Qui se’n recorda, de la covid?
Avui fa cinc anys del primer cas de covid a Catalunya, que va significar l’inici d’un malson
El PuntAvui publicarà les pròximes setmanes una sèrie de reportatges sobre la crisi
Ara fa cinc anys les nostres vides van canviar, o no... Segurament van canviar durant alguns mesos, no per sempre com alguns vaticinaven. Ara fa cinc anys la covid-19 va començar a formar part de la nostra quotidianitat. Ens vam espantar, ens vam angoixar, familiars nostres van morir. Tot va fer un gir de cent vuitanta graus. Ens vam tancar a casa i també una onada de solidaritat va envair el nostre país. És aquí quan alguns sociòlegs van vaticinar que la covid ens ajudaria a ser millors per sempre i que res no tornaria a ser igual després d’aquella pandèmia. Tot el contrari. La pandèmia ha passat (ja hi vivim amb absoluta normalitat, com amb la grip) i segurament tornem a ser com abans: insolidaris, egoistes, individualistes... El nostre cervell ha esborrat algunes d’aquelles imatges tan doloroses, suposo que per autodefensa. Qui se’n recorda, doncs, de la covid?
Però anem a pams i expliquem què podreu trobar a El PuntAvui durant les pròximes setmanes. Els lectors llegiran una sèrie d’articles sobre la covid i totes les seves arestes tan passades com presents com, fins i tot, futures. Una radiografia de com vam viure aquella etapa i ho enfocarem des de diferents punts de vista. Per començar aquest cronista narrarà en alguns reportatges com es va palpar la crisi des dels mateixos budells de la Generalitat. Qui signa aquesta crònica va ser cap de Comunicació del Departament de Salut durant aquells anys (i també durant el referèndum de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155, però això són figues d’un altre paner, que potser algun dia també caldrà abordar en aquestes mateixes pàgines). Intentaré no fer-me molt pesat ni molt reiteratiu però algunes de les vivències que explicaré els ajudaran a entendre la situació. Una tessitura que també podrien explicar metges i metgesses, infermers o tècnics, funeraris, treballadors i treballadores de les residències, pacients, bombers, policies, periodistes i un llarguíssim etcètera... Moltíssima gent va estar a primera línia i, precisament, aquesta sèrie de reportatges també pretén ser un homenatge a elles i ells. Perquè hi continuen a primera línia encara que no sortim a aplaudir-los cada nit, com fèiem ara fa cinc anys. En aquests articles, doncs, trobaran entrevistes a alguns d’aquests protagonistes (vegeu peça), cronologies sobre els fets dels primers mesos, tensions entre els governs espanyol i català,el tractament sobre com articular la comunicació sanitària i, evidentment, parlarem també de moments d’esperança que es van viure en aquella època com la sortida de casa després d’haver estat tancats durant setmanes, la reobertura de les escoles (els infants i els adolescents segurament van ser els més perjudicats durant la pandèmia) i la vacunació, que ens va permetre tornar a la vida normal, si em permeten l’expressió.
El país, de cap per avall
Una de les dates clau de la covid a casa nostra és el 25 de febrer del 2020, quan es va declarar el primer cas a Catalunya (li dedicarem un reportatge propi). Allò va ser la punta de l’iceberg del que ens venia a sobre. Ja feia setmanes que tothom tenia la mirada posada a Wuhan i com un virus estrany per la immensa majoria de mortals s’anava estenent. A la Generalitat les alertes estaven enceses pel que podia passar, però és cert que la immensa majoria d’experts (dins i fora de la Generalitat, dins i fora de les institucions espanyoles i internacionals) en un primer moment van vaticinar que ens trobàvem davant d’una epidèmia semblant a la de la grip. Les imatges que venien de la Xina semblaven dir una altra cosa (el mes de gener ja s’estaven tancant ciutats), però els Estats Units i Europa, amb aquesta superioritat moral que a vegades ens caracteritza, pensàvem que érem immunes. Que el virus arribaria, això segur, però que el controlaríem i que els sistemes sanitaris aguantarien.
Recordo, aquells últims dies del mes de gener d’ara fa cinc anys, haver tingut una conversa amb la consellera de Salut, Alba Vergés. Dinàvem en una sala del Departament de Salut veient el Telenotícies Migdia, que ja oferia les imatges de ciutats xineses confinades i altres zones del país asiàtic amb mesures de protecció com les mascaretes. “Passi el que passi, no m’imagino la gent d’aquí amb mascareta al metro o anant pel carrer, no tenim aquesta cultura”, vaig dir a la consellera. Avui en dia, encara em recorda aquella anècdota.
Fins i tot, un alt dirigent del Departament de Salut també va fer una exposició a uns quants periodistes que demanaven més informació sobre aquell virus estrany de la Xina, quan encara no havia arribat a Catalunya. Volien saber com l’havien de tractar informativament, què era, com funcionava, com s’estenia i, sobretot, si podia arribar a Europa i a l’Estat espanyol. El missatge que es va donar llavors va ser de total tranquil·litat. Repeteixo. I tothom feia el mateix (les excepcions es poden comptar amb els dits de la mà). Se’ls va explicar que el nostre sistema sanitari és un dels més forts i robustos del món (i és cert)i que aguantaria l’arribada d’aquell maleït “bitxo”, com li dèiem internament a Salut. El que ningú sabia era que aquell “bitxo” era terrible i ens devastaria.
A partir d’aquell primer cas, d’ara fa cinc anys, tot es va convertir en un tsunami d’esdeveniments catastròfics: primer mort; tancament de la Conca d’Òdena; confinament de tot l’Estat espanyol, hospitals desbordats, sanitaris sense les proteccions adequades, caos en els subministraments, escoles tancades, competicions esportives suspeses, residències de gent gran col·lapsades i amb desenes de víctimes mortals. Tot, tot es va parar. El món es va parar.
Una de les imatges que més m’ha quedat gravada d’aquells dies de confinament és la solitud del Camp Nou. M’explico. El Departament de Salut és als jardins de la Maternitat, al costat de l’estadi del Barça. I allò és un bullici de gent cada dia. Jo també acostumo a anar sovint a l’estadi i els dies de partits és una bogeria de seguidors amunt i avall, crits, càntics, aplaudiments, desànims... Són sensacions visuals i auditives que tinc gravades al cervell des de ben petit. Digueu-me fanàtic.
Un migdia, sortint del departament, vaig passar per davant del camp i m’hi vaig aturar una bona estona. No se sentia res. Absolutament res de res. No hi havia ningú pel carrer. Màxim, podies sentir una ambulància. Però res més. Fins i tot es podien escoltar els ocells dels jardins de la Maternitat. Un escenari dantesc i que m’evocava a aquelles pel·lícules d’apocalipsi, on el món s’acaba i de les quals sempre m’he declarat fan. Aquella imatge és una simple anècdota dins de l’oasi de la bestiesa que estàvem patint però em va colpir com mai.
Morts, la xifra més cruel
Simbolismes al marge, el brot evolucionava a ritme vertiginós amb milers de morts. Era un drama absolut i sense aturador. Érem davant d’un virus mortal amb el qual no ens havíem enfrontat mai. L’últim gran antecedent era la grip espanyola de 1918, que va matar entre 20 i 40 milions de persones. Tot i que el nom podia indicar una altra cosa, en aquell cas el pacient zero va ser als Estats Units i va ser en aquell país on es van produir més morts, però es coneix amb el nom de grip espanyola perquè va ser a l’Estat espanyol on els mitjans de comunicació hi van dedicar molt més importància que a la resta d’Europa (la immensa majoria de països estaven involucrats en la Primera Guerra Mundial i la censura evitava parlar d’aquella malaltia).
La covid continuava creixent i el confinament s’anava allargant. Ens van tancar a casa el 14 de març del 2020. En un primer moment, segons el president espanyol, Pedro Sánchez, havien de ser quinze dies, però aquella informació era més aviat un placebo, perquè tothom tenia clar (inclosos els mateixos ciutadans) que el malson duraria molt més. Fins que el 28 d’abril va començar el que des de La Moncloa van batejar com a “nueva normalidad”. És a dir, la desescalada. Ara ens sembla lluny i molts segurament ja ho hem oblidat, però era aquella etapa tan estranya en què podíem sortir a caminar només un parell d’hores o només ens podíem allunyar un quilòmetre de casa o quan només podies anar d’una comarca o una altra o quan es feia un tancament perimetral d’una sola comarca. Això, realment, també va ser un caos. Massa normes. Massa situacions que s’havien de digerir per una ciutadania que estava exhausta i l’únic que volia era recuperar la llibertat. Potser es podria haver d’una altra manera, però també és cert, en descrèdit dels nostres dirigents, que era la primera vegada que passava una situació com aquesta i ningú no sabia com actuar realment.
Per sort, la “nueva normalidad” va anar agafant cos i la normalitat va tornar. Les escoles també van reobrir i els infants i adolescents van poder tornar a agafar els seus hàbits, encara que fos amb mesures extraordinàries com els grups bombolla. Aquesta decisió, la de tornar als centres escolars, és un dels principals èxits del govern català –hi havia uns quants experts que advocaven per continuar retenint els nostres fills i filles a casa.
Aquest nou escenari, però, no va evitar que hi haguessin nous rebrots de l’epidèmia. El que se’n va anomenar “onades”. Segona onada, tercera onada, etcètera, i en una d’aquestes es va produir un altre dels escenaris més polèmics que vam viure a Catalunya: el tancament de bars que va ordenar la Generalitat per evitar el rebrot de la malaltia, mentre a Madrid continuaven oberts. Va ser un terrabastall de dimensions considerables.
Per sort, tot va acabar passant fins que va arribar el 27 de desembre del 2020 quan la Josefa va rebre la primera vacuna al nostre país. La llum ja es començava a veure al final del túnel. Era el principi de la fi. Ja teníem el peu al coll a la covid i podíem respirar una mica més tranquils.