La monarquia
Lluís Simon
Borbó, demana perdó!
Aquesta setmana hem hagut d’empassar-nos la visita i el posat presumptament compungit de Felip VI en la commemoració del 80è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz per les tropes soviètiques al final de la Segona Guerra Mundial. Però tant aquest rei com el seu pare i el seu avi, quan encara era viu, són còmplices del silenci de l’Estat espanyol en l’extermini no només d’un milió de persones sinó també de ciutadans catalans i espanyols que tenien una cosa en comú: eren republicans.
I molts republicans, derrotats pels monàrquics de tota la vida liderats per Franco, van viure el mateix malson que molts jueus. Malgrat que les lleis de memòria democràtica intenten recuperar un dels episodis més negres de la història de la humanitat, encara esperem que el follador i el seu fill demanin perdó, com va fer Alemanya en adonar-se de la barbàrie que havia protagonitzat.
Tot i que Felip VI no en va dir res, una desena de catalans, i molts altres espanyols, van ser gasejats a Auschwitz. No hi van arribar per casualitat. L’Estat espanyol va fer tot el possible perquè la Gestapo els detingués i se’ls emportés als seus camps de concentració. La majoria, en aquest terrorífic repartiment, van anar a parar a Mauthausen-Gusen, amb el beneplàcit primer d’Alfons XIII, que vivia a Roma convidat per Mussolini, i de Joan de Borbó, que també tocava el violí mentre els nazis enviaven els seus compatriotes als camps de la mort.
El règim franquista ho tenia, en aquest sentit, tot lligat. El ministre d’Exteriors, Serrano Suñer, i l’enviat de Hitler, Himmler, havien pactat que la solució final que s’havia ideat per eliminar físicament tots els jueus també s’aplicaria a tots els exiliats republicans que fossin detinguts durant l’ocupació de França. Franco i Hitler, en la seva trobada a Hendaia, també s’hi van mostrar a favor. Quan els camps de concentració de la Catalunya del Nord van tancar i els exiliats van haver de buscar-se la vida, molts d’ells van acabar en els trens de la mort.
La Gestapo, com és ben sabut, també va detenir Lluís Companys, assassinat a Barcelona. Tampoc s’ha anul·lat aquell judici sumaríssim i les voreres d’Espanya continuen farcides de persones assassinades. Els hereus de Franco, Joan Carles I i Felip VI, no s’han disculpat mai de res. El pacte de silenci de la Transició continua més viu que mai 50 anys després de la mort del dictador.
L’‘alliberament’
El silenci de Felip VI també amaga una crua realitat per als catalans i espanyols alliberats a Auschwitz i a la resta de camps de concentració nazis. La majoria no van poder tornar a Espanya, ja governada per una altra dictadura feixista, la de Franco.
I precisament arran d’aquell règim, el rei espanyol ha estat criticat per associacions de memòria històrica pel seu doble raser “democràtic”. Se l’ha vist a Auschwitz però encara se l’espera en els actes de commemoració dels 50 anys de la caiguda del règim franquista.
La versió oficial sobre aquest segon fet és el perill de reobrir ferides en la societat espanyola, però la crua realitat –per a la monarquia–és que el cop d’estat del 1936 va ser patrocinat pels Borbons i la guerra que va venir posteriorment també.
Eduard VIII, el rei pronazi
De la majoria de monarquies, no només de l’espanyola, no te’n pots fiar. La britànica va sortir vencedora de la Segona Guerra Mundial però va anar de poc. Eduard VIII, que el 1936 va accedir al tron per la mort de Jordi V, va visitar l’any següent l’Alemanya nazi, on va ser rebut per Hitler com un gran amic de la pàtria ària. Tot i que va acabar abdicant per raons més mundanals –un casament amb una divorciada dels EUA–, pràcticament tot el país ho va celebrar com la primera victòria de la guerra. Sempre se li va atribuir simpatia amb els nazis i probablement per això durant el conflicte va ser enviat a les Bahames com a governador, que no fes nosa.
Leopold III, el més covard
La trista història del quart rei dels belgues va concloure el 1951, obligat a abdicar. La raó, el seu paper de trista figura durant la guerra. Va signar la rendició contra els nazis sense oposar resistència. Una de les raons de la traïció van ser les aspiracions nacionals dels flamencs. Hitler va amenaçar Leopold de donar-los la independència i abans d’acceptar aquest fet va preferir rendir-se Això el va convertir en un dels grans traïdors europeus. N’hi va haver molts més, com Víctor Manuel II a Itàlia. Va fer tant el préssec que allò no només li va costar el tron sinó el règim monàrquic.
