Anna Clua
Periodista i doctora en Ciències de la Informació
“Ens manca cultura d’exercir el dret per la via de la denúncia”
“El dret a la informació de la ciutadania va de bracet amb el dret a la comunicació dels periodistes. I això no està regulat per llei”
“El CAC i el CIC posen a l’abast mecanismes de queixa per vulneració de drets als mitjans de comunicació, però són ineficients”
Hi ha mitjans que difonen discursos d’odi i pel fet de ser molt clicats reben moltes subvencions
Espanya és dels pocs països que no tenen una llei de premsa. És vist des del sector de manera reticent
Que no hi hagi queixes vol dir que potser no hi ha la cultura que val la pena lluitar pels drets
Els discursos d’odi racistes es basen enla cultura de la por,a difondre que perdrem privilegis
Anna Clua és doctora en ciències de la informació per la UAB i professora de periodisme a la UOC. Amb Josep Granados i Vicent Canet, ha estudiat com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Consell de la Informació de Catalunya (CIC) tracten queixes motivades per discursos d’odi racistes i contra els col·lectius LGTBIQ+ als mitjans de comunicació.
Com va sorgir la idea d’aquesta investigació?
Estic molt vinculada a grups de reflexió i he reivindicat com a activista el dret a la informació i la funció de servei social dels mitjans de comunicació públics. Des de la docència he procurat ocupar-me d’aquests aspectes en el context actual, en que els nous reptes com a societat digital plantegen qüestionar-nos què fem amb els codis deontològics i la nostra postura com a periodistes, perquè no és el mateix el context de la transició, quan es regulava molt la professió periodística, que l’època actual, més neoliberal. Per la meva adscripció a grups de reflexió crítica, estic molt en contacte amb gent de l’àmbit jurídic, i vaig conèixer Josep Granados, que era advocat de SOS Racisme. Vam parlar de la cultura judicial al voltant dels drets discriminatoris i vaig pensar que el que jo intentava traslladar a les aules sobre els marcs jurídics i ètics de l’exercici del periodisme col·lidia amb l’exercici del dret a la informació d’una ciutadania que no el reconeix perquè no el palpa. I és molt diferent del que passa en altres països.
Què passa en altres països?
Hi ha molta més cultura d’exercir el dret per la via de la denúncia. I hi ha molta més cultura de fer que qualsevol avenç en la promulgació de noves lleis sobre col·lectius discriminats històricament sigui acatat i absorbit d’una manera natural. Aquí observàvem que la reivindicació de coses a les quals tenim dret no s’està exercint. I vam mirar què passava, quan hi ha organismes que posen a l’abast de la ciutadania el dret a la queixa, com és el cas del CIC i el CAC. Observàvem que sembla que hi ha impunitat davant de l’allau de missatges manipulats i usats per l’extrema dreta per colar un tipus de discurs determinat.
El CAC té una funció més sancionadora que el CIC, que actua més fent arbitratge o avisant.
El CIC és més d’autoregulació del sector periodístic, perquè el CIC depèn del Col·legi de Periodistes. És el gran guany que vam obtenir després de la transició, perquè els qui van tirant endavant els codis deontològics des del Col·legi de Periodistes eren gent que havien viscut una dictadura i una coerció de drets a partir del que era la regulació en aquell moment. Des d’aquest punt de vista es va optar per l’autoregulació.La regulació apel·la a lleis i l’autoregulació apel·la a codis ètics, a deontologies. Autoregulació és que el mateix sector digui que no tot val. Hi ha un seguit de qüestions que fan que puguem definir el periodisme segons uns criteris de rigor i de qualitat, en un context democràtic. I la professió ha de ser prou madura per fer-ho servir.
I la regulació a què es refereix?
Espanya és dels pocs països que no tenen una llei de premsa. És una reivindicació històrica, però des del sector s’ha vist d’una manera reticent, perquè tota regulació que havia vingut en el passat era indici de censura i de restricció de drets d’informació. El repte que tenim ara sobre la taula, i que en molts països està superat perquè no tenen aquest context històric nostre, és que el dret a la informació de la ciutadania vagi de bracet amb el dret a la comunicació dels periodistes. Que tant els drets com els deures puguin estar regulats amb una llei. No és el nostre cas.
Hi ha hagut intents, oi?
Sí, i s’han frenat sempre des de l’àmbit polític. El 2010 es va aconseguir a Catalunya que tots els mitjans de comunicació, si volien rebre una subvenció, haguessin de subscriure el codi deontològic i formar part del Consell de la Informació de Catalunya. Quan va canviar el govern, es va eliminar. Ara tenim la paradoxa que un mitjà de comunicació té molta activitat perquè el seu model de negoci neoliberal és atrapar el like o el clic. Tenen moltíssima audiència perquè difonen discursos d’odi i pel fet de ser molt clicats reben moltes subvencions públiques. Això passa a Catalunya, i no hi ha una llei que ho reguli. També hi ha partits polítics que se’n beneficien i volen donar cabuda en l’esfera pública a aquest tipus de narratives.
Han augmentat aquestes discursos als mitjans a partir de l’eclosió de les xarxes socials?
Ara les xarxes socials són l’altaveu, i fins i tot la font d’informació principal de molts mitjans. No hi ha manera d’enfocar una solució al respecte que no sigui atenent l’entorn tan complex en què estem i apuntant a la responsabilitat. Vam centrar la investigació en els dos mecanismes d’elevació de queixes, però el nostre blanc no era ni el CAC ni el CIC sinó que va més enllà: per què estem consentint que la nostra comprensió i informació sobre els drets estigui desvirtuada per un context judicial súper conservador que, sistemàticament, ha obviat els drets guanyats per les minories històricament discriminades?
Per què creu que passa això?
Perquè estem a Espanya i tenim el sistema judicial que tenim, un mena d’herència que tenim de la transició, i això imprimeix una cultura que es trasllada.
La regulació només la tenim en l’àmbit audiovisual. El CAC no intervé en els mitjans escrits.
Aquest és l’altre problema que posem en relleu. No tenim una llei de premsa. Quan ha tocat aplicar el reglament europeu de llibertat de mitjans de comunicació, que es va aprovar el 2024, hi ha hagut un gran debat en molts països. El nostre país ho ha portat al Parlament, però no prospera cap tipus d’iniciativa legal que condueixi a la creació d’un organisme independent per aplicar això. Veiem que les lleis van al darrere, i no és només una manca de voluntat política. Hi ha unes pressions dels lobbies impressionants i no se’n parla.
La vostra recerca ha trobat 25 queixes entre el 2014 i el 2024. Com valoreu aquesta xifra?
Es refereixen només a les dues temàtiques que hem escollit, els discursos racistes i LGTBI-fòbics, i només pel que fa a gèneres informatius, no opinatius. Hi ha moltes més queixes d’altres àmbits, però ens vam voler focalitzar en aquests dos perquè són les minories històriques discriminades. Juntament amb el masclisme, són els temes de l’agenda de l’extrema dreta. La xifra ens va sorprendre, i vam parlar amb les entitats que representen aquests col·lectius per saber si era per desconeixement a l’hora de fer les queixes. La conclusió és que hi havia coneixement però una gran desconfiança. Perquè veien que no es podia canviar res a través d’una queixa.
Les queixes se solen portar a través d’entitats o també a nivell personal?
N’hi havien moltes a nivell personal, d’altres a través d’entitats, també d’administracions i del Síndic de Greuges.
Com s’articulen aquests discursos als mitjans?
El president del CIC, Josep Carles Rius, va explicar en la presentació de l’informe [en un acte al Col·legi de Periodistes el 14 de gener] que una persona va publicar a Telegram un vídeo captat de manera il·lícita de l’agressió d’una persona en un ascensor a Manresa. Alguns mitjans de comunicació van agafar aquest vídeo de Telegram i el van publicar. Llavors, les xarxes de partits d’extrema dreta van difondre aquesta notícia amb la narrativa que l’agressor era un magrebí. Els mitjans, per codi deontològic, no usarien el vídeo, però si està penjat a Telegram ho xuclen d’allà i ho transformen en notícia. Els partits d’extrema dreta usen la notícia com a forma d’evidenciar que les agressions venen dels magrebins, i el mitjà està content perquè com que té molts clics rep subvencions. Rius es va referir a un mitjà, sense donar-ne el nom, dient que, proporcionalment, és el que rep més subvencions de la Generalitat respecte dels costos que té.
Els mitjans tradicionals també cauen en aquest parany?
Quan vam fer l’anàlisi semblava que havíem de trobar més discurs d’odi en els mitjans que tenen una línia editorial adreçada a aquests interessos, però no: hi havia tants mitjans públics com privats. Moltes vegades sí que fan rectificacions, i això és més fàcil que vingui d’un mitjà que és públic. Alarma veure que és una pràctica molt estesa. Potser per un error, potser perquè el periodista és jove o perquè té pressa per publicar i no verifica, però el tema surt publicat. Hem de poder assenyalar quines són les males praxis, i amb una llei reguladora tindríem un lloc on emparar-nos per poder dir que el mitjà esmentat no pot rebre subvencions. El discurs de l’extrema dreta és que l’Estat regula i manipula i que per sobre de tot ha de prevaldre la llibertat d’expressió i de les persones. Però això fa que la gent perdi la confiança en un estat que empara drets i valors. I ens hi juguem la lluita de generacions per adquirir drets i mantenir-los.
L’ús de la sigla MENA és paradigmàtic; rar és el mitjà que no l’ha fet servir.
En la mostra analitzàvem del 2014 al 2024, i el 2019 hi va haver un pic de coses que es van fer bé, com la reacció a les queixes per la utilització del concepte MENA en els mitjans de comunicació. Hi va haver un abans i un després respecte d’aquelles queixes. Des del CAC i des del CIC es van generar recomanacions per al tractament informatiu del col·lectiu de menors no acompanyats en aquest país. I això dona a entendre que sí que es poden fer coses, que sí que es pot fer la feina ben feta.
Les queixes analitzades responen a un patró comú?
No diria que hi ha un patró, sí que hi ha sempre una mala praxi. No totes les queixes rebudes són acceptades, perquè algunes són improcedents. El que sorprèn és aquest baix nombre.
I quina conclusió en traieu?
Que els mecanismes que tenim són ineficients. Que no hi hagi queixes vol dir que potser no hi ha la cultura que val la pena lluitar pels drets. Les entitats coneixen els drets, però saben que hi guanyaran més anant directament al mitjà per demanar-li que rectifiqui que anant a una institució amb un procediment farragós i una resposta que pot trigar més de mig any. No hi ha sancions quan les coses s’han fet malament, i detectem problemes d’interpretació jurídica que desatenen els drets dels col·lectius discriminats històricament.
Què haurien de fer aquests organismes per millorar la seva resposta?
Per una banda, no donar-los a ells només la responsabilitat plena. Hi ha unes responsabilitats polítiques degudes a un context, i si no hi ha voluntat política això no ho resoldran ni el CAC ni el CIC. Però sí que poden constituir els equips d’anàlisi jurídica de les queixes amb una major diversitat perquè comprenguin els marcs reguladors, els drets de les persones que formen part de col·lectius històricament discriminats. Perquè fa la sensació que s’està reproduint el mateix que passa als jutjats.
Els mitjans què haurien de fer?
Jo crec que també falta formació de marc. Comprendre que ens hi juguem la garantia de drets. Són coses que no tenim adquirides com a cultura perquè en aquest país no se’ns ha ensenyat la cultura de l’exercici dels drets.
Sembla que acaba sent una cosa de la sensibilitat personal del periodista el fer servir cert llenguatge quan es refereix a certs col·lectius.
El problema d’assumir-ho com a una responsabilitat individual és que no ens dona la força que ens donaria fer-ho prevaldre com a dret col·lectiu. És una realitat que hi ha molts periodistes que en l’exercici del seu ofici seguint codis deontològics són blanc sistemàticament de denúncies que els porten a judici per mala praxi malgrat que no sigui veritat. Se’n diu SLAPP.
Els discursos que han arribat en forma de queixa què diuen?
El missatge que donen és que les minories, pel fet de ser minories, no haurien de fer prevaldre els seus drets per sobre dels drets de les majories. Diuen que si la majoria és blanca i vivim bé, no ens hem d’abaixar els pantalons davant d’aquests que venen a treure’ns els ajuts de menjador de l’escola perquè venen del Magreb. Es basa en la cultura de la por, a difondre narratives que diuen que si aquests entren tu perdràs els teus privilegis. I aquí és on hi ha el gran perill. Escampen el discurs de “m’estan atacant els meus privilegis”, i la societat el compra. I s’incita a l’odi, a negar, per exemple, un asil polític amb el discurs d’“ens estan envaint”.
I en el cas de l’LGTBI-fòbia?
Els discursos es fonamenten també en la idea que el que es veu com a minoria s’imposi a una majoria. Aquí entren patrons de pensament de l’Església catòlica, de conservadorisme. Ens han ensenyat que tot el que es desmarca d’allò normatiu és depravat. Els matrimonis LGBTI són una depravació, l’adopció de nens per LGBTI és una depravació perquè abusaran d’ells... Això és una guerra política, perquè l’esquerra reconeix el discurs identitari dels col·lectius minoritaris. I hi ha qui ho interpreta com que “aquests intel·lectuals d’esquerres només parlen de qüestions identitàries i no pas del meu problema”. El discurs LGTBI-fòbic, racista, fa por, perquè és el mateix que van fer els nazis per justificar que “s’han acabat els drets i ara es farà prevaldre el que nosaltres creiem, que és fer que un país sigui gran una altra vegada”.
El perfil
Des de l’activisme
Rosa M. BravoAnna Clua (Lleida, 1969) s’ha interessat des que estudiava ciències de la informació i la comunicació a la UAB per les qüestions relacionades amb l’accés ciutadà a l’esfera pública, l’ètica del periodisme i el dret a la informació. Doctora per la UAB, s’ha dedicat a la docència i a la recerca des del 1995. Ha estat membre activa de moviments com l’Assemblea per la Comunicació Social (en l’època de la campanya Okupem les Ones i als inicis de La Tele, a Barcelona), el Fòrum de la Ribera del Besòs i, més recentment, la xarxa de Veus Feministes pels Drets. Com a docent, Clua aborda els dilemes que afronta el periodisme en el context actual i els reptes que planteja la societat digital respecte de l’ètica periodística. Ha treballat a la UAB i la UVic i, des del 2007, en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. Ha estat investigadora convidada a l’University College London i a la Universitat de Copenhaguen, i entre el 2003 i el 2005 va fer una estada postdoctoral a la Universitat de Durham, al Regne Unit. Ha dirigit nombrosos projectes de recerca i ha estat investigadora principal del grup d’investigació SOTRAC. Actualment és membre del grup de recerca Turba (de la UOC) i, juntament amb investigadors i investigadores d’altres universitats, forma part també del grup Espais Crítics. És codirectora, amb Pedro Mata, del documental Petons a Robadors. Lluites i lligams entre putes i altres veïnes (premi Laya 2022 en la modalitat de curtmetratge) i coautora, amb Dardo Gómez, del llibre De las fake news al poder (editorial Akal, 2024).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.