La manifestació del fang

La mul­ti­tu­dinària mani­fes­tació d’ahir a la tarda davant l’ajun­ta­ment de València va posar de mani­fest la indig­nació del poble. Cen­te­nars de milers de per­so­nes es van reu­nir amb car­tells, botes i fang per exi­gir la dimissió del pre­si­dent del País Valencià, Car­los Mazón, i del pre­si­dent de l’Estat espa­nyol, Pedro Sánchez.

A la con­cen­tració, també hi van assis­tir polítics cata­lans com la pre­si­denta d’En Comú Podem, Jéssica Albi­ach, i repre­sen­tats de Junts, ERC i la CUP.​També enti­tats com ara l’ANC, que acom­pa­nya­ven els seus homòlegs valen­ci­ans al cap­da­vant de la pro­testa. La mani­fes­tació, que havia de ser silen­ci­osa, es va con­ver­tir en un sac de quei­xes, plors i crits d’indig­nació con­tra els que con­si­de­ren res­pon­sa­bles de la tragèdia.

La plaça de l’Ajun­ta­ment de València i els car­rers paral·lels es van anar omplint durant la tarda. La con­vo­catòria, orga­nit­zada per 40 enti­tats del País Valencià, estava pre­vista per a les sis de la tarda, però el cen­tre valencià es va anar omplint des d’una hora abans, fins al punt que més de 130.000 per­so­nes, segons dades del govern espa­nyol, es van mani­fes­tar davant la seu.

La por­ta­veu de les enti­tats orga­nit­za­do­res, Bea­triu Car­dona, va dema­nar la dimissió “dels màxims res­pon­sa­bles d’una gestió tan nefasta i cri­mi­nal, que ha cos­tat la vida a cen­te­nars de per­so­nes”, va dir en una roda de premsa impro­vi­sada davant l’altar de flors espon­tani que els assis­tents havien pre­pa­rat a la plaça. Per la seva banda, Sara Sánchez, veïna de Catar­roja –una de les pobla­ci­ons més afec­ta­des per la dana– expli­cava que el seu cunyat va morir a Xest, i que, després de 17 anys de pare­lla amb la seva ger­mana, ella queda sense ajuda perquè no esta­ven casats.

El seu cunyat, Cándido Molina, va tru­car als ser­veis d’emergència, als bom­bers i a la poli­cia local, però com que ningú res­po­nia va tru­car a la seva dona per aco­mi­a­dar-se. El cos de Molina el van tro­bar dos dies després de la riuada, el 31 d’octu­bre, i tot just abans-d’ahir la Guàrdia Civil va infor­mar la família que l’havien tro­bat i iden­ti­fi­cat. Per això, la Sara demana res­pon­sa­bi­li­tats polítiques “perquè això no es torni a pro­duir, que es posin plans d’eva­cu­ació i plans de for­mació a tots els cos­sos de segu­re­tat”, i hi va afe­gir: “Mazón ha de dimi­tir per la seva inca­pa­ci­tat; el pre­si­dent del govern espa­nyol no va aga­far el timó podent fer-ho, i el rei és una figura simbòlica, no val per a res.”

D’altra banda, Zahia Gui­doum, que es mani­fes­tava jun­ta­ment amb Lluís Llach dar­rere d’una gran pan­carta, deia que era allà perquè “el poble valencià ha vis­cut una catàstrofe amb unes morts com­ple­ta­ment evi­ta­bles, amb moltíssi­mes per­so­nes des­a­pa­re­gu­des per un dele­gat colo­nial espa­nyol incom­pe­tent i negli­gent”, deia men­tre aga­fava el seu nen, que por­tava pen­jat al pit. “Ha fet que el nos­tre poble pateixi una catàstrofe sense pre­ce­dents, i avui som aquí per dir que el pre­si­dent Mazón ens ha posat de cara a la mort i que el pre­si­dent espa­nyol ens ha aban­do­nat”, hi afe­gia Gui­doum, coor­di­na­dora de la Pla­ta­forma pel Dret a Deci­dir del País Valencià.

Els mani­fes­tants, que havien tirat fang a la porta de l’ajun­ta­ment de València i hi havien pen­jat botes i samar­re­tes bru­tes en senyal de pro­testa, es dis­po­sa­ven a cami­nar cap al car­rer Sant Vicent per seguir el recor­re­gut quan uns brètols d’extrema dreta van començar a llançar petards i a cre­mar el tèxtil que s’havia anat dipo­si­tant, cosa que va obli­gar a mar­xar de la zona amb pressa per segu­re­tat.

Segui­da­ment, el recor­re­gut va con­ti­nuar fins a la plaça Mani­ses, davant del Palau de la Gene­ra­li­tat, on Mariló Gra­dolí, Maite Fon­tana i San­dra Cue­vas van lle­gir un mani­fest. “El 29 d’octu­bre, als valen­ci­ans i valen­ci­a­nes els va caure el cel a sobre; no va ser només pels 500 litres de pluja, sinó també perquè va començar el pit­jor epi­sodi de la història de les ignomínies polítiques i de les tragèdies huma­nes al País Valencià, amb cen­te­nars de vícti­mes i milers de per­so­nes afec­ta­des”, van pro­cla­mar.

També van enu­me­rar la “cro­no­lo­gia con­tras­tada” dels fets per denun­ciar que no es va avi­sar amb temps del perill i que no va ser fins a “les vuit de la tarda quan es va llançar l’alerta a la població, quan bona part del País Valencià ja estava inun­dat”.

Per tot això, van retreure a la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana “haver-se limi­tat a inten­tar tapar la negligència” i han atribuït la crisi a diver­ses cau­ses, entre les quals han citat la “negació del canvi climàtic, l’espe­cu­lació i la cons­trucció des­me­su­rada, la decisió de la Gene­ra­li­tat de no enfron­tar-se a l’empre­sa­riat i el retard inex­pli­ca­ble de l’arri­bada de les inter­ven­ci­ons”.

Tot això, pro­vo­cat per una falta d’agi­li­tat i coor­di­nació entre les admi­nis­tra­ci­ons autonòmiques i esta­tals, ja que fins al 31 d’octu­bre, dos dies després, la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana no va dema­nar ajuda. En aquest punt, també van cri­ti­car el govern espa­nyol, que “hau­ria d’haver pres­si­o­nat de manera con­tun­dent, imme­di­a­ta­ment, el govern valencià per inter­ve­nir tots els efec­tius dis­po­ni­bles i aju­dar la ciu­ta­da­nia a recons­truir les seves vides”.

Per tot ple­gat, els mani­fes­tants van exi­gir la dimissió del pre­si­dent valencià i l’inici d’un pro­ce­di­ment judi­cial per escla­rir res­pon­sa­bi­li­tats; que es recon­ver­tei­xin els pisos turístics de la zona i els habi­tat­ges de fons vol­tor i de la banca en llars per als afec­tats que han per­dut la casa; que es reforci el trans­port públic perquè mol­tes per­so­nes han per­dut el vehi­cle propi; que es pro­hi­beixi cons­truir en zones inun­da­bles; que es millori la inversió en sani­tat, edu­cació, ser­veis soci­als i infra­es­truc­tu­res d’emergències; aug­men­tar els impos­tos a les ren­des altes, i que totes les per­so­nes amb ren­des bai­xes tin­guin accés a pres­ta­ci­ons públi­ques de recons­trucció, inde­pen­dent­ment de la seva situ­ació admi­nis­tra­tiva.