La solitud d’Aldaia i el pas de l’apocalipsi a Bonaire

El poble se salva sol, en el cas del poble d’Aldaia. Segons sembla, s’han oblidat d’ells. O això pensa un treballador municipal que netejava avui els seus carrers. En David, amb una pala en una mà i un cigarret a l’altra, observava una de les set màquines de les quals disposen mentre aixecava uns dels cotxes i el posava sobre la grua. “L’altre dia va intentar entrar al poble una grua que venia de Barcelona, però no la van deixar passar”, assegura amb to desesperançat.

De fet, pràcticament tampoc hi entren voluntaris: el poble està molt lluny, ara és de difícil accés, i a més a més s’havia dit que Aldaia era de “baixa afectació”. Tot això ha provocat que els aldaiers i aldaieres faci una setmana que veuen passar gent cap al sud de València. Ahir, però, comptaven amb bombers de Ponferrada, la brigada de vehicles d’autobomba (UBA) de Castella i Lleó i policies locals de Mutxamel (Alacantí). Els veïns, però, tenen la sensació que arriben quan “ja està tot fet”, com diu en David, tot i que no hi ha un racó lliure de fang allà on miris. De fet, de la botiga de l’Andrea de vestits de fallera, no hi ha cap vestit que s’hagi pogut salvar. I així tot. Aldaia és un poble derruït i la seva gent, també. No els veus plorar, però tampoc somriuen. L’automatisme com a arma d’autodefensa.

A l’ambient també hi ha tensió. De cop, se sent una dona retreure a una altra que ha agafat “massa medicaments” dels que han portat els pocs voluntaris que han vingut. Hi ha por, tenen por de quedar-se sense res, però alhora donen tot el que poden: hi ha cartells per tot el poble agraint la feina, oferint el bany de casa o simplement anunciant que hi ha “aigua i menjar per a tothom”.

La humanitat apareix per tots els cantons de València en aquests moments, des de dins i dels que venen de fora per retornar una dignitat a un poble que no és el seu. I quin goig i quina tranquil·litat poder veure que no està tot perdut.

El poble, des del mercat fins a l’ajuntament i passant per l’escola, fa olor de fang. Purament de fang. A vegades, barrejat amb gasolina dels cotxes aixafats per la tempesta.

La ferum, però, és molt diferent quan t’acostes al centre comercial Bonaire. Des del centre d’Aldaia fins a Bonaire hi ha uns trenta minuts caminant aproximadament, i com més t’acostes a la gran superfície, més intensa és aquesta olor tan particular. De fet, el primer gest quan passes pel pont és apujar-te la mascareta. En Luis Marcelo, un conductor d’Uber que viu a Xirivella –poble que es toca amb Aldaia i que també va patir les conseqüències de la DANA– diu que fa olor “de mort”. “Fa dos dies vaig passar per aquell pont i vaig tornar enrere”, explica amb un semblant desencaixat; “no crec que hi torni a passar mai més”. I, realment, és una fetor difícil d’oblidar.

A Bonaire és on va quedar negat el pàrquing subterrani. I, segons diuen les autoritats, després de ser revisat no han trobat cap cadàver a l’interior. Un fet desitjat per tothom, que celebren des d’Aldaia, però que no sembla que s’acabin de creure. “Si ells ho diuen, és una bona notícia”, asseveren amb el cap mig cot. Sigui com sigui, també necessitaven aquest estel d’esperança.

El centre comercial, en termes generals, està arrasat. Hi havia pocs treballadors municipals al polígon, i també poca policia que controlés l’accés (tot i que era un miracle arribar-hi). L’apocalipsi ha de ser molt similar a l’estat en què ha quedat. Diversos vehicles estaven enterrats en el riu improvisat que va sorgir de la gota freda al cantó mateix. Ahir, encara hi baixava aigua. També joguines, roba, calçat i bombons emplenaven l’espai sobre l’argila, tot barrejat amb branques, canyes i altres porqueries que arrossegava la pluja. Una fidel imatge de la magnitud del desastre i de la força de l’aigua.

En Luis Marcelo, des del seu cotxe impol·lut, manifesta un pèl de vergonya per haver-se jugat la vida per salvaguardar el seu vehicle. Era al seu pàrquing, i van rebre l’avís a les nou de la nit que baixava un aiguat des de Letur (Albacete). “Mai hauria pensat que la ruixada que venia seria d’aquesta manera, per això vaig anar a treure el cotxe”, afirma. Més de setanta centímetres de fang al carrer, a l’aire lliure. “No era líquid, el que baixava era sòlid”, aclareix.

Ell ha tingut sort, no ha perdut cap familiar, i d’això n’està content i agraït. Diu que la seva mare era creient i que, per tant, ell també, i que gràcies a Déu se n’ha sortit. Per altra banda, el seu germà és militar, sergent per ser més concrets, i explica que estava molt enfadat perquè fins fa un parell de dies no l’han deixat actuar. Des de llavors, no han parat de treballar sobre el terreny, de netejar i d’ajudar que el País Valencià torni a ser, de mica en mica, com a mínim l’ombra del que era fa set dies. Les sirenes, ara, sonen a tot arreu i a totes hores, miris on miris, i això, en part, és un suport mental per a tots els valencians i valencianes que s’han sentit abandonats.