Essència de la Mediterrània, essència de Barcelona

“Els per­fums, com les novel·les, tenen un plan­te­ja­ment, un nus i un desen­llaç”, explica Joa­quim Car­ner. Ho diu per poder des­criure d’una manera fàcil i ente­ne­dora els ele­ments que inte­gren el seu dar­rer per­fum, Helix, la nove­tat que va pre­sen­tar Car­ner el 2024 i que avui és tot un èxit, una fragància al cent per cent medi­terrània que es defi­neix com a flo­ral, enfus­tada, aromàtica i addic­tiva, “que et duu a nave­gar i a sen­tir la suau brisa marina fusi­o­nada amb frui­tes dol­ces i flors medi­terrànies”. Els ele­ments de què està fet el per­fum Helix es divi­dei­xen en tres parts: les “Notes Altes” (que seria el plan­te­ja­ment), on hi entra la ber­ga­mota ita­li­ana, la sàlvia clara i el préssec; les “Notes de Cor” (que serien el nus), amb les essències acord marí, flor de taron­ger i lliri del vall, i les “Notes de Base” (que seria el desen­llaç), on hi entren el cedre de Virgínia, el veti­ver d’Haití i el mesc. Helix és un per­fum nínxol, com tots els de la marca Car­ner, és a dir, exclu­sius i ori­gi­nals, no fabri­cats en massa, de dis­tri­bució con­tro­lada, pràcti­ca­ment obres d’art, al cent per cent fets a casa nos­tra (els taps de fusta els fan a Torelló i les ampo­lles de vidre, en una fàbrica de Bada­lona). Helix no va sor­tir per la Copa Amèrica tot i que va coin­ci­dir-hi “per casu­a­li­tat”, explica Joa­quim Car­ner, ànima, amb la seva ger­mana Sara, de la marca. “Vam saber d’un escul­tor bar­ce­loní que fa hèlixs com a símbol de l’evo­lució de la huma­ni­tat.” L’artista és Josep Riera i Aragó (Bar­ce­lona, 1954), que fa escul­tura, pin­tura i obra gràfica i ha dedi­cat gran part del seu tre­ball als arte­fac­tes mecànics, entre els quals les hèlixs. Els Car­ner li van encar­re­gar una obra, que és la que il·lus­tra totes les capses d’aquest per­fum. Aquest nou eau de par­fum l’ha creat un per­fu­mista català molt reco­ne­gut, Jordi Fernández, que ocupa la cadira Pàtxuli a l’Acadèmia del Per­fum, fun­dació cul­tu­ral esta­tal cre­ada el 2007 que s’encar­rega de divul­gar l’uni­vers dels per­fums.

Els ger­mans Car­ner són fills d’una família d’arte­sans del cuir d’Igua­lada (tenen un cosí que encara hi té una fàbrica) i van ser els pri­mers a tot l’Estat de fer –a par­tir del 2009– per­fums nínxol. Des dels pri­mers que van fer, el D600 (en honor al pis on vivia la Sara, al número 600 de la Dia­go­nal), el Tar­des (en honor a les tar­des d’estiu que pas­sa­ven a la masia d’Igua­lada amb els altres ger­mans i cosins i fet amb essències de gera­nis, amet­llers i roses), el Cuirs (en home­natge a la família dedi­cada al cuir fet amb essències de pell, de fusta i de tabac) i el Bo-bo (home­natge a una dansa que fan a Monis­trol de Mont­ser­rat), és aquest dar­rer, “ale­gre perquè ens parla d’una dansa molt ale­gre i popu­lar i porta molt de cítric: taronja, man­da­rina...”, el més venut, el best-seller. Com que els per­fums nínxol no són barats (tam­poc són cars tenint en compte que són pràcti­ca­ment arte­sa­nals i únics), la nove­tat d’aquest 2025 és que del Bo-bo en fan una ampo­lla de 70 ml, que s’afe­girà a les habi­tu­als de 100 i 50 ml. Els per­fums Car­ner expli­quen Bar­ce­lona i la Medi­terrània i tenen una fidel cli­en­tela a la ciu­tat, tot i que cada cop venen més a l’estran­ger, a Ale­ma­nya, per exem­ple. “L’any pas­sat i per inter­net vam ven­dre un 50% més que l’any ante­rior, i en botiga, un 30% més”, explica en Joa­quim, molt dedi­cat, ara mateix, a fer lluir la botiga que tenen al car­rer de la Dipu­tació. “Ara estem mirant de tro­bar mane­res de des­ta­car els pro­duc­tes més emblemàtics i, per exem­ple, pels per­fums més venuts hem fet uns petits podis en forma de por­ta­lada amb arc, molt medi­ter­rani, que sem­blen les por­ta­la­des de Cale­lla, que fan que l’ampo­lla es vegi més.” Aquest any, per a la col·lecció més medi­terrània, ja estan en procés de fer un nou per­fum els “ingre­di­ents” del qual encara són secrets. Per­fu­mar-se avui, que és Sant Valentí, en què molts països cele­bren el dia dels ena­mo­rats perquè, diuen, coin­ci­deix amb la data en què començaven a apa­re­llar-se els ocells, és una bona idea. Dei­xem al marge el sant, el pobre Valen­ti­nus de Roma, que va morir l’any 270 deca­pi­tat, un final molt poc romàntic.