“«Ui, un gos dins d’un hospital» i ara hi entren des d’urgències”

Per sort cada vegada hi ha més llocs on es pot fer teràpies amb animals. L’Aliança Purina Teràpia Animal es fa per ajudar els centres sanitaris i professionals a formar el personal i es fa una avaluació de si es pot implantar i se’ls ajuda en el procés. Ara hi ha molt d’interès pel món de les teràpies amb animals. Hi ha molta gent que, amb molt bona fe, té gossos adorables i diu: “Doncs, mira, vaig a fer teràpies”, i no funciona així. Ha de ser triat i educat específicament, els tècnics han de tenir formació, s’han de seguir protocols per evitar la zoonosi i perquè sigui realment beneficiós per als pacients, els familiars i els professionals sanitaris, que s’hi han de vincular perquè són els que poden escollir i avaluar els casos dels pacients. Tenim experiències amb altres centres, però no amb aquesta metodologia.

Sí, a MútuaTerrassa, amb el Centre de Teràpies Assistides amb Cans, el nostre partner de confiança, vam revisar que encaixessin els programes de l’entitat local Miliunapotes, que treballa bé les intervencions assistides amb gossos, amb el de l’hospital. Després es va fer una sessió formativa a tot el personal interessat o amb un vincle amb l’activitat. Hi havia tant interès, que finalment vam decidir implantar-ho a la unitat de trastorns de la conducta alimentària (UTCA) i en la unitat de subaguts.

S’ha dissenyat cadascuna de les sessions sobre com s’han d’estructurar i quin és l’objectiu. Per això és important saber quins pacients tenim i què volem. També recollim dades per veure quin és l’impacte i fem avaluació abans i després per veure quina ha sigut la diferència.

El pla pilot és de tres mesos. Mirarem si ha funcionat i si l’hospital té interès a continuar el programa o estendre’l a altres unitats. A MútuaTerrassa ha sigut fàcil perquè hi havia molta voluntat i predisposició i ho havien intentat altres vegades i no acabava mai d’arrencar. Un cop comences s’acaben les reticències. Quan fa anys van començar les teràpies assistides es feien al pati perquè “Ui, un gos dins d’un hospital”, i ara en alguns entren des d’urgències fins a prequiròfan, són a extraccions i a totes les àrees. Veiem beneficis a tots els nivells, a totes les àrees i a totes les patologies.

L’any passat vam fer aquesta crida als professionals sanitaris a través del programa Aliança perquè vèiem que hi havia casos de gossos que anaven a residències i no acabava d’anar bé perquè hi havia molt d’intrusisme. Vam voler destacar el vincle humà i animal però també la feina dels professionals correctament formats. A partir d’aquí vam construir el programa de Mascostes als Hospitals, en què patrocinem estudis científics. I aquí va començar tot l’any 2015, a l’hospital de Sant Joan de Déu, avaluant la presència de gossos a totes les estances, i va ser un èxit. Va començar com un element de distracció del dolor, d’entreteniment, i avui el centre té una unitat canina fixa i a cada projecte addicional que fa, com la Casa de Sofia o espais de suport a nens en situacions terminals, els gossos hi són inclosos sempre. Diem en broma que, ostres, és un projecte d’humanització de l’hospital i hem de fer servir gossos, i potser hauríem de revisar-nos nosaltres com a persones, no? Ara tenim un projecte de voluntariat i hem entregat quinze gossos, hem patrocinat un estudi científic al Niño de Jesús de Madrid, sobre el trastorn de la conducta alimentària en adolescents, un a l’àmbit de psiquiatria infantojuvenil de l’hospital Clínic de Barcelona i un altre focalitzat en psiquiatria domiciliària, de nens que no volien sortir de casa en un any, en alguns casos amb conductes violentes o addiccions a videojocs. Amb una o dues sessions amb el gos, el nen és fora. És màgic. Cada projecte que s’ha fet bé ha estat un èxit, però s’ha de fer de manera correcta. Per això posem a disposició recursos, tota la bibliografia que tenim pròpia i externa que hem recopilat, i l’experiència per ajudar els professionals sanitaris a fer-ho bé.

Vam començar amb un centre psiquiàtric del Doctor León, a Madrid; amb els que t’he comentat; hem donat suport a un estudi multicèntric a l’hospital de Santa Maria de Lleida, l’hospital de Mataró i el Niño Jesús, i ara MútuaTerrassa. I la idea és que se n’hi afegeixin més.

Sí. Com que hem fet aquesta crida, molts centres se’ns estan posant en contacte de manera proactiva per si els podem ajudar a fer la implementació o per fer sessions amb les direccions més reticents. També, dins la casa, els companys de nutrició infantil o health science que col·laborem amb hospitals en un altre negoci de Nestlé, el presenten.

No els propis, perquè venen de fora. Han de tenir una família, que normalment és el tècnic de referència amb què treballaran, i aquest ha de ser capaç de detectar moments d’estrès, assegurar els moments de descans i veure si gaudeix amb el que fa, perquè, si no, deu ser un gos de companyia i no de teràpia. També n’hi ha que prefereixen estar amb nens, altres amb gent gran, o fer sessions individuals o altres de grupals. El principi de benestar no és negociable i per això és important aquestes entitats externes. Seria fantàstic i ideal que les teràpies amb animals estiguessin incloses en el pressupost de Sanitat, però sabem que és somiar.

No, que sàpiga. Hi ha gossos que treballen de manera fixa, no viuen a l’hospital, però tenen un servei extern que hi va. A Sant Joan de Déu hi van cada dia, és de referència, i els criden segons el servei que hagin de fer.

Vam engegar el projecte de voluntariat també perquè el CTAC tenia necessitat de més gossos. Porta molta feina, el primer any i mig, l’educació d’un gos de teràpia. Primer la socialització bàsica d’acostumar-los a tot tipus d’estímuls, després l’educació del seure, pipins i caques, i després vas introduint aspectes per generar els vincles que ens ajuda tant en les teràpies. Tot això ho poden fer voluntaris formats com a auxiliars de tècnic, però la segona part de l’ensinistrament l’ha de fer un tècnic. Tenim tanta demanda ara mateix, que necessitem ajuda en aquesta primera part. Creix la quantitat d’entitats que tenen interès i de centres que demanen provar aquests plans pilots perquè hi ha metges que han llegit bibliografia científica específica, que també ha crescut molt.

Hi ha àrees que encara s’han d’investigar, però hi ha activitats que fa un temps no ens hauríem imaginat. En el càncer, els gossos són un recurs fantàstic, no només motivador, sinó en pal·liatius, i fins i tot per ajudar en l’aspecte emocional en situacions de dol o de comiat en l’entorn familiar. En el cas de pacients immunodeprimits que no poden tenir contacte amb el gos, a Sant Joan de Déu es va fer un projecte de vincular-los amb el gos a través d’una tauleta, sobretot amb nens. No feia el mateix efecte calmant de l’estrès i l’angoixa que tocar-lo o sentir el batec del seu cor, però era un distractor del dolor fantàstic per a nens que estaven aïllats. Els gossos són éssers empàtics que no jutgen i donen amor incondicional sense demanar res a canvi.

Amb gats s’ha fet alguna cosa, però no són tan fàcils d’ensinistrar. No són tan obedients, tot i que es poden ensinistrar. I l’altre factor és prevenir situacions no desitjables. Els gossos són molt previsibles, però els gats, si es giren..., i mira que en tinc tres! [Riu.] Un tercer punt és el de les al·lèrgies, que els casos a una proteïna dels gossos són mínims, mentre que la dels gats és molt severa. Amb els cavalls les teràpies són molt i molt positives, però la dificultat és portar el cavall a l’hospital, i parlem de col·lectius que van a centres on els tenen. Tenim un projecte molt bonic de gossos i cavalls amb la Fundació S’Hort Vell, a Mallorca, destinats a psiquiatria i salut mental.

La professió veterinària no està respectada com una professió sanitària ni en condicions ni en hores, ni en l’aspecte econòmic. Tampoc es valoren els anys de formació. He fet pràctiques als Estats Units i al Regne Unit i allà eres la doctora. No som conscients del que val un metge perquè tenim una sanitat molt correcta i llavors ens sembla car el veterinari sense saber les despeses, la formació, etcètera. Des que feia clínica han passat moltes coses i s’ha arribat a tenir conveni, que podria protegir més els professionals, però no té sentit que estiguem pagant un IVA de productes de luxe. Tenim una legislació de benestar animal que diu que són éssers amb sentiments i part de la família i, per tant, la seva salut no ha de ser un luxe. Els veterinaris estan presents en inspeccions, a sanitat, a la part d’aliments, escorxadors... I en la gestió de la covid, per exemple, se’ns hi hauria d’haver introduït perquè teníem experiència en epidemiologia, en control de zoonosi i de malalties que es transmeten per altres vectors. Quan parlem del concepte “one health”, tots hem d’estar units per ajudar a la salubritat i sanitat del planeta.

No m’estranya! [Riu.] Hi ha dues reaccions: una és pensar que no em podré jubilar mai perquè el meu gos no em pagarà la pensió, però per l’altra és una evolució real, del que en diuen famílies interespècies, perquè moltes persones que tenim edat de formar famílies decidim no tenir fills i sí gossos i gats. A nivell social, ens hauríem de plantejar per què. La xifra va pujant i em fa pensar que les polítiques al voltant de la presència d’animals i del respecte i amabilitat cap a ells haurien de dirigir-se a tornar tot el que ens donen, que sigui tot molt més fàcil pel que fa a conciliació social, perquè la figura del gos ha canviat, ja no només hi ha gossos de treball, sinó que formen part de la família. De mica en mica hem d’anar trencant les reticències que els gossos puguin entrar en restaurants, en espais públics, que puguin viatjar amb transport públic..., si es fa de manera correcta. I si es porta malament, com passa amb les persones i el dret d’admissió, has de marxar.

És clar, hi ha límits. Hem de posar límits: un animal és un animal. Quan veig persones que es dediquen a disfressar els gossos, els posen un vestidet o els porten en un cotxet, a mi se’m posen els pèls de punta. Potser el problema el té la persona. Hem de ser capaços de respectar els animals i posar aquests límits.