Hi ha res més bo que la xocolata?
El radiofònic senyor Marcel·lí Virgili publica ‘La xocolata. L’aventura catalana’, de l’Editorial Morera
El llibre rememora les vicissituds de la xocolata per arribar a Catalunya i l’èxit tingut fins ara
Reivindica el pa amb xocolata per berenar, el pa torrat amb xocolata desfeta i el got d’aigua de després
“Antoni Gaudí anava cada dia de la Sagrada Família a l’oratori de Sant Felip Neri a confessar-se i a sentir la missa del vespre. Quan sortia, anava al forn que el senyor Joan Solà Triadó i Maria Franquesa Garròs tenien en una de les cantonades de la plaça a comprar un llonguet i una presa de xocolata. I això ho feia cada dia del món”, explica el radiofònic senyor Marcel·lí Virgili al llibre La xocolata. L’aventura catalana. Història, cultura i curiositats (de la col·lecció L’Ermità de l’Editorial Morera). I com ho sap l’autor (alter ego de Jaume Nolla)? Perquè li ho ha explicat en persona el net per part de mare d’aquella parella de forners, Joan Huguet. I puntualitza el senyor Virgili: “La mare de Joan Huguet era la filla dels forners, i [ell] encara conserva tots els àlbums de cromos que sortien, aleshores, a les rajoles de xocolata i que la seva mare va col·leccionar. Això és així perquè, abans, una rajola de xocolata no acostumava a comprar-se sencera, perquè no era una cosa barata; aleshores, com que la gent comprava la xocolata a preses, quan la rajola s’acabava, el cromo se’l podia quedar el venedor, en aquest cas la filla dels forners.” Aquesta és una de les moltes històries catalanes al voltant de la xocolata, un producte que ve d’Amèrica, però que no va arribar aquí amb Colom (que no se sap si el va arribar a conèixer) i que Hernán Cortés va tastar, però quan encara era amarga, perquè no va ser fins a l’any 1529 que les monges carmelites del convent d’Oaxaca, a Mèxic, van afegir-hi sucre per primera vegada a la història, inventant una de les millors menges del món.
A Madrid, la xocolata va arribar el 1545; a Barcelona, fins al 1695, no apareix escrita la paraula xocolata en català. Per què arriba tan tard a Catalunya? “Tot és política i posar pals a les rodes al creixement econòmic de Catalunya”, explica el senyor Virgili. La desfeta del 1714 va paral·lela a la prohibició de comerciar amb Amèrica, i el cacau va haver d’entrar d’estranquis al país pels ports de Barcelona i dels Alfacs (cosa que ja havia passat abans de la guerra de Successió). No va ser fins que Carles III, el 1778, va publicar el Reglament de lliure comerç que Catalunya va poder comerciar directament amb Amèrica.
Però, abans que Carles III fes aquest pas, el 1770, un tal Josep Jolonch, que consta com a xocolater, ja feia xocolata a Agramunt i va iniciar una història que ha continuat fins ara i ha convertit aquest poble de l’Urgell en capital de la xocolata i, amb el temps, del torró. Com és possible si era lluny dels ports on arribava el cacau i de les terres on creixen els avellaners? “És un misteri”, conclou el senyor Virgili.
D’Agramunt és la varietat autòctona de la xocolata a la pedra (avui, encara el principal reclam), en forma de petits quadrets per poder-la dividir. Precisament, la presa que es prenia Gaudí i que comprava al forn dels avis de Joan Huguet seria “com quatre quadradets d’una rajola de xocolata a la pedra”. La nostrada xocolata a la pedra no era només per menjar-la, sinó per desfer-la i bullir-la amb aigua i no amb llet, que era com la feien a França.
La història de la nostra vida
El llibre La xocolata. L’aventura catalana explica la història de la introducció i expansió de la xocolata a casa nostra amb curiositats, refranys i frases fetes. L’autor, que s’ha llegit els escrits del Baró de Maldà, que es prenia dues tasses de xocolata desfeta al dia, ha fet un gran treball d’investigació, però no hi ha volgut posar receptes, “que ja n’ha escrit Lluc Cruselles”.
El llibre explica que, el 1700, es té la primera notícia de xocolaters a Barcelona, Jacint Cucurella i Francesc Capella (el net d’aquest segon obriria Xocolates Can Capella en un local de la Rambla); que, el 1710, apareix un plafó de ceràmica a Alella titulat La xocolatada, que demostra que la xocolata era motiu de festa, aleshores encara de les classes adinerades; que, el 1786, obre Can Culleretes, el restaurant més antic de Barcelona, que aleshores encara no era un restaurant, sinó una lleteria especialitzada en berenars on destacaven la crema de Sant Josep, el menjar blanc i la xocolata desfeta, i que, el 1797, es funda la fàbrica Xocolates Amatller, que va tancar el 1960 i van comprar els xocolaters Simón Coll.
A principi del 1800, les batalles napoleòniques condicionen Europa, però la xocolata a Catalunya va fent camí. El 1825, obre la pastisseria La Estrella, que encara funciona i que, des del principi, va fer tota mena de dolços de xocolata. Dos anys més tard, obre al carrer del Pi la xocolateria Fargas, que no ha sobreviscut (va tancar el 2015). I així Catalunya es va omplint de pastisseries i xocolaters de gran renom, com ara els Pedrosa, Blasi, Juncosa, Lloveras, Torras... I els Boix, que encara tenen botiga al carrer Hospital. Alhora, a Europa, creixen les novetats, que fan un gran salt quan, el 1875, a Suïssa apareix la primera rajola de xocolata amb llet.
La història de la xocolata és la història dels darrers segles d’Europa i del món. Els catalans podem dir que vam inventar, el 1931, el Cacaolat (la família Viader de Cardedeu, que encara té granja al carrer Xuclà) i, el 1946, el Cola Cao (Nutrexpa, empresa creada a Barcelona).
La Nocilla es va fer per primera vegada (1967) a Montmeló de la mà de l’empresa Starlux, que va copiar la Nutella (1964) de la família italiana Ferrero (que després inventaria els ous Kinder i els Ferrero Rocher). Història paral·lela és el naixement i creixement de la suïssa Nestlé, que acabaria absorbint desenes de negocis (també catalans) xocolaters.
El senyor Marcel·lí Virgili, que insisteix que “ja no som capaços d’imaginar com era la nostra societat, de l’Atlàntic cap aquí, quan no sabíem que existia la xocolata”, reivindica a aquestes alçades del s. XXI el pa amb xocolata per berenar, el pa torrat per sucar a la xocolata desfeta i que, després de prendre una bona tassa de xocolata o de cafè, se serveixi un got d’aigua ben fresca al darrere.