Les memòries de l’espia

L’agost del 2017, Manu Valentín és de vacances familiars a Mèxic quan li escriuen fent-li saber que disposen de material sobre un personatge, Francis Ferry Linder, que a l’investigador li havia cridat l’atenció quan estava immers en una recerca, de feia anys, centrada en George Orwell a Barcelona. Ferry formava part d’una colònia de refugiats, militants marxistes, antifeixistes alemanys, que van fugir del nazisme i es van instal·lar a Barcelona a partir del 1933. Després d’una conversa amb l’historiador Gonzalo Berger, Valentín havia escrit, la primavera del 2017, un article a la revista digital Mozaika titulat El judío que pudo salvar a Trotski . És a partir d’aquest article que l’ham està llançat i l’atzar fa la resta.

Manu Valentín rep el missatge quan és a Mèxic, molt a prop d’on resideix la persona que li assegura que té més informació “que li pot interessar” sobre un personatge curiós, que es perfila no com un secundari de la història, sinó com un protagonista del darrere i que arriba a Mèxic el 14 d’abril del 1938 amb la seva dona, Ruth Goldstein, i un fill de quatre mesos, Tommy, fugint dels estalinistes comunistes que comencen a purgar els crítics.

Tommy Ferry, que era un nadó quan arriba a Veracruz, es presenta, l’agost del 2017, davant Manu Valentín, arrossegant un caminador i amb una bossa d’oxigen. Ha passat tota una vida des que les autoritats d’immigració el van fotografiar. Després d’una estona de conversa, Ferry obre una bossa que conté dues llibretes grans d’espiral mecanografiades. “Són les memòries inèdites del meu pare. Te n’he preparat una còpia perquè les facis servir com a eina de recerca.” I conclou el regal més preuat per a qualsevol investigador amb una frase igual de llaminera: “No em crec res del que el meu pare hi explica.”

Les memòries cal fiscalitzar-les. I és el que Manu Valentín comença a fer amb el que defineix com un relat “increïble”. Inicia una exhaustiva investigació en arxius, premsa i documents de l’època, informes dels serveis secrets soviètics, britànics i mexicans i altres memòries contemporànies per “contraposar” tot el que explica Francis Ferry. És precisament aquest relat en primera persona el que aporta un valor afegit, inèdit, al que fins ara havia ofert la historiografia sobre el que va passar a la Barcelona dels anys anteriors a la guerra i, en particular, sobre la Olimpíada Popular, part destacada de les memòries de Ferry.

De nom real Franz Feldman, nascut el 22 de maig del 1899 a Hongria en el si d’una família benestant i culta, és en els cercles universitaris de Budapest que es comença a vincular a grups socialistes, d’esquerres, en concret al Cercle Galilei. El jove cosmopolita, que té ascendència asquenazita per part de pare i sefardita per part de mare, es fa comunista. S’estableix a Viena, on, a principi dels anys vint, el fitxen com a agent d’espionatge per al Ministeri d’Afers Estrangers de la Unió Soviètica. Després, treballarà per a la Komintern, la Tercera Internacional. A París, coneix militants comunistes catalans com ara Hilari Arlandis i Antoni Sesé i, amb la Segona República, comença a treballar a l’Estat espanyol, fins que, el març del 1932, s’instal·la definitivament a Barcelona. “Ramon Mercader és clau en aquesta història per molts motius; entre d’altres, perquè li fa de professor de català”, assenyala Valentín en referència a l’interès de les memòries de Ferry.

L’investigador destaca que la missió de Ferry canvia en funció dels fets. Abans del 1934, l’objectiu és intentar fomentar la base comunista a Catalunya, però, a partir del 1934, arran d’un canvi estratègic del Komintern, decideixen no dividir les esquerres i apostar pel concepte de Front Popular. L’objectiu del Komintern és tenir pes i influència en les democràcies liberals i, en el cas de Barcelona, apunta Valentín, volen fer-ho a través de l’esport. És en aquest aspecte que Ferry té un paper cabdal, ja que serà l’encarregat de premsa i propaganda del COOP, per tant, de controlar el relat internacional de l’Olimpíada Popular.

Una altra figura que Valentín assenyala com a destacada i de què, fins ara, cap historiador havia estirat el fil és el director tècnic de l’Olimpíada Popular: Jordi Martín, la identitat fictícia de György Martin-Hajdu, nascut Georg Friedmann, un agent hongarès.

Les memòries de Francis Ferry contradiuen, assenyala Manu Valentín, “el relat oficial” de l’Olimpíada Popular. És a dir, un esdeveniment esportiu de base popular i en què el comunisme internacional no té massa incidència. L’historiador francès André Gounot ha publicat diferents articles acadèmics sobre el rol de la Komintern en l’Olimpíada Popular i, el 2006, Carles Santacana i Xavier Pujadas van publicar L’altra olimpíada: Barcelona ’36, de la poca bibliografia sobre l’esdeveniment, que s’ha centrat sobretot en els esportistes vinguts d’arreu del món, molts dels quals esdevindran brigadistes i participaran en el conflicte bèl·lic.

“L’Olimpíada Popular és el gran esdeveniment que no es du a terme, però, alhora, és un èxit, ja que arriben a Barcelona esportistes d’arreu del món de base socialista i comunista”, recorda l’investigador. “Amb la recerca, em vaig adonar que no s’havien estirat aquests fils de l’Olimpíada Popular per part dels historiadors”, hi afegeix. Així, destaca una carta que Jaume Miravitlles, director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat (1936-1939), va escrire, l’any 1950, a Jordi Arqué, polític del POUM, en què li confirma la identitat real de Jordi Martín i com l’Olimpíada Popular, en realitat, va ser “una eina propagandística de la Komintern”.