Josep Pujol, cofundador de l’estació de Vallter: “Érem uns aventurers”
El projecte de Vallter 2000, que aquest any compleix el cinquantè aniversari, va ser un somni fet realitat de dues persones, el ripollès Josep Pujol Aulí, ideòleg del projecte que va morir el 2005, i la seva mà dreta, el seu cosí Josep Pujol Martínez, primer director de l’estació. Als 84 anys, explica a l’ACN que la passió per l’esquí els va empènyer a construir una estació d’esquí a la seva vall, la de Camprodon: “Érem uns aventurers, no teníem diners a la butxaca”. Fa 50 anys, van assumir tots els riscos per aixecar des de zero l’estació més oriental del Pirineu –ara propietat de FGC– i motor econòmic de la zona (aporta l’11% del PIB de la vall). L’actual director, Enric Serra, veu la “desestacionalització” com una de les claus de futur: “Cal un model d’explotació 365 dies”.
“M’he divertit”. Amb aquesta frase i un somriure gran, Josep Pujol Martínez resumeix els anys que va dedicar al projecte de l’estació d’esquí i de muntanya, un concepte que ja van idear des dels seus inicis i que ara, 50 anys després, té plena vigència. En una entrevista a l’ACN, explica que el moment “més emotiu” va ser veure com, després dels esforços per inaugurar-la, “la gent va respondre i van pujar a esquiar”.
Josep Pujol Aulí, que va ser qui va tenir la idea, era fill de la família fundadora de les Galetes Pujol i el seu cosí tenia una confiteria de Camprodon, encara en funcionament. No tenien coneixements de gestió d’una estació i compartien la passió per l’esquí i una altra característica: “Tots dos havíem tocat farina, que era blanca com la neu, però ja està”.
El que van fer va ser anar a buscar “els amos de la neu d’aquella època -els que més en sabien-, els francesos” i van contractar una empresa dels Alps perquè els redactés l’avantprojecte. Els terrenys escollits eren de l’Ajuntament de Setcases amb qui van arribar a un acord de concessió administrativa d’unes 450 hectàrees.
Els primers passos
Ho van fer sense cap ajut econòmic i assumint tots els riscos. Van començar creant una societat amb accionistes i aportacions de 25.000 pessetes i van reunir 700.000 pessetes, que van servir per pagar la carretera. Amb el suport de la Diputació de Girona, van redactar el projecte i en un any van construir-la. Recorda que van aprofitar la zona del riu per pujar la maquinària i la van construir de dalt cap a baix. En la primera etapa no estava asfaltada i “els esquiadors sacrificaven” els baixos del cotxe. “Érem uns aventurers perquè no teníem diners”, remarca, i admet que es van anar endeutant en veure que el projecte portava gent.
L’any 1974 es va inaugurar el teleesquí de debutants (Morens I). Els inicis eren molt precaris. Una barraca de ferro feia de recepció, bar i garatge. L’any següent es va obrir un altre teleesquí (Barquens I) i, a poc a poc, l’estació va anar agafant forma amb un edifici de serveis –el mateix que hi ha ara– i remuntadors. La compra de vuit canons de neu de baixa pressió va ser un “encert”. “Havíem triat bé el lloc, la neu s’aguantava”. L’estació està per sobre dels 2000 m.
Les dificultats econòmiques van ser l’espasa de Dàmocles del projecte. Recorda que van arribar al límit del tancament al llarg d’aquests 50 anys arran de les crisis econòmiques que vivia el país i que frenava el negoci. El punt d’inflexió va ser quan el 2008 van reunir-se amb Ferrocarrils de la Generalitat per buscar una sortida i evitar el tancament. Pujol reconeix l’aposta “ferma i de país” del Govern fins al dia d’avui: “S’ho han agafat seriosament i han vist que realment, per a la comarca, és una font d’ingressos, una font de turisme real, tant a l’estiu com a l’hivern, perquè l’entorn és preciós i amb l’alçada convenient perquè la neu s’hi aguanti, vam triar bé el lloc”.
El cofundador també creu que l’estació ha ajudat a “obrir la comarca” i a fer-hi millores en àmbits com carreteres i accessos –per anar a Vallter s’havia de passar per dins de Camprodon–. Malgrat tot, li ha quedat una espina clavada: creu que, des de la vall, no s’ha reconegut prou el paper que va tenir el seu ideòleg, que va morir de forma sobtada a les pistes de Vallter l’any 2005.
Un 11% del PIB de la Vall
L’estació d’esquí és motor econòmic per a la Vall de Camprodon, convertida en destinació turística tot l’any. Això ha fixat la gent al territori i també ha portat segones residències. “La vall ha evolucionat bé perquè també dona feina a restaurants i hotels”, diu Pujol amb orgull. Pel que fa a ocupació, també ha creat llocs de treball. Amb 50 anys, l’estació ha passat de tres treballadors a un centenar entre el personal fixe, empreses externes, escoles, lloguer de material i restauració, entre d’altres en temporada alta.
“Vallter 2000, per a la Vall de Camprodon, és un 11% del PIB i, en plena temporada d’hivern, pot arribar al 19%”, segons explica l’actual director de l’estació, Enric Serra. Va ser el successor de Josep Pujol -el va proposar ell mateix- i admet que “li va venir de nou”. En aquell moment era monitor d’esquí, freqüentava Vallter com a usuari i tenia una empresa de distribució de material d’esquí. Era un repte i el va acceptar.
Aniversari especial
Tant Serra com Pujol coincideixen que poder celebrar 50 anys és un “orgull” i un moment molt especial. Per celebrar l’efemèride, han publicat un llibre amb el testimoni de tots aquells que ho van fer possible. “Volem que perduri aquell esperit del principi, Vallter es va fer amb molta part per l’esforç de moltes persones que ho van fer amb res a canvi”, afirma Serra. Han passat cinc dècades i l’estació s’ha professionalitzat. Creu, però, que s’ha mantingut l’atmosfera de “negoci familiar” perquè tothom qui hi treballa “s’ho sent seu”. Això ha ajudat, diu, a sortir “reforçats” de moments complicats com la pandèmia.
Entre els reptes dels pròxims anys hi ha seguir reduint l’impacte en el medi per garantir la seva conservació. En el cas del consum hídric, Serra remarca que “no gasten aigua sinó que utilitzen la que han emmagatzemat amb la fosa de la neu”. L’altra gran fita és completar la desestacionalització –que el visitant pugi durant tot l’any, amb neu o sense– i començar a treballar amb la nova concessió amb l’Ajuntament de Setcases. “Es va fer una concessió el 1974 fins al 2024 de 50 anys i el 2019 es va pactar allargar-la fins al 2036”, detalla el director, que es mostra convençut de la bona entesa entre les dues parts en un futur. “Crec que el futur és esperançador i molt motivant”, conclou l’actual director.