Una nova generació de pastores

“Alguns han dit que els pastors; tenen la vida penosa; més jo dich que és més gustosa; que la vida dels senyors.” Aquesta és la primera estrofa de la Relació nova i molt curiosa de la vida dels pastors, un romanç humorístic famós a banda i banda dels Pirineus que es va publicar a finals del segle XIX però que segurament és molt més antic. Es tracta d’un relat llarg, en vers, que els pastors transmetien oralment i que idealitza la seva forma de vida i la contraposa a la dels vilatans. Molt probablement va servir per crear una imatge bucòlica del món del pasturatge que encara perdura en l’imaginari col·lectiu, enfortit també per personatges de la literatura catalana com en Manelic d’Àngel Guimerà a Terra Baixa o el personatge del pastor de Víctor Català a Solitud.

Es tracta, per tant, d’una visió idíl·lica que s’ha mantingut fins i tot quan la feina d’aquells pastors d’abans, que vivien tot sols amb el bestiar a les muntanyes, ja no existeix. Quan al segle XX la ramaderia es va començar a tecnificar i els animals es van tancar tot el dia en estables i es va convertir en una activitat intensiva, el pasturatge va canviar. Molts dels pastors del final de segle ja havien de compaginar els ramats amb altres feines per tirar endavant. Un munt d’experiències i coneixements s’anaven oblidant a mesura que l’ofici evolucionava. Perquè el que ha passat, a fi de comptes, ha estat una evolució, però mantenint les arrels en allò bàsic: la producció d’aliments.

“En quaranta anys, la feina ha canviat moltíssim”, explica Laia Batalla, responsable de l’Escola de Pastors i Pastores, l’únic centre d’aquestes característiques que hi ha a Catalunya i que aquest 2024 ha complert 15 anys. Quan es va posar en marxa, inspirada en projectes semblants del País Basc i Astúries, es deia Escola de Pagesia i Activitat Pastoral, “però aquest nom no tenia gaire ganxo”, bromeja Batalla. Precisament el fet de no discriminar el femení en el nom i de parlar també de les pastores reflecteix millor la realitat, ja que els alumnes actualment són meitat i meitat. L’escola, que ofereix un títol formatiu propi reconegut pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat, té per objectiu capacitar els alumnes perquè puguin ser el relleu generacional de la ramaderia extensiva, sempre amb un enfocament agroecològic.

Com que es tracta d’un projecte limitat, el procés de tria dels alumnes és bàsic. “El que volem és que entrin perquè hi hagi una vocació. I això és molt difícil de saber”, reconeix la responsable de l’escola. Per aquest motiu la selecció és exhaustiva. Per als aspirants, el primer que cal fer és emplenar un formulari en línia que el revisaran unes 25 persones, entre tècnics i formadors. “Com més punts de vista tinguem per valorar, millor. Veiem que hi ha persones a qui realment els interessa la formació com a tal, però en canvi no els veiem cap mena de vocació”, concreta Batalla.

Les respostes del formulari es puntuen i els aspirants que passen el tall són convocats a una entrevista personal. S’han de desplaçar durant dos dies al Pallars Sobirà –la seu de l’escola es troba a Rialp– i un cop allà, després d’una segona valoració, es forma el grup d’alumnes definitiu, que sol ser d’una quinzena de persones. “Segurament deixem fora gent que potser sí que tenen vocació. Però, com a entitat amb un pressupost limitat, hem de prioritzar aquells que decididament volen dedicar-se al sector”, aclareix. Precisament aquest desembre s’iniciarà el curs 2024/25, després del procés de tria.

Pel que fa a les seves característiques, els alumnes que volen ser pastors són homes i dones a parts iguals, de 30 anys d’edat de mitjana i amb estudis de grau mitjà o superior. Es tracta de la majoria, però també hi ha excepcions, com joves que tot just tenen 18 anys –l’edat mínima per apuntar-s’hi– o bé alguns aspirants que ja superen els quaranta i volen fer un tomb a la seva vida. Precisament aquest desig de canvi es va notar molt amb la pandèmia, quan es van disparar les peticions, però segons Batalla moltes eren de persones que simplement es volien apropar al món rural però no especialment al de la ramaderia extensiva.

“Ens referim a pastors i pastores, però en realitat estem parlant de pagesos i pageses que treballen la terra amb els animals”, puntualitza. El que han notat a l’escola és que cada cop hi ha més participants que s’interessen pel bestiar oví o cabrum, i en canvi no n’hi ha tants que es vulguin “especialitzar” en boví. Un dels motius és que les vaques requereixen molt de terreny, i la majoria dels alumnes són persones que s’apropen per primer cop al món rural, no tenen terres en propietat i no poden assumir d’entrada un ramat d’aquestes característiques. Un altre motiu és que, en general, es tracta de futurs pagesos que el que volen és tancar el cicle: és a dir aprofitar els ramats per fer-ne carn, llet o els seus derivats i poder-ho vendre com a productes de proximitat.

Malgrat l’evolució de la pagesia, el que no ha canviat ni canviarà és que el bestiar ha de ser atès les 24 hores del dia i 365 dies a l’any. “Per això nosaltres apostem per projectes col·lectius que permetin, amb una bona organització, poder fer dies festius i vacances. Els treballadors de la terra s’han de poder guanyar la vida dignament i no ser ciutadans de segona. L’evolució no es basa només en drons o collars amb GPS, també hi ha d’haver una transformació social”, insisteix Batalla. En aquesta línia un dels principals problemes que hi ha actualment és l’accés a la terra i a l’habitatge. Aquest fet, juntament amb l’envelliment en el sector primari, fa que l’Escola de Pastors i Pastores també treballi per fomentar els traspassos de les explotacions entre persones que no necessàriament són parentes. Es tracta de donar una oportunitat perquè l’activitat no es perdi. “Ningú s’atrevirà a negar que necessitem menjar. L’alimentació és un sector estratègic, i les polítiques que van dirigides a la intensificació i la importació són curtterministes, com tantes altres, per exemple les polítiques energètiques. Ens estem convertint en un país menys resilient, amb menys capacitat de sobirania alimentària. Hem de produir els nostres aliments i ho hem de fer sense comprometre els recursos del futur”, conclou Laia Batalla.