Què va fer la Maria?
El Patronato de Protección de la Mujer fou una institució franquista creada per reeducar les dones desviades de la moral nacionalcatòlica imperant
A la Maria Forns la van tancar a les Adoratrius de Barcelona, on va patir aïllament, vexacions i teràpia de xoc per domar el seu esperit rebel
Què va fer la Maria? La Maria i moltes més –almenys 50.000– que van passar pel Patronato de Protección de la Mujer i van merèixer un càstig tan atroç sent menors d’edat? Reclusió arbitrària sense judici ni sentència ni temps de condemna, aïllament, vexacions, jaculatòries i penitències, treball forçat, electroxocs, coma insulínic i altres sistemàtics mètodes de destrossa física i anímica. L’horror ocult darrere les portes hermètiques d’una poderosa institució en funcionament entre 1941 i 1985, destinada a reeducar i redimir les caídas en el vici i el pecat, les perilloses descarriadas de conducta disoluta. I per això comptava amb la pertinaç, misògina, brutal i fins ara impune pedagogia correccional de la Santa Mare Església i les seves congregacions.
Doncs elles van fer el mateix que moltes joves de la seva generació entre les quals ens incloem i segurament que un munt de lectores també: no encaixar en el model de dona ideal del règim, una mena de serva abnegada i casta que el franquisme promovia com a descanso del guerrero i fèrtil procreadora en un país devastat per la violència i la misèria. Un model que la pàtria nacionalcatòlica havia calcat literalment de la consigna nazi Kinder, Küche, Kirche (Nens, Cuina i Església) i que es va estendre fins a les acaballes del dictador i una mica més. No hi encaixaven i s’hi rebel·laven, a la seva manera i en completa solitud, empaitades per les guardianes de la moral, o per la guàrdia civil, o pel rector del poble, o pels veïns, o per la família, inflamats de la mateixa doctrina repressora i còmplices en la vigilància i la delació. Algunes eren massa pobres però també n’hi havia de violades, d’embarassades, de massa cultes, modernes, inquietes socialment i políticament, amb la faldilla curta, que sortien de nit, amb una vida per descobrir lluny de la beateria opressiva imposada per Pilar Primo de Rivera, líder de la Sección Femenina de la Falange, que afirmava que a les dones els manca el talent reservat per Déu al mascle i que el seu principal atribut és la decència, sempre al servei de l’home i de la llar i amb la mediació d’una suposada frigidesa natural que les feia especialment virtuoses (castrades i castradores, en realitat). Res a veure amb la Maria.
A la Maria, Maria Forns i Roca, li agradava molt llegir i escriure. Nascuda el 1956 en una casa de pagès de Marata (les Franqueses del Vallès), de petita ja s’escapava del rol assignat: detestava les tasques domèstiques. Una infància tranquil·la en un bell paisatge de camps, boscos, masies i l’olor de l’aire net. Un emocionat record per a Felicitas Pitarch, l’afectuosa mestra de l’escola unitària que no alçava banderes ni cantava el Cara al sol. Una edició atrotinada de La vuelta al mundo en 80 días, l’aventura del viatge i la imaginació acompanyant el seu creixement i altres lectures, totes les que li queien a les mans. I de cop, l’internat: la residència escolar Belloch de la Roca, regentada per les Filles de la Caritat (de l’educació dels nens se n’ocupaven els Salesians), que acollia estudiants de tot Catalunya i on la família la va ingressar per fer-hi batxillerat el curs 1966/67; allí hi va conèixer Dolors Sala de Cardedeu i Rosa Pocurull i Teresa Maria Ferrer de Granollers, entre altres nenes que dècades després es mobilitzarien en suport seu, en suport de la justícia.
Desarrelada, desemparada, habitació col·lectiva sense intimitat, no s’hi va adaptar. Una tortura, tant l’educació física com els brodats i el quadern de calificación ho recull: excel·lents notes –matrícules incloses– i simples aprovats en enseñanzas del hogar. Malgrat tot, una bona alumna que passava hores asseguda al jardí escrivint poemes i s’extasiava amb la biblioteca –Los Cinco, Éxodo de Leon Uris, Machado– ben nodrida del centre. Antònia Cardona, professora d’història i literatura, una altra manera de pensar i d’ensenyar, apreciava els textos de la Maria i els comentava a classe, i ella a principis dels setanta va participar en diverses edicions del certamen literari juvenil del centre parroquial de Sant Josep a Badalona i va guanyar un munt de premis. Al curs 1971/72, amb 15 anys, ja n’estava fins al capdamunt, de les monges i va convèncer els pares per fer sisè a l’institut de Granollers; poc sabia llavors que no l’acabaria. Per la llibertat conquerida i la curiositat oberta a nous coneixements i relacions en pagaria un preu molt alt: confinament a casa (de maig a juliol de 1972) i reclusió major al convent de les Adoratrius de Barcelona i de Sant Just Desvern (de juliol del 1972 a juny del 1973). Una presó que va estar a punt de destruir-la.
És clar que ell va moure els fils. Ell era Josep Cardús i Grau, rector de la parròquia de Santa Coloma de Marata amb qui va aprendre el catecisme i va confessar els pecats infantils, un home culte, de tarannà obert que l’escoltava i li deixava llibres, un guia que s’havia guanyat la seva confiança. Fins que la Maria se’n va anar apartant. Per què? Altres interessos movien el seu despertar a la joventut, Espriu, Camus, Dostoievski, Kafka, Sartre, Ginsberg, Kerouac, autors que li descobrien mons fascinants que, a més, tenia amb qui compartir: contacte amb grups de poetes joves de Barcelona i una fluida correspondència amb amics i amigues amb qui ampliava horitzons literaris i existencials. I sobretot se sentia abassegada per l’actitud possessiva del mossèn, que cada vegada més semblava presumir d’una proximitat equívoca, incòmoda, i pel seu sermoneig moral i retrets íntims fora de lloc. La Maria tenia ànsies d’aixecar el vol i ell li va tallar les ales. Amb la conformitat dels pares, gent de missa, i aprofitant el poder que li conferia el càrrec, va demanar plaça per a ella en una congregació, l’esmentada de les Adoratrius, que, d’acord amb les normes del Patronato de Protección de la Mujer, s’encarregaria de portar-la pel bon camí. Pocs dies abans que ingressés es va presentar a la seva habitació i la va agredir sexualment amb els dits perquè havia de comprovar si era verge, de manera que quan entrés al centre ja estaria degudament classificada. I li va robar tots els seus escrits, els diaris, els poemes, les cartes personals. Ella, en xoc i callada, a qui ho podia explicar? qui l’hauria cregut? Una persona tan respectada per tothom! Tenia 16 anys, aquell juliol del 1972.
“Alabado sea el Santísimo Sacramento”, la monja pica de mans i les recluses, unes 20 noies d’orígens diversos, contesten endormiscades “Sea por siempre bendito y alabado.” Començava el dia al reformatori, missa, neteja obsessiva, tallers –on venien les figures de la Pantera Rosa a les quals posaven els ulls, el nas, la cua–, sistema carcerari, adoctrinament religiós, control constant, tracte adust i humiliant, oració i confessió, treball forçat, incomunicació, cel·les d’aïllament, silenci, les mínimes paraules dites en cristià, prohibits els objectes personals, els llibres, les confidències, les amistats i en el seu cas –indòmita, havia intentat fugir– diagnosi d’esquizofrènia i psicofàrmacs invalidants, amb l’amenaça del tancament al manicomi on els electroxocs i la inducció al coma insulínic tantes desgràcies–sovint irreparables– van provocar entre les víctimes d’aquell sistema de terror i repressió que fou el Patronato.
Onze interminables mesos, però del manicomi Maria Forns se’n va salvar i avui és una activa militant pel reconeixement, la justícia i la reparació que la societat deu a aquelles represaliades del franquisme oblidades. Personalment ha aconseguit que un bisbe li demani perdó. Però això no és suficient.