El veritable gran premi de Xest

Fang, ja en fase de recon­versió en pols en molts punts, reco­brint els acces­sos des de l’auto­via A-3, tots els polígons pro­pers o l’escola de segu­re­tat vial situ­ada a les por­tes del cir­cuit Ricardo Tormo de Xest. Car­tells publi­ci­ta­ris semi­cai­guts i diver­ses tan­ques i petits murs enfon­sats. Una pila de màqui­nes tre­ba­llant per treure el munt de bran­cam i dei­xa­lles acu­mu­la­des a les espla­na­des del vol­tants. Res­tes de cot­xes, fur­go­ne­tes i cami­ons semi­en­ter­rats en les zones uti­lit­za­des com a pàrquing durant les cur­ses. Dese­nes d’efec­tius de la uni­tat mili­tar d’emergències (UME) i d’algu­nes ONG ras­tre­jant amb gos­sos, a la recerca de cadàvers, el bar­ranc de Sec­hara, que passa a tocar i desem­boca poc més avall a la mortífera ram­bla del Poio. O la mateixa via prin­ci­pal d’accés a les ins­tal·laci­ons, par­tida per un enorme esvo­ranc pro­vo­cat pel pas des­bo­cat de la riuada, a escas­sos metres de la porta d’entrada... Aquest era el depri­ment pano­rama encara dijous al mig­dia a la roda­lia del cir­cuit on el cap de set­mana que ve, el del 17 de novem­bre, havia de tenir lloc l’última i deci­siva prova del mun­dial de moto­ci­clisme. Un gran premi que l’orga­nit­zació ha aca­bat tras­lla­dant a Mont­meló després d’uns pri­mers dies d’incer­tesa en què els pilots van aca­bar fent pinya perquè se sus­pengués, vis­tes les imat­ges que els arri­ba­ven a Malàisia, tot i que el cir­cuit pròpia­ment dit no hagi resul­tat afec­tat. “No sé amb quin ànim ani­ria al cir­cuit sabent que, davant d’una catàstrofe com aquesta, el pri­mer que van arre­glar, perquè nosal­tres poguéssim córrer, eren les car­re­te­res d’accés... No; ètica­ment no podem córrer, ni tam­poc nosal­tres tindríem ànim per com­pe­tir”, resu­mia el pilot català Àlex Rins un parell de dies després de la tragèdia, en una posició secun­dada per Marc Márquez i l’italià Pecco Bag­naia, líder del mun­dial, que va decla­rar que pre­fe­ria per­dre el títol que córrer l’última cursa en aques­tes cir­cumstàncies.

“L’ètica ens diu que s’havia de sus­pen­dre, i això és el que impera a Xest ara mateix; Xiva està des­tros­sat i al cap­da­vall som pobles veïns”, sosté també el Nacho, un poli­cia local de Xest. Després de tre­ba­llar en torns de 16 hores diàries la set­mana pas­sada, ell i un com­pany, el Frank, aquesta tenen festa i han vin­gut cami­nant des del poble pel mig del bar­ranc, per aju­dar com a volun­ta­ris a bus­car vícti­mes. “Al final el gran premi és més la festa que inclou, i no és moment de festa”, el secunda el Frank. Els tro­bem tots dos entre el cir­cuit i una gegan­tina campa amb milers de vehi­cles pro­pi­e­tat, expli­quen, d’una empresa de cot­xes de llo­guer, dese­nes dels quals també es va endur el bar­ranc. Hi ha movi­ment allà, perquè a més d’algun volun­tari com ells o els sol­dats també pas­sen cot­xes de Mos­sos o l’Ert­zaintza, men­tre una màquina mira de refer un pas pel mig del bar­ranc que comu­ni­qui amb l’estació del cir­cuit, i de pas sigui una alter­na­tiva per acce­dir al poble. I és que els dos prin­ci­pals ponts d’accés a Xest han cai­gut –l’un en el pri­mer moment, i l’altre el van aca­bar de fer caure pel pèssim estat en què havia que­dat–, amb la qual cosa ara mateix les comu­ni­ca­ci­ons per car­re­tera són com­pli­ca­des, ja que només s’hi ha pogut habi­li­tar un pas, i força fei­xuc, des de Xiva.

El Nacho explica que dins del nucli urbà l’efecte de la riuada ha estat tes­ti­mo­nial, ja que la major part està bé. Aquest sí que es pot dir que ha estat el gran premi de Xest. “Va que­dar afec­tada la paret d’un col·legi i garat­ges d’una de les avin­gu­des prin­ci­pals i car­rers del vol­tant, però res com­pa­rat amb la resta”, asse­nyala, tot i que hi va haver danys impor­tants, i fins i tot vícti­mes, en alguna urba­nit­zació del muni­cipi. L’orga­nit­zació del mun­dial va dub­tar en un prin­cipi si sus­pe­nia la cursa en sos­pe­sar que man­te­nir-la era la millor manera d’aju­dar econòmica­ment l’àrea afec­tada. I és que el Nacho cal­cula que, per exem­ple, alguns bars aquell cap de set­mana “fan el calaix de qua­tre mesos”. Però de seguida es va impo­sar l’opinió contrària. “Pot­ser a algun negoci el fas­ti­gue­jarà perquè tot està bé a Xest, però si sur­ten veu­ran el que està pas­sant, i ara la majo­ria de gent al poble, l’última cosa en què pensa és l’eco­no­mia”, sosté. “Ni que sigui per soli­da­ri­tat”, tanca el Frank. Pura lògica.