Un mes després

Ja ha passat un mes. Exactament avui fa 30 dies que un tren de tempestes, d’unes característiques tant excepcionals com violentes, va provocar una torrentada sense precedents que va assolar les comarques de la Ribera Alta, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel i, sobretot, l’Horta Sud del País Valencià. Els estralls i el rastre de destrucció d’aquell episodi són encara terriblement visibles en els ulls i en el cap de gairebé tothom, amb la xifra macabra de 222 morts en el centre de qualsevol discussió possible. Sobre el territori, l’impacte que ha deixat el desbordament d’aquell dia del riu Magre i molt especialment del barranc del Poio també és molt present, amb infraestructures bàsiques —com ara ponts— malmeses o directament destruïdes, un volum incomptable de cases i antics locals comercials a dia d’avui encara negats de fang, més de 120.000 vehicles malmesos o desapareguts i polígons industrials que han pràcticament reduïts al no res. De fet aquestes setmanes posteriors a la tragèdia han servit per començar a fer càlculs del volum de pèrdues que, només en el cas del teixit productiu de la zona, s’estimen en 9.385 milions d’euros si atenem a l’estimació que ha fet la Confederació Empresarial de la Comunitat valenciana, o en els 13.314 milions que vaticina la Cambra de Comerç de València. I aquesta, només és una part de la factura.

En els municipis més castigats, el sentiment més descrit que s’ha instal·lat és el de la resignació. El cas més paradigmàtic és el de Paiporta, la zona zero de tot plegat, on s’hi bé s’han fet passos per recuperar una certa normalitat —el comerç, per exemple, ja va reobrint— la sensació general és que la reconstrucció va per llarg, i molt. ”L’ànim que es respira en la població és una barreja de frustració i enuig perquè estem una mica lluny de la normalitat, i que en l nostre cas arribarà més tard respecte la resta de pobles” resumeix Maribel Albalat, l’alcaldessa del municipi, en unes declaracions recollides per l’agència Efe. A l’altre extrem, però, aquestes quatre setmanes també han servit per fer alguns passos endavant, com és el cas dels alumnes de l’escola Lluís Vivies de Massanassa que han reprès les classes a l’antiga facultat de Magisteri de la Universitat de València. L’esfondrament d’un mur del centre va provocar la mort d’un home el cap de setmana passat, ja que l’edifici va quedar danyat per la dana. Quan tot just fa un mes de la gota freda, les famílies comencen a respirar una mica més alleugerides perquè els seus fills s’han retrobat i poden tornar a una certa rutina. “Teníem ganes de tornar, la nostra escola està malament i l’han de reconstruir”, diuen en Marc i l’Àxel. Per tots dos agafar l’autobús i desplaçar-se a la capital valenciana és “divertit”, deixant per unes hores una població on el rastre de la catàstrofe és encara ben visible.

En l’esfera política, aquests 30 dies de trànsit també han servit per amplificar encara més la polèmica al voltant de la resposta de les administracions a la barrancada. A 29 de novembre, els governs del País Valencià (PP) i l’Estat (PSOE) es continuen tirant els plats pels cap sobre si les previsions meteorològiques de l’Aemet o les alertes de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer es van enviar amb prou marge de temps o no, que es una manera com un altre de discutir sobre si va haver-hi falta de previsió de la tempesta, i en les primeres actuacions que es van decretar quan les capçaleres i marges ja eixien d’aigua. I enmig d’aquesta batussa institucional creixent, hi ha un interrogant que encara colpeja l’opinió pública: Aquell dinar, amb sobretaula inclosa, de Carlos Mazón que tantes i tantes suspicàcies suscita, un mes després.