“Si el llibre desferma un gran incendi educatiu, endavant”

Són dades alarmants que ja intueixo i que d’alguna manera denuncio en el llibre. Amb aquestes dades a la mà, què pensa fer el departament? Són dades que no aporta el departament, primer, perquè ja no fa enquestes, i segon, perquè si en fes, trobaria alguna manera de fer trampes. Del departament ja no me’n fio gens, perquè només li interessa maquillar dades.

El maltracte, el menyspreu, la perversió del sistema, la manera que té d’organitzar les coses, el cinisme que té... I un altre aspecte és la broma dels inspectors, un col·lectiu d’intocables. Què fa, aquesta gent? Fa reunions? Doncs on són les actes d’aquestes reunions? Les actes de les suposades reunions són com les programacions que fem els professors, que no tenen res a veure amb el que es fa a l’aula? És com la jornada de portes obertes dels instituts i escoles, que no té res a veure amb el que es fa allà dins i que bàsicament pretén captar clients? Però són clients o alumnes? Nosaltres tenim inspectors. D’acord. Però què fan? No només no fan res sinó que posen pals a les rodes. Són cínics, saben que hi ha un problema i fan veure que no. Hi ha molts inspectors, no tots, que no han tocat aula. Haurien de fer tres anys d’inspectors i un any anar a l’aula, fer de professors. Llavors què passarà quan suspenguin un alumne i vingui l’inspector de torn i l’aprovi?

Al departament hi ha documents amb una neollengua i una retòrica que no s’entenen. Són inintel·ligibles. Un alumne ha d’aprendre a llegir i escriure, fer matemàtiques i tenir cultura general. No necessites 70 o 80 pàgines perquè t’expliquin 40 competències que has de tenir en compte per avaluar. No és tan complicat. M’agradaria saber qui escriu aquests documents. M’agradaria un debat públic amb aquestes persones que escriuen la legislació. També amb aquests competencialistes i pedagogistes que hi ha darrere. Vull saber qui ha escrit aquestes normatives. A cada bugada perdem un llençol i cada llei educativa la carda més grossa. Volen millorar el sistema sense posar-hi recursos i, com que el sistema no millora, després la culpa és dels professors.

Les normatives es fan sense tenir en compte els professors que hi ha a la trinxera. No ens oblidem que dins la cadena d’educació som els que cobrem menys. Som els que cobrem menys i a sobre ni ens consulten. Què s’han cregut? Aquest curs han arribat a totes les escoles i instituts unes pantalles digitals que ningú ha demanat. No hi ha diners per fer inclusió i se’ls gasten en això. Algú ha pensat si les necessitem o les volem? El departament vol sortir als mitjans per dir que han digitalitzat les aules, que les han modernitzat. Qui s’ha emportat el benefici econòmic de totes les pissarres digitals i ordinadors d’alumnes i professors? Quines empreses? Qui s’està fent d’or? Hi ha opacitat. Comencem a plantejar-nos si necessitem ordinadors a l’aula! Hi ha un munt d’estudis que diuen que les pantalles distreuen. Tens alumnes enganxats al mòbil i el primer que els dones de bon matí és una pantalla d’ordinador. Algú s’està plantejant les coses? Els professors estem que no sabem què estem fent. I encara a sobre ens tenen amb burocràcia, omplint aplicacions, paperassa... que no té res a veure amb el que fem a l’aula. No em vaig fer professor per fer tot això. Els docents haurien de recuperar la seva autonomia i decidir quin mètode fer servir, si volen portàtil o no.

Fem programació en funció de la normativa, però és que la normativa és impossible de complir. Els docents estem vivint la gran mentida. Tots la tenim normalitzada, acceptada i institucionalitzada. El problema és que viure en la gran mentida genera mala consciència i quan la intentes fer pública costa molt. És tal el desgavell, és tal la mentida, que quan l’expliques a algú que no pertany a la docència no saps per on començar. Vivim la gran mentida i després, és clar, ve PISA i els resultats són desastrosos.

Jo ja he encès la metxa i he començat a calar foc, però el que hauria de passar és que més docents comencessin a alçar la veu i a negar-se a fer determinades coses. Si el llibre desferma un gran incendi educatiu, endavant. S’ha de dir prou. Els professors no som animadors culturals ni buròcrates ni educadors socials. Som professors i volem ensenyar. El meu compromís docent el tinc amb els alumnes, no amb normatives absurdes. I si ens neguem a fer programacions per situacions d’aprenentatge? O adaptacions? Jo he d’anar d’excursió amb els alumnes quan el departament no m’ho té en compte? Per què? He de ser tutor quan de tutoria cobres uns 40 o 50 miserables euros a batxillerat? Què és, això? Si voleu que faci una tutoria, pagueu-me-la. Però això no canviarà en gran part per la covardia de molts.

El sistema és un colador. Hi ha professorat que no hi hauria de ser. Segurament no s’ha filtrat mai bé, però ara és demencial. Sí, falten professors, però ara no és una professió atractiva. Per què? El mateix departament l’ha anat buidant de sentit i també el fet d’anar fent lleis. No és un problema econòmic, és que ja no trobes sentit a la feina, aquest és el problema més greu.

Si hi ha agressions a policies o a sanitaris, hi ha conseqüències. En educació, no. Hi ha agressions cada dia en algun institut. No només verbals, també físiques. Rodes de cotxes punxades, ratllades. No se’n parla. S’encarreguen de tapar-ho. Ens sembla normal que et puguin agredir. Llavors la gent acaba agafant baixes, acaba petant. Quan tens 35 alumnes a l’aula i a sobre et venen amb el discurs d’atenció personalitzada, doncs l’atenció personalitzada se la fot allà on li càpiga. Primer ve vostè a l’aula, m’explica com es fa aquesta atenció i després en parlem. Primer, la supervivència; després, la pedagogia.