcia” sense recordar que l’actual règim espanyol es va forjar en la dictadura que va prohibir exactament els conceptes que ell diu honorar. És just i democràtic que el càrrec de cap d’estat l’ocupi algú perquè és fill o filla del seu pare? Serrat, crec que ets prou intel·ligent per respondre-hi.