Les autoritats se’n van, la solidaritat es queda

“Avui sí que veniu, eh? Ja era hora!” L’Óscar està enfa­dat, i així ho fa saber a crits al nodrit regi­ment de mili­tars que, ben com­pas­sats, tre­uen metres i metres de fang del car­rer on viu a Pai­porta. I és cert que avui es veuen molts com­po­nents de l’exèrcit tre­ba­llant pel cen­tre, pot­ser perquè també es veuen menys volun­ta­ris, que, tot i que n’hi con­ti­nua havent a cabas­sos, s’han reduït molt en trac­tar-se d’un dia labo­ra­ble. En tot cas, la ciu­tat encara es troba en estat de xoc per la riuada que dimarts pas­sat la va arra­sar del tot. “Pai­porta ja no té res de tres metres en avall, tot s’ha per­dut”, cer­ti­fica l’home. No és casual, així, per les des­co­mu­nals afec­ta­ci­ons pati­des que la situen al bell mig de la zona zero, que la vigília fos tri­ada pel rei Felip VI, el pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez –que de seguida se’n va esbor­rar, això sí–, i el valencià, Car­los Mazón, per fer-hi una visita de la qual van haver de sor­tir cames aju­deu-me, rebent tot tipus d’insults, retrets i fins i tot impac­tes de tros­sos de fang. A Sánchez, de fet, li van tren­car el vidre poste­rior del cotxe. “No els van aplau­dir i és el que es merei­xen, en qual­se­vol poble els rebran igual”, s’enerva l’Óscar, que està espe­ci­al­ment indig­nat perquè al matí la poli­cia va pro­hi­bir l’accés al poble a volun­ta­ris que venien a aju­dar sim­ple­ment per motius de segu­re­tat de les auto­ri­tats. “No té lògica, és una pena”, observa, men­tre també lamenta la manca de coor­di­nació entre admi­nis­tra­ci­ons en tot l’epi­sodi, en els avi­sos i en les tas­ques d’auxili, per motius que con­si­dera polítics, ja que si hi ha vides en joc “és igual ser blaus que ver­mells”. “Fins i tot entre els veïns mateix hi ha dis­cus­si­ons, la gent està molt ner­vi­osa perquè ho ha per­dut tot, quan això se sabia i les vícti­mes es podien haver evi­tat”, clama.

La de l’Óscar és segu­ra­ment de les veus més indig­na­des, però en gene­ral –entre la gent que en vol par­lar, perquè n’hi ha que s’esti­men més no fer-ho– no va agra­dar la visita. I no sorprèn que anés com va anar. Ja al matí, aquest era el motiu de con­versa entre molts volun­ta­ris que tor­na­ven a pro­ta­go­nit­zar un par­ti­cu­lar via­cru­cis a peu des de València fins a l’altre cos­tat del Túria, a les ciu­tats devas­ta­des de l’Horta Sud. Força menys que en els tres dies fes­tius pre­ce­dents, si bé el fet que el govern valencià sus­pengués avui l’edu­cació primària i secundària ha pro­vo­cat que un grup de pro­fes­so­res de València i Xiri­ve­lla, que els dies ante­ri­ors ja havien aju­dat en altres pobles, s’hagin arri­bat a Pai­porta. “Era inne­ces­sari que vin­gues­sin, se la juga­ven perquè podia ser vist com una pro­vo­cació”, ana­lit­zen sobre la visita. Menys con­des­cen­dents encara són l’Enri­que i el Fer­nando, dos bes­sons de la Vall d’Albaida que estu­dien a València, als qui han suspès les clas­ses tota la set­mana per decret de les uni­ver­si­tats. “A casa no hi fem res”, jus­ti­fi­quen, ras i curt, per expli­car que tor­nen a mar­xar com a volun­ta­ris. Ells són molt crítics també amb el pas­seig de les auto­ri­tats. “Després de qua­tre dies pas­sant de la gent, què espe­ra­ven? Que els aplau­di­rien quan aple­ga­ren?”, diuen. No ente­nen, a més, l’enorme comi­tiva de cot­xes poli­ci­als que els acom­pa­nyava. “No podien vin­dre abans a aju­dar?”, s’indig­nen, men­tre fan camí.

A l’arri­bada a Pai­porta, tot torna a ser un for­mi­guer immens de cot­xes de ser­veis d’emergència, grues i màqui­nes amunt i avall, i de gent tre­ba­llant per nete­jar els bai­xos i els car­rers. I bona falta que fa, perquè alguns car­rers estrets, com el de Lepant, encara tenen dos pams d’aigua en alguns trams, s’acu­mula molta runa de les cases al mig i ja comença a fer una pudor insu­por­ta­ble. “Si us plau, veïns, la brossa a les can­to­na­des, que una pala les reco­llirà. Si no, ens mori­rem”, diu un car­tell pen­jat en un car­rer pro­per, més ample però no menys apo­calíptic.

Altres veïns es dedi­quen a repar­tir o reco­llir l’ajut inces­sant que arriba de tot arreu, en forma de men­jar, aigua embo­te­llada o mate­rial de neteja. La Laura, una noia de València que tre­ba­lla a la farmàcia Xúquer i en va fugir dimarts quan ja hi entrava un pam i mig d’aigua, va sal­var el cotxe, i aquests dies el fa ser­vir per com­prar i car­re­gar de tot. S’ins­tal·la a pocs metres de l’esta­bli­ment, obre el male­ter i dona a tot­hom el que li demani. “És el mínim, jo no he per­dut ni el cotxe i tota aquesta gent ho ha per­dut tot”, afirma. No gaire lluny, un bus llançadora de Metro­bus que fa viat­ges a València –el metro també està des­ba­lles­tat, i n’hi ha per a temps– des­car­rega una pila de volun­ta­ris, i en car­rega una altra. Espera reforços, però és l’únic que fa el tra­jecte ara mateix, i el con­duc­tor fa saber quin és l’horari: “Temps d’anar i tor­nar.”

En tot cas, no cal gra­tar gaire perquè la gent parli sobre l’acci­den­tada visita reial de la vigília. “Més que al rei, tira­ren pedres a Sánchez i al d’ací, que són els que con­tro­len”, comenta el Joan, que ha per­dut la botiga d’elec­tri­ci­tat i fa un entrepà en un res­pir durant la neteja. “El rei al cap i a la fi és una per­sona que tracta de dur-ho bé, tot i que té la seva pagueta, això sí, però real­ment els altres hague­ren d’eixir cagant hòsties”, expressa. I és que ell també està indig­nat per com s’ha ges­ti­o­nat la catàstrofe. “A les sis del matí de dimarts Aemet ja deia que cau­ria una tromba d’aigua, i fins a les huit de la ves­prada no van decre­tar alerta roja. Quin des­as­tre! Avisa abans!”, clama.

“Ahir hi va haver lle­nya, sí... doncs a fer la mà!”, esban­deix sobre la visita reial el Pepe, que ha per­dut la pas­tis­se­ria i no es va assa­ben­tar de la moguda fins quan ja havia pas­sat.“Estos no tor­nen”, sor­ne­gueja al seu torn el Juanra, un altre veí d’uns car­rers més avall que dimarts va haver d’enfi­lar-se al cotxe que mirava de sal­var del pàrquing de casa per poder sal­var-se ell. “Va ser un hor­ror, sentíem els crits d’auxili de gent a qui pre­nia el cor­rent”, s’emo­ci­ona, men­tre ense­nya el braç. Té la pell de gallina. Ara ja ha aca­bat de bui­dar els bai­xos, i men­tre espera que pas­sin a nete­jar el car­rer, vigila el cotxe d’un home que ha vin­gut de Cas­telló a aju­dar el seu germà. Hi ha pen­jat un car­tell amb el telèfon. “No el toqueu, fun­ci­ona”, adver­teix, després que les grues ja en pren­gues­sin per error un de sa la vigília.

En tot cas, de la mateixa manera que s’empara la mala rebuda a les auto­ri­tats, també els insults i l’epi­sodi del llançament de fang han fet aver­go­nyir molta gent. En una con­versa cap­tada al vol, una dona se’n fa creus perquè “no cal arri­bar a la violència”. “Ho hem per­dut tot, si ja també per­dem el civisme...”, avisa. “Eixa gent no era d’ací, en Pai­porta som pacífics”, subrat­llen, en la mateixa línia que l’alcal­dessa, un grup de tre­ba­lla­dors muni­ci­pals que s’estan en un punt de rebuda de dona­ci­ons al pavelló. I el mateix pensa el José. “El que van fer no repre­senta la gent del poble, són qua­tre que van venir a reben­tar-ho”, esgri­meix. “No vull que Espa­nya es quedi amb aquesta impressió de Pai­porta, pots cri­dar però no agre­dir ni tirar fang a ningú, això no es pot per­me­tre”, s’indigna. “Eixa gent, s’hau­ria de veure qui són i posar-los una multa”, acaba. I sem­bla que les auto­ri­tats li faran cas, ja que el jut­jat d’ins­trucció número 3 de Tor­rent ja ha rebut l’ates­tat de la Guàrdia Civil sobre els inci­dents i ha obert diligències prèvies per inves­ti­gar els fets.

En tot cas, la ciu­tat té pre­o­cu­pa­ci­ons molt més grui­xu­des per aten­dre, i ha girat full de pressa de la fallida visita. Ja a l’hora de dinar, l’Anna arriba de València amb els pares, amb una bomba i una mànega pròpies per treure aigua, i s’adre­cen al pri­mer poli­cia que veuen. “Pre­gun­ta­rem on podem fer més falta i cap allà, cada dia que cal­gui”, explica. I és que l’Ajun­ta­ment té clar on fa més falta el volun­ta­riat, i dona indi­ca­ci­ons a enti­tats que mun­ten expe­di­ci­ons i volun­ta­ris par­ti­cu­lars. “Hem estat nete­jant un museu que volien habi­li­tar com a punt de medi­cació, en tres hores ho hem fet”, s’enor­gu­lleix la Clau­dia, una estu­di­ant que ve amb una colla d’amics de València. I és que el jovent con­ti­nua molt mobi­lit­zat, per a orgull de tot­hom. Al seu cos­tat, la Blanca fa diana: “Tenim força i ener­gia, és el mínim!” Demà hi tor­na­ran.