“Molta gent que està en procés de dol m’ha agraït aquest llibre. Mira que n’he escrit, de llibres, però cap com aquest havia provocat tantes reaccions. I això és així perquè és un llibre testimonial. Quan parles des de l’experiència, es fa un silenci, perquè parles del que t’ha passat i la gent calla”, explica el teòleg Francesc Torralba en parlar del seu llibre No hi ha paraules, en què explica la mort, l’agost del 2023, del seu fill Oriol durant una travessa als Picos de Europa i tot el que ha significat i passat després.
Pocs dies després de la mort del seu fill ja fa conferències.
Sí, al cap de quinze dies.
...i sap que tothom que l’escolta ho sap. Com ho viu?
D’entrada vull dir una cosa: el fet de tenir activitat laboral és bàsic per no quedar colgat en un pou; en certa manera, fa que el teu cap focalitzi l’atenció en una altra cosa i que no et vingui aquella tristesa tan immensa que tens, especialment el primer any. Després hi ha una altra cosa: és veritat que tu vas a fer una conferència i no vols fer pena, no vols generar llàstima. Però la gent sent pena i la gent sent llàstima. I aleshores la gent té una actitud amb tu curiosa: hi ha qui vol mostrar la solidaritat, l’afecte, l’estima i no troba les paraules, i d’altres fugen, t’eviten. N’hi ha que queden estupefactes perquè veuen que “a aquest senyor se li ha mort el fill fa quinze dies i ja està parlant de Nietzsche”. El que no saben és tot el procés intern, de contenció, de treball espiritual.
En alguna de les conferències, al final el presentador acaba parlant de la mort del seu fill.
Això va passar en quasi totes les conferències: “Aquest senyor ha vingut però han de saber que està vivint aquesta circumstància...” Hi havia la voluntat de no amagar-ho, però de no convertir-ho en l’objecte de la trobada. Això canvia arran d’aquest llibre, en què parlo en primera persona d’aquesta experiència, del dol que he viscut. Per a mi ha estat terapèutic i molt alliberador escriure’l i penso que pot fer bé a moltes persones. Si m’hagués sortit un llibre ple de ràbia, hauria estat un alliberament però no l’hauria publicat. He estat molt curós en els detalls més interns, no he estat exhibicionista sinó molt contingut en la narració dels fets, els aprenentatges i els pensaments que m’ha suggerit aquesta experiència.
I ha tingut molt d’èxit.
Hi ha hagut un boom de persones desconegudes que m’han escrit i m’han agraït com els ha ajudat en el procés d’assumir la mort d’un fill, la mort de la parella, d’un pare, d’un germà...
El llibre comença narrant el que serà l’excursió que vostè va fer amb el seu fill i en la qual va tenir l’accident. Quantes vegades ha recordat aquell dia?
Hi he pensat molt, però en el moment en què ho escric, es produeix un abans i un després. En el moment en què em poso davant de l’ordinador, ple de llàgrimes, penso que he de fer l’esforç d’explicar els últims instants de la vida del meu fill, perquè jo en soc l’únic testimoni i vull que els seus darrers moments els coneguin les germanes, la mare, la promesa, els amics..., i que es conegui que va ser un dia meravellós, en un entorn natural preciós: vam veure cérvols, vam menjar, vam riure, vam córrer… Érem immensament feliços fent aquella excursió que ell havia planificat amb cura; per tant, vull que tothom sigui conscient que va ser un dia d’una gran plenitud. Un cop he narrat el que va passar aquell dia, hi he tornat a pensar molt poc. Molta gent queda atrapada en la circularitat: “si no hagués fet això”, “si no haguéssim agafat aquella cruïlla”... En el meu cas, aquest pensament circular torturador no s’ha produït.
Hi ha persones que després de la mort d’un fill es torturen.
Parlo del cas d’una dona que l’última cosa que va dir al seu fill va ser una esbroncada. Encara és pitjor quan tu ets el responsable d’aquella mort: “si no hagués anat amb el mòbil i conduint”, “si no m’hagués distret”... Entenc que això ha d’enterbolir molt els processos de dol. En el meu cas, ni m’han culpabilitzat ni jo m’he sentit culpable. La família ens hem sentit molt units, hem madurat molt. Les meves filles han madurat més en un any que en tota la seva vida. La manera de pensar el futur, com no malbaraten el temps en estupideses... S’han adonat que la vida és molt efímera i que tot és molt incert. Cada dia compta.
La fe ha estat important?
Ho ha estat. Jo crec que el dol té una dimensió espiritual. Per a mi, la pregària no és “Déu, aparta’m les pedres del camí”, sinó “Déu, ajuda’m, dona’m força, dona’m coratge per afrontar les adversitats, les contrarietats de la vida”. En aquest cas, una contrarietat majúscula, la més gran de les contrarietat que he hagut d’afrontar. Hi ha gent que no aixeca el cap i la tristesa se li fa crònica. Jo he intentat que no em passi això, perquè la tristesa crònica és una mort espiritual.
Ha superat la tristesa.
Jo vaig tenir moltes més onades de tristesa l’any passat que aquest any. L’any marca un abans i un després. Has fet el seu aniversari, has fet Nadal, has tornat als llocs... Et diré una cosa: el temps no ho cura tot si no fas res. Si et quedes al sofà de casa mirant la seva foto, passarà un any i estaràs igual. En canvi, el temps cura si tens una actitud espiritualment activa. La tristesa que sento ara no té res a veure amb la tristesa de fa un any. El dol l’entenc molt dialèctic: has d’afrontar el sofriment, però també has de tenir espais d’evasió. No pot ser que intentis evadir-te sempre, perquè aleshores el nucli problemàtic no es desfà, però tampoc pots estar sempre afrontant el dol, has d’evadir-te. Hem de plorar, però també hem de poder riure.
Hi ha grups de dol.
És una experiència comunitària, un món. La meva filla hi anava i al seu grup només hi anaven dones, tot i estar obert a tothom. I és que els homes plorem sols, ens fa molta vergonya plorar davant dels altres, expressar la nostra fragilitat. Les dones expressen amb molta més naturalitat les febleses.
La vida canvia en un moment.
Efectivament, tot se’n pot anar en orris demà mateix. Per això s’ha de donar molt de valor a cada instant. Això ja ho sabia, però ara ho sé més. I també sé que s’ha de dir “t’estimo” a les persones que estimes i agrair a les persones el que han fet per tu. Jo hauria agraït moltes coses al meu fill si hagués sabut que era l’últim dia, però no ho sabia, ni ell ho sabia. Ara, què he fet? He agraït a moltes persones tot el que han fet per mi.
I ara és Nadal.
Hi ha festes que generen un sotrac. Sempre dic que després de la mort d’un ésser estimat aquest ésser no es perd, és absent i a la taula de Nadal hi haurà una absència. Hi serà i no s’ha de tapar, però, ep!, l’absència no pot eclipsar les presències. No podem quedar xuclats per l’absència, perquè hem de celebrar que nosaltres sí que hi som.