Societat

Anna Clua

Periodista i doctora en Ciències de la Informació

“Ens manca cultura d’exercir el dret per la via de la denúncia”

“El dret a la informació de la ciutadania va de bracet amb el dret a la comunicació dels periodistes. I això no està regulat per llei”

“El CAC i el CIC posen a l’abast mecanismes de queixa per vulneració de drets als mitjans de comunicació, però són ineficients”

Hi ha mitjans que difonen discursos d’odi i pel fet de ser molt clicats reben moltes subvencions
Espanya és dels pocs països que no tenen una llei de premsa. És vist des del sector de manera reticent
Que no hi hagi queixes vol dir que potser no hi ha la cultura que val la pena lluitar pels drets
Els discursos d’odi racistes es basen enla cultura de la por,a difondre que perdrem privilegis

Anna Clua és doc­tora en ciències de la in­for­mació per la UAB i pro­fes­sora de pe­ri­odisme a la UOC. Amb Josep Grana­dos i Vi­cent Canet, ha es­tu­diat com el Con­sell de l’Au­dio­vi­sual de Catalunya (CAC) i el Con­sell de la In­for­mació de Catalunya (CIC) tracten queixes mo­ti­vades per dis­cur­sos d’odi racistes i con­tra els col·lec­tius LGT­BIQ+ als mit­jans de co­mu­ni­cació.

Com va sor­gir la idea d’aque­sta in­ves­ti­gació?
Estic molt vin­cu­lada a grups de re­flexió i he reivin­di­cat com a ac­tivista el dret a la in­for­mació i la funció de servei so­cial dels mit­jans de co­mu­ni­cació públics. Des de la docència he procu­rat ocu­par-me d’aque­sts as­pectes en el con­text ac­tual, en que els nous reptes com a so­ci­etat dig­i­tal plante­gen qües­tionar-nos què fem amb els codis de­on­tològics i la nos­tra pos­tura com a pe­ri­odistes, perquè no és el mateix el con­text de la tran­sició, quan es reg­ulava molt la pro­fessió pe­riodística, que l’època ac­tual, més ne­olib­eral. Per la meva ad­scripció a grups de re­flexió crítica, estic molt en con­tacte amb gent de l’àmbit jurídic, i vaig conèixer Josep Grana­dos, que era ad­vo­cat de SOS Racisme. Vam par­lar de la cul­tura ju­di­cial al voltant dels drets dis­crim­i­na­toris i vaig pen­sar que el que jo in­ten­tava traslladar a les aules sobre els marcs jurídics i ètics de l’ex­er­cici del pe­ri­odisme col·lidia amb l’ex­er­cici del dret a la in­for­mació d’una ciu­tada­nia que no el re­coneix perquè no el palpa. I és molt difer­ent del que passa en al­tres països.
Què passa en al­tres països?
Hi ha molta més cul­tura d’ex­er­cir el dret per la via de la denúncia. I hi ha molta més cul­tura de fer que qual­sevol avenç en la pro­mul­gació de noves lleis sobre col·lec­tius dis­crim­i­nats històri­ca­ment sigui acatat i ab­sorbit d’una man­era nat­ural. Aquí ob­servàvem que la reivin­di­cació de coses a les quals tenim dret no s’està ex­ercint. I vam mirar què pas­sava, quan hi ha or­gan­ismes que posen a l’abast de la ciu­tada­nia el dret a la queixa, com és el cas del CIC i el CAC. Ob­servàvem que sem­bla que hi ha im­puni­tat da­vant de l’allau de mis­sat­ges ma­nip­u­lats i usats per l’ex­trema dreta per colar un tipus de dis­curs de­ter­mi­nat.
El CAC té una funció més san­cionadora que el CIC, que actua més fent ar­bi­tratge o avisant.
El CIC és més d’au­toreg­u­lació del sec­tor pe­riodístic, perquè el CIC depèn del Col·legi de Pe­ri­odistes. És el gran guany que vam obtenir després de la tran­sició, perquè els qui van tirant en­da­vant els codis de­on­tològics des del Col·legi de Pe­ri­odistes eren gent que havien vis­cut una dic­tadura i una co­erció de drets a par­tir del que era la reg­u­lació en aquell mo­ment. Des d’aquest punt de vista es va optar per l’au­toreg­u­lació.La reg­u­lació apel·la a lleis i l’au­toreg­u­lació apel·la a codis ètics, a de­on­tolo­gies. Au­toreg­u­lació és que el mateix sec­tor digui que no tot val. Hi ha un se­guit de qües­tions que fan que puguem definir el pe­ri­odisme segons uns cri­teris de rigor i de qual­i­tat, en un con­text democràtic. I la pro­fessió ha de ser prou madura per fer-ho servir.
I la reg­u­lació a què es ref­er­eix?
Es­panya és dels pocs països que no tenen una llei de premsa. És una reivin­di­cació històrica, però des del sec­tor s’ha vist d’una man­era ret­i­cent, perquè tota reg­u­lació que havia vingut en el pas­sat era in­dici de cen­sura i de re­stricció de drets d’in­for­mació. El repte que tenim ara sobre la taula, i que en molts països està su­perat perquè no tenen aquest con­text històric nos­tre, és que el dret a la in­for­mació de la ciu­tada­nia vagi de bracet amb el dret a la co­mu­ni­cació dels pe­ri­odistes. Que tant els drets com els deures puguin estar reg­u­lats amb una llei. No és el nos­tre cas.
Hi ha hagut in­tents, oi?
Sí, i s’han fre­nat sem­pre des de l’àmbit polític. El 2010 es va acon­seguir a Catalunya que tots els mit­jans de co­mu­ni­cació, si volien rebre una sub­venció, haguessin de sub­scriure el codi de­on­tològic i for­mar part del Con­sell de la In­for­mació de Catalunya. Quan va can­viar el gov­ern, es va elim­i­nar. Ara tenim la para­doxa que un mitjà de co­mu­ni­cació té molta ac­tiv­i­tat perquè el seu model de ne­goci ne­olib­eral és atra­par el like o el clic. Tenen moltíssima audiència perquè di­fo­nen dis­cur­sos d’odi i pel fet de ser molt cli­cats reben moltes sub­ven­cions públiques. Això passa a Catalunya, i no hi ha una llei que ho reg­uli. També hi ha par­tits polítics que se’n ben­e­fi­cien i volen donar cabuda en l’es­fera pública a aquest tipus de nar­ra­tives.
Han aug­men­tat aque­stes dis­cur­sos als mit­jans a par­tir de l’eclosió de les xarxes so­cials?
Ara les xarxes so­cials són l’al­taveu, i fins i tot la font d’in­for­mació prin­ci­pal de molts mit­jans. No hi ha man­era d’en­fo­car una solució al re­specte que no sigui ate­nent l’en­torn tan com­plex en què estem i apun­tant a la re­spon­s­abil­i­tat. Vam cen­trar la in­ves­ti­gació en els dos mecan­ismes d’el­e­vació de queixes, però el nos­tre blanc no era ni el CAC ni el CIC sinó que va més enllà: per què estem con­sentint que la nos­tra com­prensió i in­for­mació sobre els drets es­tigui desvir­tu­ada per un con­text ju­di­cial súper con­ser­vador que, sis­temàtica­ment, ha ob­viat els drets guany­ats per les mi­nories històri­ca­ment dis­crim­i­nades?
Per què creu que passa això?
Perquè estem a Es­panya i tenim el sis­tema ju­di­cial que tenim, un mena d’herència que tenim de la tran­sició, i això im­primeix una cul­tura que es trasllada.
La reg­u­lació només la tenim en l’àmbit au­dio­vi­sual. El CAC no in­tervé en els mit­jans es­crits.
Aquest és l’altre prob­lema que posem en relleu. No tenim una llei de premsa. Quan ha tocat aplicar el reglament eu­ropeu de llib­er­tat de mit­jans de co­mu­ni­cació, que es va aprovar el 2024, hi ha hagut un gran debat en molts països. El nos­tre país ho ha por­tat al Par­la­ment, però no pros­pera cap tipus d’ini­cia­tiva legal que con­dueixi a la creació d’un or­gan­isme in­de­pen­dent per aplicar això. Veiem que les lleis van al dar­rere, i no és només una manca de vol­un­tat política. Hi ha unes pres­sions dels lob­bies im­pres­sio­n­ants i no se’n parla.
La vos­tra re­cerca ha tro­bat 25 queixes entre el 2014 i el 2024. Com val­oreu aque­sta xifra?
Es ref­er­eixen només a les dues temàtiques que hem es­col­lit, els dis­cur­sos racistes i LGTBI-fòbics, i només pel que fa a gèneres in­for­matius, no opinatius. Hi ha moltes més queixes d’al­tres àmbits, però ens vam voler fo­cal­itzar en aque­sts dos perquè són les mi­nories històriques dis­crim­i­nades. Jun­ta­ment amb el masclisme, són els temes de l’agenda de l’ex­trema dreta. La xifra ens va sor­pren­dre, i vam par­lar amb les en­ti­tats que rep­re­sen­ten aque­sts col·lec­tius per saber si era per de­sconeix­e­ment a l’hora de fer les queixes. La con­clusió és que hi havia coneix­e­ment però una gran de­scon­fiança. Perquè veien que no es podia can­viar res a través d’una queixa.
Les queixes se solen por­tar a través d’en­ti­tats o també a niv­ell per­sonal?
N’hi havien moltes a niv­ell per­sonal, d’al­tres a través d’en­ti­tats, també d’ad­min­is­tra­cions i del Síndic de Greuges.
Com s’ar­tic­ulen aque­sts dis­cur­sos als mit­jans?
El pres­i­dent del CIC, Josep Car­les Rius, va ex­plicar en la pre­sentació de l’in­forme [en un acte al Col·legi de Pe­ri­odistes el 14 de gener] que una per­sona va pub­licar a Telegram un vídeo cap­tat de man­era il·lícita de l’agressió d’una per­sona en un as­cen­sor a Man­resa. Al­guns mit­jans de co­mu­ni­cació van aga­far aquest vídeo de Telegram i el van pub­licar. Lla­vors, les xarxes de par­tits d’ex­trema dreta van di­fon­dre aque­sta notícia amb la nar­ra­tiva que l’agres­sor era un ma­grebí. Els mit­jans, per codi de­on­tològic, no us­arien el vídeo, però si està pen­jat a Telegram ho xu­clen d’allà i ho trans­for­men en notícia. Els par­tits d’ex­trema dreta usen la notícia com a forma d’ev­i­den­ciar que les agres­sions venen dels ma­gre­bins, i el mitjà està con­tent perquè com que té molts clics rep sub­ven­cions. Rius es va referir a un mitjà, sense donar-ne el nom, dient que, pro­por­cional­ment, és el que rep més sub­ven­cions de la Gen­er­al­i­tat re­specte dels cos­tos que té.
Els mit­jans tradi­cionals també cauen en aquest parany?
Quan vam fer l’anàlisi sem­blava que havíem de tro­bar més dis­curs d’odi en els mit­jans que tenen una línia ed­i­to­r­ial adreçada a aque­sts in­ter­es­sos, però no: hi havia tants mit­jans públics com pri­vats. Moltes ve­g­ades sí que fan rec­ti­fi­ca­cions, i això és més fàcil que vin­gui d’un mitjà que és públic. Alarma veure que és una pràctica molt es­tesa. Potser per un error, potser perquè el pe­ri­odista és jove o perquè té pressa per pub­licar i no ver­i­fica, però el tema surt pub­li­cat. Hem de poder as­senyalar quines són les males praxis, i amb una llei reg­u­ladora tindríem un lloc on em­parar-nos per poder dir que el mitjà es­men­tat no pot rebre sub­ven­cions. El dis­curs de l’ex­trema dreta és que l’Estat reg­ula i ma­nip­ula i que per sobre de tot ha de preval­dre la llib­er­tat d’ex­pressió i de les per­sones. Però això fa que la gent perdi la con­fiança en un estat que em­para drets i val­ors. I ens hi juguem la lluita de gen­era­cions per adquirir drets i man­tenir-los.
L’ús de la sigla MENA és par­a­digmàtic; rar és el mitjà que no l’ha fet servir.
En la mostra analitzàvem del 2014 al 2024, i el 2019 hi va haver un pic de coses que es van fer bé, com la reacció a les queixes per la util­ització del con­cepte MENA en els mit­jans de co­mu­ni­cació. Hi va haver un abans i un després re­specte d’aque­lles queixes. Des del CAC i des del CIC es van generar re­co­mana­cions per al trac­ta­ment in­for­matiu del col·lec­tiu de menors no acom­pa­ny­ats en aquest país. I això dona a en­ten­dre que sí que es poden fer coses, que sí que es pot fer la feina ben feta.
Les queixes anal­itzades re­spo­nen a un patró comú?
No diria que hi ha un patró, sí que hi ha sem­pre una mala praxi. No totes les queixes re­budes són ac­cep­tades, perquè al­gunes són im­proce­dents. El que sorprèn és aquest baix nom­bre.
I quina con­clusió en traieu?
Que els mecan­ismes que tenim són in­e­fi­cients. Que no hi hagi queixes vol dir que potser no hi ha la cul­tura que val la pena lluitar pels drets. Les en­ti­tats coneixen els drets, però saben que hi guan­yaran més anant di­rec­ta­ment al mitjà per de­m­a­nar-li que rec­ti­fiqui que anant a una in­sti­tució amb un pro­ced­i­ment far­ragós i una re­sposta que pot tri­gar més de mig any. No hi ha san­cions quan les coses s’han fet mala­ment, i de­tectem prob­lemes d’in­ter­pretació jurídica que de­sate­nen els drets dels col·lec­tius dis­crim­i­nats històri­ca­ment.
Què hau­rien de fer aque­sts or­gan­ismes per mil­lo­rar la seva re­sposta?
Per una banda, no donar-los a ells només la re­spon­s­abil­i­tat plena. Hi ha unes re­spon­s­abil­i­tats polítiques degudes a un con­text, i si no hi ha vol­un­tat política això no ho resol­dran ni el CAC ni el CIC. Però sí que poden con­sti­tuir els equips d’anàlisi jurídica de les queixes amb una major di­ver­si­tat perquè com­pren­guin els marcs reg­u­ladors, els drets de les per­sones que for­men part de col·lec­tius històri­ca­ment dis­crim­i­nats. Perquè fa la sen­sació que s’està re­pro­duint el mateix que passa als jut­jats.
Els mit­jans què hau­rien de fer?
Jo crec que també falta for­mació de marc. Com­pren­dre que ens hi juguem la garan­tia de drets. Són coses que no tenim adquiri­des com a cul­tura perquè en aquest país no se’ns ha en­senyat la cul­tura de l’ex­er­cici dels drets.
Sem­bla que acaba sent una cosa de la sen­si­bil­i­tat per­sonal del pe­ri­odista el fer servir cert llen­guatge quan es ref­er­eix a certs col·lec­tius.
El prob­lema d’as­sumir-ho com a una re­spon­s­abil­i­tat in­di­vid­ual és que no ens dona la força que ens donaria fer-ho preval­dre com a dret col·lec­tiu. És una re­al­i­tat que hi ha molts pe­ri­odistes que en l’ex­er­cici del seu ofici seguint codis de­on­tològics són blanc sis­temàtica­ment de denúncies que els porten a ju­dici per mala praxi mal­grat que no sigui ver­i­tat. Se’n diu SLAPP.
Els dis­cur­sos que han ar­ri­bat en forma de queixa què diuen?
El mis­satge que donen és que les mi­nories, pel fet de ser mi­nories, no hau­rien de fer preval­dre els seus drets per sobre dels drets de les ma­jories. Diuen que si la ma­jo­ria és blanca i vivim bé, no ens hem d’abaixar els pan­talons da­vant d’aque­sts que venen a treure’ns els ajuts de men­jador de l’es­cola perquè venen del Ma­greb. Es basa en la cul­tura de la por, a di­fon­dre nar­ra­tives que diuen que si aque­sts en­tren tu perdràs els teus priv­i­legis. I aquí és on hi ha el gran per­ill. Es­cam­pen el dis­curs de “m’estan at­a­cant els meus priv­i­legis”, i la so­ci­etat el com­pra. I s’in­cita a l’odi, a negar, per ex­em­ple, un asil polític amb el dis­curs d’“ens estan en­vaint”.
I en el cas de l’LGTBI-fòbia?
Els dis­cur­sos es fon­a­menten també en la idea que el que es veu com a mi­no­ria s’im­posi a una ma­jo­ria. Aquí en­tren pa­trons de pen­sa­ment de l’Església catòlica, de con­ser­vadorisme. Ens han en­senyat que tot el que es des­marca d’allò nor­matiu és de­pra­vat. Els mat­ri­mo­nis LGBTI són una de­pravació, l’adopció de nens per LGBTI és una de­pravació perquè abusaran d’ells... Això és una guerra política, perquè l’es­querra re­coneix el dis­curs iden­ti­tari dels col·lec­tius mi­nori­taris. I hi ha qui ho in­ter­preta com que “aque­sts intel·lec­tu­als d’es­quer­res només parlen de qües­tions iden­titàries i no pas del meu prob­lema”. El dis­curs LGTBI-fòbic, racista, fa por, perquè és el mateix que van fer els nazis per jus­ti­ficar que “s’han aca­bat els drets i ara es farà preval­dre el que nos­altres creiem, que és fer que un país sigui gran una altra ve­g­ada”.

El perfil

Des de l’activisme

Rosa M. Bravo

Anna Clua (Lleida, 1969) s’ha interessat des que estudiava ciències de la informació i la comunicació a la UAB per les qüestions relacionades amb l’accés ciutadà a l’esfera pública, l’ètica del periodisme i el dret a la informació. Doctora per la UAB, s’ha dedicat a la docència i a la recerca des del 1995. Ha estat membre activa de moviments com l’Assemblea per la Comunicació Social (en l’època de la campanya Okupem les Ones i als inicis de La Tele, a Barcelona), el Fòrum de la Ribera del Besòs i, més recentment, la xarxa de Veus Feministes pels Drets. Com a docent, Clua aborda els dilemes que afronta el periodisme en el context actual i els reptes que planteja la societat digital respecte de l’ètica periodística. Ha treballat a la UAB i la UVic i, des del 2007, en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. Ha estat investigadora convidada a l’University College London i a la Universitat de Copenhaguen, i entre el 2003 i el 2005 va fer una estada postdoctoral a la Universitat de Durham, al Regne Unit. Ha dirigit nombrosos projectes de recerca i ha estat investigadora principal del grup d’investigació SOTRAC. Actualment és membre del grup de recerca Turba (de la UOC) i, juntament amb investigadors i investigadores d’altres universitats, forma part també del grup Espais Crítics. És codirectora, amb Pedro Mata, del documental Petons a Robadors. Lluites i lligams entre putes i altres veïnes (premi Laya 2022 en la modalitat de curtmetratge) i coautora, amb Dardo Gómez, del llibre De las fake news al poder (editorial Akal, 2024).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.