El futur "incert" de l'aragonès

Aragó és trilingüe. A més del català parlat a la franja oriental –de Ponent, vist des de Catalunya– i el castellà, utilitzat a tot el territori, en bona part de la província d'Osca i en un reduït nombre de municipis de Saragossa s'hi parla l'aragonès. Aquesta llengua, parlada com a màxim per unes 24.000 persones, sobreviu en diverses valls pirinenques sense cap reconeixement oficial. La situació però, podria canviar amb la futura Llei de llengües que les Corts d'Aragó han d'elaborar en virtut del que mandata el vigent Estatut d'Autonomia d'Aragó –en l'article 7.2 del Títol Preliminar– que demana un text que "estableixi les zones d'ús predominant de les llengües i modalitats pròpies d'Aragó", i que en reguli "el règim jurídic, els drets d'utilització dels habitants d'aquests territoris" i en promogui "la protecció, recuperació, ensenyament, promoció i difusió del patrimoni lingüístic d'Aragó".

Els partits polítics amb representació a les Corts d'Aragó mantenen posicions ben diverses sobre l'estatus legal que han de tenir en el futur immediat l'aragonès i el català. D'una banda, el PSOE, CHA i IU són, a grans trets, favorables a dotar l'aragonès i el català d'un cert reconeixement que passaria des de la consideració d'aquestes llengües com a "pròpies i històriques" d'Aragó fins a acceptar la cooficialitat a les zones on s'utilitzen. De l'altra, PAR i PP són contraris a admetre cap tipus de cooficialitat i només es mostren favorables a un tímid reconeixement sempre i quan aquest eviti admetre la catalanitat de la llengua de la Franja. A aquesta situació cal afegir que el govern d'Aragó està format actualment per PSOE i PAR, que mantenen en aquest debat lingüístic el seu principal punt d'enfrontament.Però mentre els polítics defensen les seves posicions a Saragossa, els parlants de l'aragonès defensen sense fissures la necessitat de reconèixer la seva llengua. El filòleg Francho Nagore, un dels principals normativitzadors de l'aragonès i membre del Consello d'a Fabla Aragonesa, considera que la futura llei "ha de donar un tractament de cooficialitat a l'aragonès i al català" que permeti "incloure l'ensenyament obligatori de i en aragonès". De la mateixa opinió és Manuel Castán, president de l'Academia de l'Aragonés: "És desitjable que el català i l'aragonès siguin cooficials als territoris corresponents, tot i que en el cas de l'aragonès ens conformaríem amb que es reconegués la llengua i que es legislés sobre el seu ensenyament".

Dos grups de parlants
La xifra de parlants d'aquesta llengua romànica oscil·la entre els 10.000 i els 30.000, ja que no hi ha dades del tot fiables. Una referència és el cens de l'any 81, que incloïa una pregunta específica sobre la llengua aragonesa, de la qual es va desprendre que en aquell moment hi havia uns 30.000 parlants, 12.000 dels quals actius. Posteriorment, l'any 2001 l'Euskobarometro va fer un estudi sobre el tema del qual, segons Francho Nagore, "es dedueix que hi ha uns 24.000 parlants, dels quals 10.000 ho fan de forma habitual". A més, entre els parlants cal diferenciar entre els parlants tradicionals i els neoparlants.

Els primers, localitzats a "les valls pirinenques", mantenen la llengua a partit d'una sèrie de varietats locals –ansotà, cheso, belsetán, chistaví, benasqués...–, amb diferents graus de vitalitat i amb un ús social "difícil" i pràcticament restringit a les relacions familiars. No existeixen mitjans de comunicació ni és utilitzat per les administracions o les empreses i només en comptats casos és ensenyat a les escoles, sempre "en horari extraescolar", tal i com assenyala la professora de benasquès Carmen Castán, la qual xifra en un 45% l'assistència d'escolars a les classes d'aragonès en els pocs col·legis on s'imparteix.

Pel que fa al segon grup, els dels neoparlants, Francho Nagore en fa la radiografia: "Es tracta d'un fenomen sorgit als anys setanta format per estudiants universitaris de zones urbanes" i xifra en uns 3.000 els membres d'aquest col·lectiu. Dabi Lahiguera és membre de Nogará, una associació de neoparlants batejada amb el nom d'Aragó a l'inrevés. "Bona part dels que treballem per la llengua aragonesa som castellanoparlants", assenyala aquest nou parlant, que recorda que molts estan localitzats a la capital aragonesa, Saragossa, i que els seus objectius són els "d'aprendre la llengua per a que aquesta sigui útil". "Volem viure en aragonès", defensa, al temps que recorda que tot i que utilitzar aquesta llengua "al principi és artificial", també ho va ser "la castellanització d'Aragó". "L'aragonès –insisteix– té el problema de la dispersió, però els neoparlants li donem fortalesa". Un altre neoparlant, Dabi Anquela, també membre de Nogará, considera que aprendre l'aragonès és "una manera de sentir-se part de la comunitat aragonesa". Quant al nom de la llengua, Anquela rebutja el terme fabla, en considerar-lo "despectiu" i aposta, com la majoria de parlants, per anomenar-la aragonès o, en tot cas, utilitzar el nom d'alguna de les seves varietats tradicionals. 

L'autoritat competent
Si la necessitat de protegir l'aragonés compta amb la unanimitat dels seus parlants, més complicat és el consens a l'hora de definir quina entitat hauria de convertir-se en organisme normatiu de la llengua –a l'estil de l'Institut d'Estudis Catalans o de la Real Academia de la Lengua Española–. Aquest aspecte hauria de ser regulat en la futura Llei de Llengües d'Aragó. Per a Francho Nagore cal tenir en compte el Consello d'a Fabla Aragonesa i especialment el Consello Asesor de l'Aragonés, organisme del qual és director, per donar forma a aquesta autoritat. "La nostra voluntat és normalitzadora i normativitzadora, i des de fa anys apliquen resolucions a temes concrets", assegura Nagore. Per la seva banda, l'Academia de l'Aragonés, presidida per Manuel Castán, també es postul·la com a futura entitat normativa.

En tot cas, més enllà del debat sobre quina entitat ha d'exercir un paper normatiu en un futur, el que interessa als parlants de l'aragonès és l'estat actual de la llengua. "L'aragonès té un futur incert", sosté Nagore, que recorda que actualment, la llengua aragonesa "està reduïda a l'àmbit familiar a les zones rurals i només és emergent en zones urbanes, però sempre entre grups molt reduïts". El neoparlant Lahiguera reconeix que la llengua "necessita una cura d'emergència". 

Un futur compartit amb el català
El futur de l'aragonès va lligat al del català de la Franja, en tant que les Corts d'Aragó legislaran el grau de reconeixement de les dues llengües alhora. Pels parlants de l'aragonès, aquest fet és valorat de forma ambivalent. "La dreta d'Aragó és molt contraria a la denominació de català", sosté Nagore, i això "és una complicació per l'aragonès". Tot i això, el filòleg defensa com un avantatge el fet que el català compti amb un 90% de parlants a la seva zona, ja que "el tractament legal haurà de ser el mateix per a les dues llengües". Dabi Lahiguera, neoparlant de l'aragonès, reconeix que en certs sectors hi ha una "psicosi" provocada per diversos mitjans que anuncien "una  imposició del català a Aragó" i, de fet, és del parer que la Llei de Llengües "es va parar per la reforma de l'Estatut de Catalunya" i en culpa de tot plegat "l'aragonesisme oficial, que no és res més que anticatalanisme". Dabi Anquela, un altre neoparlant, recorda que en tot cas, les organitzacions que defensen l'aragonès "treballen conjuntament amb les que defensen el català".