La covid, en xifres
La covid ja arriba a Catalunya
El 25 de febrer es va detectar el primer cas del virus: una dona de 36 anys, de Barcelona
La pacient havia viatjat els dies anteriors a Itàlia, on hi havia un focus molt important
25 de febrer de l’any 2020. Es detecta el primer cas de covid-19 a Catalunya. El Departament de Salut emet un comunicat i la consellera del ram, Alba Vergés, ho confirma davant dels mitjans de comunicació poc minuts després. Però anem a pams i fem una cronologia d’aquell dia i dels posteriors. I, en aquest cas, em permetran que hi posi collita pròpia i expliqui com es va viure des de dins de la conselleria aquella complexa situació.
L’ambient que es respirava al país era de relativa preocupació. S’havia suspès el Mobile World Congress (MWC) i era qüestió de dies que es detectés el primer cas a Catalunya. Ja hi havia hagut alguns falsos positius i es continuaven fent analítiques de mostres a l’hospital Clínic. A la resta de l’Estat, sí que s’havien confirmat alguns positius. El primer de tots havia estat un turista alemany que passava les vacances a la Gomera. Mentrestant, a Itàlia el nombre de casos s’anava disparant i ara sí que l’epidèmia ja era a tocar de casa nostra.
Tot i això, encara no se sabia la magnitud de la catàstrofe i les autoritats catalanes i espanyoles confiaven que el sistema de vigilància epidemiològic i la xarxa sanitària aguantarien prou bé l’envestida que estava a punt d’arribar.
Aquell dia, el 25 de febrer, s’havia convocat a Madrid el Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud, un organisme del Ministeri de Sanitat que reuneix totes les comunitats autònomes, sota la presidència del llavors ministre de Sanitat, Salvador Illa. En l’ordre del dia només hi havia un punt: accions conjuntes per combatre el coronavirus. D’ençà del referèndum de l’1 d’octubre i de l’aplicació del funest article 155, el govern català havia decidit no assistir a aquestes trobades multilaterals. Només es reunia amb l’executiu espanyol en reunions bilaterals, de tu a tu, no entre comunitats. Però, en aquesta ocasió, es va decidir fer una excepció, perquè es tractava d’un problema de salut pública i Catalunya no volia deixar la cadira buida. S’havien de deixar de banda les picabaralles polítiques.
Per tant, la consellera Alba Vergés va anar a Madrid, acompanyada d’un servidor (el seu cap de comunicació). La trobada era a les quatre de la tarda al Ministeri de Sanitat (passeig del Prado) i quan érem al TAV vam rebre la trucada del llavors secretari de Salut Pública, Joan Guix, que ens va confirmar que un dels casos que s’estaven analitzant a l’hospital Clínic havia donat positiu. Es tractava d’una dona, de nacionalitat italiana i de 36 anys, resident a Barcelona, que va viatjar a Bèrgam i Milà (Itàlia), entre el 12 i el 22 de febrer. El dia 20 va presentar simptomatologia i es va adreçar al centre hospitalari. La dona, que no tenia cap patologia de base, tenia una simptomatologia similar a la de la grip. També s’havien identificat unes 25 persones que van estar en contacte proper amb la jove i que estan en aïllament domiciliari de catorze dies (recordem que quan hi havia un positiu o un sospitós s’havia d’aplicar un aïlladament per intentar tallar la cadena de propagació del virus).
A partir d’aquí, vam activar tota la maquinària per explicar-ho als mitjans de comunicació. Vergés era a Madrid i no podia tornar a Catalunya per fer la roda de premsa aquella mateixa tarda. I, per tant, vam idear un triple pla comunicatiu: vam emetre un comunicat en què anunciàvem que hi havia un primer positiu (tots els mitjans se’n van fer ressò a l’instant) i que a quarts de cinc de la tarda Joan Guix faria una roda de premsa a la seu del Departament de Salut, a Barcelona. Mentrestant, Vergés entrava a la reunió del ministeri envoltada d’un eixam de periodistes de Madrid i feia les primeres declaracions. “Estem preparats. El protocol funciona”, declarava la consellera.
Per la seva banda, Guix recomanava a la població que calia “seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avantbraç”, i explicava que, en aquells moments, el panorama no era crític, al contrari. Semblava sota control: “El 80% dels casos de coronavirus són lleus; aproximadament un 15% són greus, i un 2%, crítics.”
El ministre Salvador Illa, per la seva banda, també va intentar tranquil·litzar la població recordant que aquest cas de Catalunya i els dos anteriors que s’havien detectat a les Canàries eren importats i que encara no hi havia transmissió “acreditada” a l’Estat espanyol.
Però, malauradament, la realitat és tossuda i la covid no va tenir aturador. L’endemà de la detecció d’aquest primer cas, la Generalitat va celebrar un consell extraordinari del Servei Català de la Salut per analitzar la situació amb tots els agents sanitaris i el 3 de març es va posar en prealerta el pla d’acció del pla territorial de Protecció Civil de Catalunya (Procicat) per a emergències associades a malalties transmissibles emergents d’alt risc potencial. Procicat. Una paraula que la immensa majoria de catalans desconeixíem, però que durant l’epidèmia la va sentir tothom (i segurament també la van maleir), perquè era l’òrgan encarregat de dirigir les principals accions contra el virus (sobretot en l’època del desconfinament). Segur que recorden quan els mitjans explicaven que el Procicat havia decidit continuar amb algunes comarques tancades perimetralment o quan anunciava si els bars o restaurants havien de continuar oberts o tancats.
El famós Procicat
Però què és el Procicat? Es tracta d’un pla de la Generalitat que s’activa en casos d’emergència i dissenya estratègies per a la gestió de les situacions de risc que se’n derivin. Durant la covid, es va decidir que estigués coliderat pels departaments de Salut i d’Interior i hi havia representants de diferents conselleries, cossos d’emergència i entitats municipalistes, entre altres actors. Estava organitzada en diversos comitès d’acció i executius.
En algunes reunions extraordinàries també s’hi podia afegir el president, Quim Torra; el vicepresident, Pere Aragonès; la consellera de Salut, Alba Vergés, i el d’Interior, Miquel Buch, però teòricament era un organisme pensat perquè l’integressin experts i no polítics. Algú es pot pensar que el Procicat va néixer amb la covid, però al contrari. És una entitat que feia molts anys que ja funcionava a la Generalitat i que es convocava, habitualment, en casos de grans catàstrofes naturals o accidents (per exemple, durant els atemptats de Barcelona també es va habilitar).
Si el 25 de febrer del 2020 està marcat en vermell en la cronologia de la covid a Catalunya, una altra data destacada (malauradament) és el 6 de març. És quan es va produir la primera mort. En aquest cas, era una dona de 87 anys, amb patologia prèvia, que va morir a l’hospital Germans Trias i Pujol, a Badalona.
Tan bon punt vam conèixer aquesta defunció, es va preparar una altra roda de premsa per als mitjans. Des de l’equip de comunicació teníem clar que s’havia d’informar a l’instant d’aquest tipus de situacions perquè l’alerta era màxima i si hi havia alguna filtració encara ho empitjorava tot.
La tarda d’aquell 6 de març, des del departament havíem organitzat una altra trobada amb els mitjans per parlar sobre una sèrie de mesures de prevenció del coronavirus. Al final de la roda de premsa, ens van confirmar que segurament hi havia un mort per covid a Badalona i vam demanar a tots els periodistes que hi havia al departament que no marxessin, perquè potser hi hauria una altra roda de premsa en breu. En aquell moment, no podíem explicar res, però sí que vam posar en marxa tot el nostre protocol intern. Joan Guix va venir fins a la conselleria i també la cap d’urgències de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, Anna Carreras, perquè volíem que alguna responsable del centre mèdic expliqués com s’havia produït tot plegat.
Compareixença pública
Finalment, vam comparèixer a quarts de nou de la nit per confirmar la primera mort. Carreras va explicar que la pacient va ingressar a urgències amb “un quadre greu” de símptomes clars: pneumònia bilateral, febre elevada i inestabilitat hemodinàmica. Va donar positiu a la prova de covid-19 i, tot i el tractament i els esforços de l’hospital, va acabar morint. Segons va reconèixer Guix, la pacient, que es deia Rosalia, no havia viatjat a cap zona de risc. Per tant, ja es començava a assumir que hi havia cadenes de transmissió autòctones.
El virus es propagava de manera rapidíssima i en aquells moments ja hi havia una cinquantena de casos de covid al país. Només perquè se’n facin una idea: un mes després que es detectés el primer cas a Catalunya, el panorama era realment devastador, amb 9.937 casos i 516 persones mortes. I realment vivíem enmig d’un tsunami d’esdeveniments: tancament de la conca d’Òdena i de les escoles, confinament a casa... Però tots aquests processos els anirem explicant de mica en mica en altres reportatges.
Itàlia, un dels països més colpejats
En aquests primers dies de pandèmia, Itàlia va ser un dels països més colpejats i una de les portes d’entrada del virus a Europa. Al Departament de Salut, per exemple, vam ser conscients de la gravetat del virus quan vam veure el panorama que es vivia a Itàlia, els dies previs que aparegués el primer cas a Catalunya. Per exemple, una crònica publicada a El Punt Avui el 24 de febrer del 2020 explicava que el coronavirus s’estava estenent amb rapidesa pel nord d’Itàlia i ja s’hi comptabilitzaven més de 150 persones infectades i tres morts; l’última, una dona gran a Crema (Llombardia). Hi havia cinc regions afectades (el Vèneto, la Llombardia, el Piemont, l’Emília-Romanya i el Laci) i l’emergència sanitària va obligar a suspendre els tres últims dies del carnaval de Venècia i també diversos partits de futbol de la Serie A. Al Vèneto, a més del cèlebre carnaval, també es van cancel·lar esdeveniments públics (inclosa la missa del dimecres de cendra) i es van tancar escoles i museus fins al dia 1 de març. També a la Llombardia es va ordenar que les escoles, instituts de secundària i universitats estiguessin sense alumnes durant una setmana. També cinemes, teatres, bars i discoteques van haver de tancar a les sis de la tarda. La por va fer que s’acabessin les existències de molts supermercats.