Enfortir el català al carrer, en mans dels ajuntaments

La situació de l’ús del català en públic no està per tirar coets. Malgrat el fenomen de la nova immigració, les darreres enquestes situaven el nivell de comprensió en el 90% de la població, en reculada respecte al 95%, però acceptable. El problema, però, és que només el 36% de la població assegurava fer-lo servir en la vida quotidiana. I que als patis de les escoles, malgrat les acusacions que es van haver de fer sentir a Plataforma per la Llengua per la diagnosi que van tirar endavant, està en clara minorització.

Per aquest motiu, malgrat suposats avenços polítics com ara la nova conselleria de Política Lingüística, el futur de la llengua es juga al carrer, als comerços i a les llars. I hi té més a veure l’espontaneïtat que no pas les regulacions, que també hi pesen. O més aviat el seu compliment efectiu, més enllà del paper mullat que ningú controla. O que qui les hauria de controlar, directament se les salta. És per això que la vicepresidenta de l’ens, Mireia Plana, reclama que els ajuntaments, com a “administració en contacte més directe amb els ciutadans i més alliberada per prendre iniciatives”, s’hi posin bé “per canviar el panorama lingüístic des dels carrers”.

Divendres al vespre, Plana va visitar un municipi, Sant Feliu de Guíxols, on l’esperaven desenes d’oients en la conferència que protagonitzava a la Casa Irla. De cicerone, el filòleg, exdiputat i activista Toni Strubell, que des de fa anys resideix a la població, i va llançar els primers exemples d’abandonament a escala local: en alguns cursets de natació a la piscina municipal, el castellà, va dir, ha passat a ser llengua vehicular. També en el futbol infantil i juvenil de base, i s’ha donat continuïtat així a allò que falla a l’hora del pati a l’escola. I en el món adult, “casos –que no han arribat als mitjans– d’agents de la policia local que s’han negat a parlar en català” durant el servei.

La vicepresidenta de Plataforma per la Llengua va desgranar altres problemes per a un idioma que segons les estadístiques té 10 milions de parlants. Una llengua “no minoritària, però minoritzada” per factors que depassen la batalla amb les administracions, com ara els referents a les xarxes socials, que ja no només amenacen el català per la suplantació pel castellà, sinó el mateix dialecte castellà, pels llatinoamericans; o tots plegats per l’anglès. El mateix idioma francès, va il·lustrar, també pateix enmig de la globalització entre anglòfons i hispans.

“No vull que plori ningú, tot i que les dades són crues”, insistia Plana abans de passar a la diagnosi que, més que senyals de recuperació, n’escup de reculada en el camp sanitari –per l’exportació de metges i infermers formats aquí cap a altres països, mentre que importem professionals amb el castellà com a primera llengua de trobada o encuentro–. “Tres de cada deu no el parlen, i més d’un de cada deu” ni l’entén. Per tant, en alguna desena agafada aleatòriament, dos. Tampoc hi ha avenços en l’àmbit jurídic, en què el 2022 només el 8% dels textos notarials i encara no un 7% dels mercantils es van expedir en català. I en la judicatura, sota mínims, malgrat que molts funcionaris d’altres llocs de l’Estat –“a Catalunya tenim poca tirada de funcionaris judicials”, reconeixia– acaben aprenent català. Problema: “Serveixen per guanyar punts per poder tornar a casa seva: potser mitja judicatura espanyola segurament entendria el català”, però no exerceix aquí, lamentava Plana.

La solució, en aquest cas, cursos voluntaris per a 1.500 professionals per part de Salut. Un bon titular sense dades de quants el van acabar ni amb quina puntuació. “Falta pressió”, assenyalava. I com a resposta passa pel cap aquella noia infermera que assegurava a TikTok que adreçava cap a la seva engonal el requisit d’assolir el nivell C1 de català per consolidar la plaça. Des del públic recordaven la situació de Bèlgica, on la majoria de la població té el neerlandès com a primera llengua, i el francès –minoritari però encara més prestigiat internacionalment– guanya terreny. O, tornant al pati, la de dues criatures catalanoparlants que casualment parlen en l’idioma comú i tornen a passar al castellà quan n’apareix una tercera que no està familiaritzada amb el català. Tot plegat, alarma, i Plana diu que “en els propers 50 anys el català no morirà, però cal treballar perquè en els 50 següents, tampoc”. Feina a fer per als ajuntaments, amb el suport públic més detallista; individual, amb bona voluntat, però en mans d’un atzar sociodemogràfic i cultural que va per on va.