“La barrancada m’ha deixat amb el que porto”

Estan en estat de xoc. Des de la sala d’estar de la residència Solimar, un grup d’avis mira de donar-se conversa, sense gaire esma i sense mirar-se als ulls, tot donant l’esquena a un paisatge dantesc que mostra pels grans finestrals la devastació de la torrentada que va arrasar el poble. En Vicenç assenyala el que queda de les cases del seu barri. “La barrancada s’ho ha endut tot i m’ha deixat amb el que porto”, diu sense perdre un somriure de resignació i sense saber què passarà a partir d’ara. És un dels avis de Picanya que han quedat sense res i que l’Ajuntament ha reubicat en aquesta residència privada que estava a punt d’obrir les portes i d’un dia per l’altre s’ha reconvertit en el centre de salut, perquè el CAP ha quedat impracticable.

La primera tinenta d’alcaldia de Picanya, Rosario González, explica que s’hi han traslladat mig centenar de persones grans, entre les quals, les que vivien al servei municipal de les cases tutelades. “Allà el riu s’ho ha endut tot”, explica la regidora, que mira de coordinar amb la gerència de la residència, que té capacitat per a 120 places, l’allotjament també per als equips d’emergència que estan treballant a la zona. Hi pernocten els bombers del País Basc i equips dels Mossos d’Esquadra que han fet torns per destinar efectius al municipi. “Hi tenim sobretot gent gran que ha quedat sense casa, però també hi ha residents que no tenien cap familiar ni lloc on anar”, expliquen des de la residència, situada en un extrem del poble i que ha quedat envoltada de cotxes arrossegats per l’aiguat o que s’hi han traslladat per deixar lliures els carrers.

Empar Bessó és una de les veïnes de Picanya que encara tenen la casa que sembla “una bossa d’aigua”. És el primer dia que s’ha pogut escapar a veure la seva tia Concepció, que té 83 anys, i que ara viu a la residència. Explica com la va poder treure de casa, amb l’ajuda de dos joves, quan la policia va trucar a la porta perquè l’aigua venia amb força. “Em vaig clavar unes canyes quan trepitjava el fang i uns xiquets m’ajudaven”, explica la tieta, que es refà de la ferida a la cama sense superar el trauma i l’impacte de veure’s submergida amb l’aigua fins al coll. “El metge m’ha dit que del sucre estic bé, però tinc molta ansietat”, explica mentre amb l’Empar miren de posar ordre als medicaments que s’ha de prendre. A l’habitació que comparteix amb una altra veïna, hi entra la Isabella, una de les voluntàries que s’encarreguen de fer arribar tovalloles i roba a tots els qui ho necessitin i que els arriben de les donacions.

L’edifici es va convertir en un primer moment en un dels centres de recepció d’aliments i material de Picanya, però han deixat de donar aquest servei. Com expliquen des de l’Ajuntament, es vol prioritzar la residència com a centre de salut on s’apleguen els equips de metges, infermeres i psicòlegs que atenen els afectats. També s’hi han traslladat els treballadors de Benestar Social de l’ajuntament, que ha quedat del tot impracticable i d’on encara s’està retirant el fang.

Les donacions de menjar s’estan organitzant des del comerç local i les entitats organitzen menjadors socials a peu de carrer, com l’àpat que es feia ahir a la plaça del centre històric, on la biblioteca està de potes enlaire. L’Empar, de tornada cap a casa, m’ensenya el local inundat de la sala d’exposicions, on ella treballa i on no s’ha pogut actuar per treure el fang i l’aigua de la planta baixa i el soterrani. Pel carrer es troba amb una amiga amb qui comparteix lluites a l’associació de dones de Picanya, i s’abracen per donar-se ànims. “Anar a veure la barrancada quan plovia fort era tot un espectacle per a nosaltres, però això era inimaginable”, comenten entre elles abans l’Empar no desfaci el camí fins a l’únic pont que pot creuar per tornar a casa. Els veïns que viuen a l’altre costat del poble demanen que com més aviat millor es refaci una passarel·la provisional per no haver de fer tanta volta.

El mateix dia que els infants agafaven un autobús per reprendre les classes a les escoles de València, a l’institut Enric Valor miren d’avançar les tasques de neteja. Voluntaris com la Maria s’hi acosten fins a la porta per donar un cop de mà i treure fang dels patis. S’havia plantejat en un primer moment que l’institut, amb 700 alumnes, i que no té l’estructura afectada, pogués reobrir de matins i els alumnes de l’institut La Sénia de Paiporta, als vespres. Finalment, però, Paiporta no renunciarà tampoc a reobrir l’institut. “No m’atreveixo a posar-hi cap data perquè continuem amb muntanyes de fang i sembla que avui vindrà una empresa de neteja des de la conselleria a retirar el més gros”, explica el director de l’institut, Leo Navarro. Fins ara ha estat el voluntariat, els alumnes i membres de la comunitat educativa els que s’han dedicat a treure el mig metre de fang acumulat a dins del centre i retirar el mobiliari i fotocopiadores malmeses per l’aiguat. “Estem encara esperant ajuda i maquinària per treure el fang. Tot és en mans dels voluntaris”, lamenta el director, que considera que la situació és una “barbaritat” i que perjudica l’alumnat que tenen de Picanya, però també el que ve de Paiporta i el poble de Torrent. Segons un formulari que els han fet arribar, un 60% de l’alumnat i les famílies han estat afectats amb menys o més gravetat. “Fer classes virtuals és molt difícil, perquè no hi ha bona cobertura i estem molt pitjor que en la pandèmia”, diu el docent, que reconeix que la gran majoria de les famílies estan més pendents d’on aniran a dormir o a menjar, perquè ho han perdut absolutament tot.

L’institut també s’havia convertit en un punt de recollida d’aliments i cada dia el cuiner elaborava gairebé 6.000 racions de menjar. A la porta un veí s’acosta per tenir un àpat calent, però ara tots els esforços es destinen a la neteja. “No m’atreveixo a parlar d’una tornada”, insisteix el director en vista de les hores de feina que falten per garantir les condicions sanitàries a les aules que han estat en contacte amb el fang. “Si no és així, no podem obrir”, hi afegeix, conscient que hi ha alumnat que mira de matricular-se a València per no “perdre el ritme”, però que serà “impossible” per a tots els joves dels dos instituts de Paiporta i els de Sedaví, Massanassa i Catarroja. “Ens falten mans”, conclou.