Societat

La monarquia

Lluís Simon

Borbó, demana perdó!

Aquesta set­mana hem hagut d’empas­sar-nos la visita i el posat pre­sump­ta­ment com­pun­git de Felip VI en la com­me­mo­ració del 80è ani­ver­sari de l’alli­be­ra­ment del camp d’Auschwitz per les tro­pes soviètiques al final de la Segona Guerra Mun­dial. Però tant aquest rei com el seu pare i el seu avi, quan encara era viu, són còmpli­ces del silenci de l’Estat espa­nyol en l’exter­mini no només d’un milió de per­so­nes sinó també de ciu­ta­dans cata­lans i espa­nyols que tenien una cosa en comú: eren repu­bli­cans.

I molts repu­bli­cans, der­ro­tats pels monàrquics de tota la vida lide­rats per Franco, van viure el mateix mal­son que molts jueus. Mal­grat que les lleis de memòria democràtica inten­ten recu­pe­rar un dels epi­so­dis més negres de la història de la huma­ni­tat, encara espe­rem que el folla­dor i el seu fill dema­nin perdó, com va fer Ale­ma­nya en ado­nar-se de la barbàrie que havia pro­ta­go­nit­zat.

Tot i que Felip VI no en va dir res, una desena de cata­lans, i molts altres espa­nyols, van ser gase­jats a Auschwitz. No hi van arri­bar per casu­a­li­tat. L’Estat espa­nyol va fer tot el pos­si­ble perquè la Ges­tapo els detingués i se’ls emportés als seus camps de con­cen­tració. La majo­ria, en aquest ter­rorífic repar­ti­ment, van anar a parar a Maut­hau­sen-Gusen, amb el beneplàcit pri­mer d’Alfons XIII, que vivia a Roma con­vi­dat per Mus­so­lini, i de Joan de Borbó, que també tocava el violí men­tre els nazis envi­a­ven els seus com­pa­tri­o­tes als camps de la mort.

El règim fran­quista ho tenia, en aquest sen­tit, tot lli­gat. El minis­tre d’Exte­ri­ors, Ser­rano Suñer, i l’enviat de Hit­ler, Himm­ler, havien pac­tat que la solució final que s’havia ideat per eli­mi­nar física­ment tots els jueus també s’apli­ca­ria a tots els exi­li­ats repu­bli­cans que fos­sin detin­guts durant l’ocu­pació de França. Franco i Hit­ler, en la seva tro­bada a Hen­daia, també s’hi van mos­trar a favor. Quan els camps de con­cen­tració de la Cata­lu­nya del Nord van tan­car i els exi­li­ats van haver de bus­car-se la vida, molts d’ells van aca­bar en els trens de la mort.

La Ges­tapo, com és ben sabut, també va dete­nir Lluís Com­panys, assas­si­nat a Bar­ce­lona. Tam­poc s’ha anul·lat aquell judici sumaríssim i les vore­res d’Espa­nya con­ti­nuen far­ci­des de per­so­nes assas­si­na­des. Els hereus de Franco, Joan Car­les I i Felip VI, no s’han dis­cul­pat mai de res. El pacte de silenci de la Tran­sició con­ti­nua més viu que mai 50 anys després de la mort del dic­ta­dor.

L’‘alliberament’

El silenci de Felip VI també amaga una crua realitat per als catalans i espanyols alliberats a Auschwitz i a la resta de camps de concentració nazis. La majoria no van poder tornar a Espanya, ja governada per una altra dictadura feixista, la de Franco.

I precisament arran d’aquell règim, el rei espanyol ha estat criticat per associacions de memòria històrica pel seu doble raser “democràtic”. Se l’ha vist a Auschwitz però encara se l’espera en els actes de commemoració dels 50 anys de la caiguda del règim franquista.

La versió oficial sobre aquest segon fet és el perill de reobrir ferides en la societat espanyola, però la crua realitat –per a la monarquia–és que el cop d’estat del 1936 va ser patrocinat pels Borbons i la guerra que va venir posteriorment també.

Eduard VIII, el rei pronazi

De la majoria de monarquies, no només de l’espanyola, no te’n pots fiar. La britànica va sortir vencedora de la Segona Guerra Mundial però va anar de poc. Eduard VIII, que el 1936 va accedir al tron per la mort de Jordi V, va visitar l’any següent l’Alemanya nazi, on va ser rebut per Hitler com un gran amic de la pàtria ària. Tot i que va acabar abdicant per raons més mundanals –un casament amb una divorciada dels EUA–, pràcticament tot el país ho va celebrar com la primera victòria de la guerra. Sempre se li va atribuir simpatia amb els nazis i probablement per això durant el conflicte va ser enviat a les Bahames com a governador, que no fes nosa.

Leopold III, el més covard

La trista història del quart rei dels belgues va concloure el 1951, obligat a abdicar. La raó, el seu paper de trista figura durant la guerra. Va signar la rendició contra els nazis sense oposar resistència. Una de les raons de la traïció van ser les aspiracions nacionals dels flamencs. Hitler va amenaçar Leopold de donar-los la independència i abans d’acceptar aquest fet va preferir rendir-se Això el va convertir en un dels grans traïdors europeus. N’hi va haver molts més, com Víctor Manuel II a Itàlia. Va fer tant el préssec que allò no només li va costar el tron sinó el règim monàrquic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia