La DANA ha provocat a València un tipus de crisi excepcional i difícil de comparar amb altres situacions d’emergència humana. Les riuades van durar de vint minuts a una hora, però, dues setmanes després, encara provoquen seqüeles de la mateixa importància que les del primer dia. Encara no es pot pair el que ha passat, perquè encara està passant. Per això el patiment segueix. La incomunicació del primer moment, l’espera d’auxili, la incertesa pels desapareguts i moltes altres variables converteixen la zona zero i els entorns en un tipus de crisi molt diferent a la de casos considerats d’emergència, com ara accidents múltiples i atemptats.
Segons explica la vicepresidenta de la secció d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Lídia Rius Bataller, en l’atenció psicològica en emergències o crisis humanes, s’estableixen tres fases en què l’aproximació i l’assistència es presta de manera diferent. Impacte, supervivència i recuperació són tres etapes predeterminades per què els afectats aniran passant i en què els professionals especialitzats poden ajudar. És essencial, adverteix, donar una resposta tan ràpida i coordinada com sigui possible: “Quan arriben els bombers i els militars, també haurien d’arribar els psicòlegs. Com abans puguis atendre les persones, millor serà el pronòstic”, diu Rius.
En aquest sentit, a Catalunya, quan el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) arriba a la zona afectada ho fa amb un equip de psicòlegs especialitzats que té en plantilla. Al País Valencià, com a la resta de l’Estat, el Grup d’Intervenció Psicològica en Emergències i Catàstrofes (GIPEC) ha incorporat els experts en psicologia en funció del que ha necessitat en cada moment.
En la fase d’impacte, l’ansietat, l’estrès i l’estat de xoc són algunes de les conseqüències que poden patir els damnificats, que necessitaran, sobretot, rebre informació per reduir el nivell d’incertesa. És normal que els afectats es trobin en estat de xoc i de bloqueig, perquè tot ha passat de cop, de manera que el cervell no ho pot processar.
En les primeres hores, és determinant el triatge. Els familiars de desapareguts i morts són prioritaris i se’ls ha de portar a un lloc segur, un lloc de comandament o un centre on se’ls atengui des del primer moment: “La incertesa en aquest cas és el sentiment més dur, perquè, com que no tens informació, no pots basar la teva reacció en res. Per això és important acompanyar-los i anar-los informant, encara que sigui per dir-los que, de moment, no se sap res. Cal ser al seu costat, no fer promeses, però sí dir-los que el que estan sentint és humà, que són persones normals en una situació terriblement excepcional”, explica Rius.
Quan la fase d’impacte ja va de baixa, s’intervé derivant aquelles persones que necessiten intervenció sanitària, sobretot de psicòlegs clínics per seguir atenent la població. Rius explica que els afectats que experimenten un esdeveniment potencialment traumàtic relacionat amb una catàstrofe natural acostumen a desenvolupar un trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT) –al voltant del 10 al 20%– o un trastorn de l’estat d’ànim. Sempre en funció de la vulnerabilitat, per exemple, persones que ja tinguessin alguna afectació psicològica anterior.
Més endavant, quan s’hagi establert una situació mínima de normalitat, ja s’entrarà en un treball de tipus psicosocial i també en la planificació d’una atenció comunitària més endavant, per anar controlant els danys i les seqüeles que pugui deixar una experiència d’aquest tipus.
Què és el primer que va pensar quan va ser a la zona zero?
Primer de tot, l’extensió de la inundació i, d’altra banda, com a psicòloga, el contacte amb el patiment humà que estaven sofrint persones que ja hi estaven familiaritzades o no, en aquest paisatge totalment arrasat per la riuada. Hem vist aquesta situació sense gairebé articular paraula per evitar ferir el respecte per totes les pèrdues dels afectats.
El nivell de danys és tan alt com s’imaginava?
La sensació comuna d’abandonament que expressen els valencians i flota en l’ambient m’ha semblat que pot generar més afectació que la tragèdia mateix. El que ha passat és una gran catàstrofe, i m’ha despertat una admiració absoluta l’actitud del poble valencià, que segueix endavant. Deien: “Eixir, eixirem d’esta.” Però aquesta és la reacció actual. Encara es troben en situació d’emergència, però veurem quan passi el primer impacte com es van col·locant tots aquests sentiments.
Com valora la resposta per part de la comunitat?
Per sort, sembla que encara queda teixit social i, davant d’una desgràcia col·lectiva, es respon amb una resposta col·lectiva d’acompanyament i altruisme voluntari. Que se’ns desconnecta quan estem funcionant com un robot automàtic, però que a l’ésser humà se li desperta quan contacta amb la finitud de la vida, amb la por o la soledat. Sembla que al fons de totes les persones s’encén alguna cosa que les mou a fer coses extraordinàries.
Creu que hi ha hagut errors en la resposta institucional?
Segurament, molts voluntaris s’equivoquen i no han sabut fer les coses com se suposa que les grans institucions i autoritats saben fer, però és clar que cal continuar denunciant i assenyalant els errors i aquesta incomprensible manca de gestió i assumpció de responsabilitats. El trauma també es pot gestar en aquesta sensació d’abandonament postesdeveniment
Què voldria dir a les persones afectades?
Només desitjo que als valencians els arribi que a tanta gent li importa el que s’ha viscut amb la DANA al País Valencià i s’ha mobilitzat per una desgracia d’aquesta envergadura; que curi aquesta València inundada i animi a tirar endavant amb tot el suport del que ens queda en aquests casos, la solidaritat entre els pobles. Amunt València!
Quins són els primers passos en l’atenció psicològica en una emergència?
L’aproximació a la persona depèn del cas i de la situació. En un moment d’impacte, t’hi acostes i demanes en què pots ajudar, si necessiten informació, si els cal res... És una manera d’establir un mínim vincle quan estan en xoc. Generes un vincle que permet la mínima confiança perquè et vagin coneixent i vulguin parlar amb tu.
Es basa, doncs, en l’empatia, en el contacte?
Sí. Primer, has de generar un vincle humà mínim que permeti treballar com a professional. L’empatia és molt important. La persona que atens t’ha de donar permís per entrar i, a partir d’aquí, quan s’ha generat aquest vincle, pots explorar i pots parlar-hi. Quan això passa, es veu, es nota. Comencen a parlar, a obrir-se.
Pot haver-hi ira i enuig. Poden explotar. Què passa si ho fan?
Aquesta possible reacció és com una beguda gasosa. Quan la xarbotes i l’obres, explota, però si li dones temps, es calma. Has de donar-los un temps. Que estiguin enfadats o irats són reaccions normals a situacions anormals. Permets aquests espais, vas reconduint i la situació es va normalitzant amb diferent tipus de tècniques. Quan la persona s’ha esbravat, que és necessari que ho faci, baixa la tensió. Aleshores, has de tenir la paciència i l’habilitat suficient i començar a treballar.
El pitjor sentiment per gestionar és la incertesa?
Sí. Sobretot en casos de desapareguts, la incertesa és el més difícil, perquè et mous entre l’esperança que siguin vius i la por que siguin morts. El més important és que el professional no faci promeses que no es poden complir. Cal anar cobrint totes les seves demandes sense enganyar-los. A mesura que passa el temps, ells mateixos es van adonant del que està passant, però el procés l’han de fer ells. No ho pots forçar. Els vas acompanyant perquè cadascú necessita el seu temps.
I en el cas que la persona hagi mort?
Quan hi ha la confirmació d’una mort, normalment, es posen en marxa els mecanismes d’autodefensa. Fins i tot la negació, que no pot ser que sigui veritat. També han de fer el seu procés i has d’intervenir en funció del que necessitin. Potser els has d’acompanyament en les identificacions, o a entendre el que els van explicant. És important normalitzar els símptomes.
Què vol dir normalitzar els símptomes?
És essencial fer-los saber que són persones normals davant d’una situació excepcional. I que totes les reaccions que tinguin són normals, que hi tenen dret. És important que ho puguin tenir present. Tenen tot el dret de sentir el que senten. En funció de cada persona o cada moment, es va modelant per evitar que la situació se surti de mare.
