Un torró a cada porta

Quaranta-nou dies després, a Paiporta tot continua enfangat i humit. Encara que la magnitud de runa als carrers i les restes de vehicles han disminuït, igual que la presència de mitjans de comunicació, encara queda molt camí per tornar a alguna cosa semblant a la normalitat. Al costat dret del barranc que travessa la ciutat, hi ha un arbre gran decorat amb llums de Nadal. N’hi ha que estan trencats i els que funcionen no il·luminen gaire. A les seves arrels, s’hi poden veure espelmes, botes de fang i dedicatòries en forma d’ofrena.

A banda d’aquest arbre, l’únic que va quedar dempeus després de la riuada de la dana i que els veïns ja consideren un símbol de resiliència, poques coses indiquen que s’acosta el Nadal a Paiporta. A les hores punta, els veïns surten al carrer amb cabassos a buscar menjar als punts d’alimentació reubicats en locals i establiments que han sobreviscut a l’aigua. Un dels quals es troba al carrer Jaume l, una avinguda ampla que connecta la part més nova de Paiporta amb el nucli antic de la ciutat.

És precisament aquí on em trobo amb en Josep, un veí de Ripoll amb les idees clares i ganes d’ajudar. Fa un mes, ell i l’equip del restaurant El Molí van venir a cuinar menjar per als veïns de Paiporta. Ara ha volgut tornar per portar-los torrons per Nadal, porta a porta. Sensible però decidit, es nota que aquesta situació li remou l’estómac. Mentre pugem les escales d’un bloc de pisos a repartir els torrons, m’explica amb emoció com va sorgir la idea: “Quan vam venir el primer cop, vam quedar molt tocats. Vam estar davant l’institut que hi ha al carrer d’aquí al costat repartint menjar per als veïns. Teníem una taula amb aliments perquè la gent agafés menjar i se l’emportés a casa. Un dia va venir una noia i em va demanar si es podia quedar el torró. Quan li vaig dir que sí, es va girar cap al seu pare i li va dir: «Té, papa, potser serà l’únic que tindrem aquest any.» En aquell moment vaig continuar servint el menjar, però el comentari se’m va clavar al pit. Quan tornàvem cap a Ripoll, vaig dir a la meva dona: «Hem de tornar abans que acabi l’any.» I així ho hem fet.”

A mesura que pugem escales amunt, m’adono que cada veí reacciona a la seva manera: n’hi ha que tanquen ràpid la porta o que no entenen per què els donem el torró. Fins i tot n’hi ha que, tot i ser a casa, no obren la porta. “N’hi ha que són més reticents a obrir si saben que no esperen ningú, sobretot al vespre. Pensa que els primers dies hi va haver molts robatoris”, m’explica. Arribem al replà del tercer pis i toquem el timbre. Obre la porta un home amb ulleres. Amb el discurs ben après, en Josep li explica que venen des de Ripoll a portar torrons als veïns de Paiporta per Nadal. L’home somriu: el reconeix de quan van estar repartint menjar. “Sou els que estàveu davant de l’institut de la meva filla, oi? Aquell dia donàveu caldo per sopar. Va ser el primer plat calent que vaig menjar en molts dies.”

Tot i que sap que encara li queda molta feina per repartir els torrons que té carregats a l’esquena, en Josep escolta amb atenció les històries que s’amaguen darrere de cada porta. “N’hi ha que només volen que els escoltis. D’altres, que els abracis. Cadascú té la seva manera d’entendre el dol”, em diu.

En principi, la previsió era portar uns 700 torrons, però al final l’equip d’El Molí n’ha aconseguit recollir 2.524, tots embolicats amb paper de regal per veïns i veïnes de Ripoll i amb una carta escrita a mà per desitjar bones festes als habitants de Paiporta. “La veritat és que la gent s’ha involucrat molt amb el projecte. Moltes persones han vingut al restaurant a ajudar a preparar els regals, fins i tot una dona de 95 anys ens va venir a escriure felicitacions.” De fet, Paiporta tenia, abans de la riuada, un total de 5.600 habitatges. Si s’hi descompten els que s’han fet malbé per la dana, pràcticament la meitat dels habitatges de Paiporta han tingut un torró a casa seva per Nadal gràcies a aquesta iniciativa.

Sortim de l’edifici i ens dirigim al següent bloc de pisos. De sobte, però, truquen al telèfon d’en Josep. És la seva dona. Resulta que l’alcaldessa els està esperant per conèixer-los i ha d’anar cap a l’ajuntament. Decideixo acompanyar-lo. Quan hi arribem, les portes són obertes i no para d’entrar-hi i sortir-ne gent. Pocs minuts després d’arribar a la primera planta, s’apaga el llum i tots els ordinadors. “Ja han tornat a encendre el calefactor a baix...”, maleeix el que intueixo que és una treballadora.

De seguida ens atén un home amb ulleres i cara cansada. Es veu que és José Antonio Redondo (PSPV-PSOE), el regidor d’Economia, Ocupació i Comerç de Paiporta. Ens confessa que des de l’Ajuntament no poden més: “Aquesta situació ens està superant a tots. Fa 50 dies que estem treballant i fent tot el que és a les nostres mans per intentar ajudar els veïns, però tenim els recursos que tenim. Entenc que la gent se’ns vingui a queixar a nosaltres perquè som la representació del govern a la ciutat, però, a diferència dels altres, nosaltres sí que posem cara a la gent que ha mort. També eren els meus veïns, els meus amics. Està sent molt difícil, la veritat.” Intenta fer un mig somriure, però es nota que el cansament li pesa i sembla que en qualsevol moment hagi d’arrencar a plorar. Tot i així, s’esforça per agrair a en Josep la seva iniciativa. “És Nadal i, encara que sigui poc, els veïns ho han de notar.” Quan li pregunto què és el que demana la gent, s’ho rumia uns minuts. “Crec que el que està matant tothom és la burocràcia. Tot va amb comptagotes i en una situació així és asfixiant.” Torna a abaixar la mirada. En aquest moment, però, en Josep li explica tota l’aventura que han fet per aconseguir tants torrons i sembla que, encara que sigui de manera inconscient, contagia el seu aire fresc en un ambient tan sec i hostil.

Ell, però, no és l’únic que es troba al caire del col·lapse. Després d’uns minuts esperant, entrem al despatx de l’alcaldessa, Maribel Albalat Asensi. És relativament petit, de colors neutres i ben ordenat. Hi té uns grans finestrals des dels quals, mesos enrere, devia tenir unes molt bones vistes del cor de Paiporta. Ara, però, només li recorda la catàstrofe que ha viscut la seva gent. Quan tanca la porta, ens presentem. L’alcaldessa també té la cara cansada i es nota que fa dies que no dorm bé. La tremolor de les mans es fa evident, tot i que em fa la sensació que tampoc la intenta amagar. Amb un fil de veu, fa preguntes a en Josep sobre els torrons i sobre com ha vist els veïns. Ell, content i amb una energia admirable, torna a explicar les peripècies que l’han portat a Paiporta per segon cop. A l’alcaldessa se li escapa un somriure i li dona les gràcies per tot el que ha fet per la ciutat. Es veu que té família a Terrassa i, en algun moment que pugui, li agradaria anar-hi uns dies per desconnectar.

Abans d’acomiadar-nos, en Josep es carrega el sac de torrons un altre cop a l’esquena. Encara li queden regals per repartir. Al cap d’unes hores, ja de tornada cap a casa, m’adono que, tot i que pugui semblar petit, el d’en Josep és el regal més gran, o, si més no, el més sincer, que algú pot rebre el dia de Nadal.