La zona zero de Catalunya
Un brot molt virulent va obligar a tancar el perímetre de la conca d’Òdena
Es va limitar l’entrada i sortida i va ser la primera zona estatal amb aquestes mesures
Conca d’Òdena. És el sector central de la comarca de l’Anoia i el formen nou municipis: Igualada, la Pobla de Claramunt, Capellades, la Torre de Claramunt, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui, Jorba i Sant Martí de Tous. Aquesta zona de Catalunya va ser una de les primeres que es van relacionar amb la covid al nostre país i també la primera que es va confinar a tot l’Estat espanyol, abans que ens tanquessin a tots a casa. Va ser la zona zero de l’epidèmia. És un episodi en què també es recorda quan l’aleshores consellera de Salut, Alba Vergés (que és d’Igualada), va plorar en plena roda de premsa anunciant el tancament de la conca. Però expliquem bé com va anar tota la història.
Inicis del mes de març. Catalunya ja està en plena epidèmia i el Servei Epidemiològic de la Generalitat detecta un nombre important de casos a Igualada. L’11 de març del 2020 el Departament de Salut va fer una compareixença d’urgència per anunciar que s’havia detectat un focus de casos de covid a Igualada amb una vintena d’infectats i que el brot s’havia estès a pacients i professionals sanitaris de l’hospital de la ciutat. En concret, 200 dels contactes identificats eren treballadors sanitaris (una cinquena part de la plantilla de l’hospital d’Igualada estava aïllada) i, per tant, el centre estava sota mínims perquè no podien anar a treballar. A causa d’aquest brot ja hi havia hagut un mort, que havia estat en cures pal·liatives, i dues víctimes mortals més que estaven en estudi per detectar si tenien la malaltia. A més, hi havia 250 persones aïllades i s’havien tancat escoles d’Igualada i de municipis de l’entorn. La situació, per tant, era molt complicada, com reconeixia el mateix alcalde, Marc Castells.
En poques hores, tot va empitjorar i la tarda del 12 de març es va fer una reunió d’urgència del Procicat al Departament de Salut. Sobre la taula, hi havia la possibilitat de confinar la conca d’Òdena per evitar que el virus es propagués a altres punts de Catalunya. Era una decisió arriscada i complicada, perquè en aquells moments no hi havia cap zona de Catalunya ni de la resta de l’Estat espanyol que estigués completament aïllada. En països del voltant, com Itàlia, sí que ja s’estaven prenent algunes mesures semblants, però aquí no. En tot cas, després d’una llarga discussió, es va decidir que es tancaria la zona i no es deixarien sortir els veïns i veïnes. La informació era molt sensible i la coneixia poquíssima gent, perquè podia generar cert pànic entre la població i es volia evitar que els ciutadans de la conca marxessin. Per aquest motiu, es va convocar un consell executiu extraordinari i una roda de premsa d’urgència al Palau de la Generalitat el mateix vespre.
En aquest sentit, es va anunciar que el Procicat havia decidit “passar de la fase d’alerta a la fase d’emergència 1”, atesa l’evolució que estava tenint el coronavirus a Catalunya, i que es restringia la sortida de persones d’Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. La consellera de Salut, Alba Vergés, va explicar que la decisió de confinament a la conca d’Òdena era “per una situació excepcional”. “Hi ha un clúster dins de l’epidèmia que ha provocat un increment exponencial de casos que preveiem que segueixi augmentant. Tenim aquesta situació controlada, però la decisió que acabem de prendre ens ha de permetre seguir amb aquest control”, assenyalava.
El conseller d’Interior, Miquel Buch, també va participar en la roda de premsa perquè els Mossos d’Esquadra eren el cos encarregat de tota la logística a l’hora de controlar els accessos i sortides als municipis. La compareixença als mitjans va ser pels volts de les vuit del vespre i l’ordre de tancament va ser efectiva una hora després, amb la intenció d’evitar fugides de la població i així poder intentar controlar la propagació del virus. Aquestes eren les paraules del conseller Buch: “Les restriccions començaran avui a partir de les 21 h. Recomanem als seus habitants que estiguin als seus domicilis fins al final de l’afectació. Es permetrà fins a les a les 00 h del 13 de març de 2020, previ control dels Mossos, la sortida de les persones que no tinguin el domicili als municipis afectats.” Aquesta mesura estava prevista perquè estigués en vigor, almenys, durant catorze dies.
Vist en perspectiva, les dades demostren la virulència d’aquell episodi. El brot de covid-19, amb epicentre a l’hospital d’Igualada, va concentrar el 40% de les defuncions per coronavirus que hi va haver a la conca d’Òdena en tot un any. També el 60% de les infeccions del personal sanitari i el 30% dels ingressos.
Galleda d’aigua freda
Tot i la gravetat de la situació, el tancament es va viure com una galleda d’aigua freda a la zona de la conca. En total, eren unes 67.000 persones afectades. En aquest sentit, l’alcalde d’Igualada, Marc Castells, també feia una crida a la calma: “Són mesures excepcionals, però hem de ser responsables.”
A més, els negocis es van sentir perjudicats davant la impossibilitat de poder-se moure lliurement pel territori. Precisament, el president de la Generalitat, Quim Torra, va destinar una injecció d’1,5 milions d’euros per pal·liar les pèrdues.
Moltes mirades dels mitjans de comunicació se centraven en la conca, tot i que dos dies després, el 14 de març, el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar que es decretava l’estat d’alarma a tot l’Estat espanyol davant de l’emergència sanitària. Què significava l’estat d’alarma? Doncs un confinament a casa, però amb algunes excepcions com ara poder sortir a comprar al supermercat, a la farmàcia o anar als centres mèdics o als llocs de treball (quinze dies després sí que es va suspendre tota l’activitat laboral). Això sí, les escoles a Catalunya estaven tancades i els nens i nenes havien de quedar-se a casa.
Tornem a la conca. Tot i el tancament perimetral, el panorama no acabava de millorar. Els casos i les defuncions anaven augmentant i l’hospital d’Igualada estava saturat i desbordat. És per aquest motiu que el Departament de Salut va haver d’actuar. Concretament, es va decidir que l’hospital universitari de Bellvitge donés suport directe al centre igualadí. La subdirectora del Servei Català de la Salut (Catsalut), Marta Chandre, va subratllar que l’hospital Bellvitge donava suport telemàtic al d’Igualada i, si fos necessari, els professionals també s’hi podien desplaçar. “Aquest suport serà constant i adaptat a les necessitats que tingui l’hospital igualadí”, va subratllar Chandre, que va afegir que hi hauria un acompanyament específic de la direcció del centre de Bellvitge a l’hospital d’Igualada i també un acompanyament telemàtic amb els diferents caps de servei, com per exemple el d’hemodiàlisi. “Hem de mantenir la continuïtat assistencial a Igualada. Per això hem treballat amb Bellvitge perquè ajudi a rescatar-lo. Necessitem guanyar temps perquè els professionals que ara són a casa es puguin reincorporar”, va rematar Chandre, en referència al fet que hi havia desenes de professionals que estaven a casa i no podien anar a treballar, ja sigui perquè eren positius o perquè havien estat contactes i s’havien d’aïllar.
A banda de Bellvitge, en un moment determinat del brot, també es van haver de derivar pacients a l’Hospital General de Catalunya.
Més duresa
Després de catorze dies d’aïllament, els casos continuaven pujant. Entrava dins del previst, perquè tota epidèmia té una corba i encara no s’havia arribat al pic. Per tant, segons el govern, calia continuar prenent mesures. Com que l’Estat havia declarat l’estat d’alarma, totes les decisions havien de passar per ell. És per aquest motiu que la Generalitat va reclamar endurir el confinament i fer-lo total. Que ningú sortís de casa, excepte els serveis essencials. En resum, es prohibia anar a treballar. “Tothom a casa”, reclamava Miquel Buch. Per ensenyar la magnitud de la tragèdia, la Generalitat va recordar que la mortalitat de la conca d’Òdena arribava llavors als 61,1 morts per cada 100.000 habitants, davant la mitjana dels 6,9 de Catalunya, els 7,4 de la resta de l’Estat Espanyol o els 41,6 de la regió italiana de la Llombardia (que havia estat una de les zones més calentes de la covid). “Aquesta fase 2 de confinament ja no és tant perquè no es propagui el virus fora del perímetre com per protegir tota la població de la conca d’Òdena d’aquesta malaltia”, va afegir Buch. Vergés també demanava més cautela: “Aquesta mesura dràstica és absolutament necessària. Les xifres d’afectats a la zona són molt superiors a les de la resta de Catalunya. El risc de transmissió no es pot estendre.”
El Ministeri de Sanitat va acabar acceptant la proposta del govern català, tot i que pocs dies després aquest confinament total ja es va estendre a tot l’Estat espanyol.
Finalment, el 6 d’abril es van aixecar aquestes mesures excepcionals a la conca després que la Generalitat comprovés que l’evolució era més o menys favorable i que la corba de casos ja s’estava doblegant. Vergés va destacar que, durant aquests mesos, des de la funerària havien comunicat 147 morts per covid-19.
Un any després del brot, el director assistencial del centre, Jordi Monedero, relatava que va haver-hi moments en què hi havia un 33% dels professionals de baixa. “Cada 12 hores ens entraven 30 pacients. La sensació era que no podíem absorbir-ho perquè ens arribaven molts malalts greus i teníem una capacitat de resposta molt disminuïda, ja que teníem una part important de la plantilla de baixa.” Per la seva banda, l’alcalde, Marc Castells, recordava que van ser moments “molt complicats” i temien que la ciutat pogués quedar estigmatitzada. Però creu que “més que un estigma, el que ha quedat és un exemple”. Té clar que el territori va ser “referent d’una gestió acurada d’una crisi sense precedents”.
Les llàgrimes de la consellera Vergés
Una de les imatges més virals d’aquest episodi de la conca d’Òdena la va protagonitzar la consellera de Salut, Alba Vergés. Durant la roda de premsa en què s’anunciava el tancament de la zona, Vergés es va emocionar i se li van escapar les llàgrimes. Per què va reaccionar així? Vergés és d’Igualada i el confinament afectava directament la seva parella, els seus fills i els seus pares, als quals també va recordar durant aquella compareixença. Aquesta reacció va provocar reaccions de tot tipus a les xarxes socials. Per una banda, hi havia qui criticava que la principal dirigent política de la pandèmia s’hagués desmuntat i que l’únic que provocava era desconfiança entre la ciutadania. Per contra, hi havia qui la defensava i recordava que els polítics són humans i tenen tot el dret a emocionar-se. En una entrevista en aquest diari, que es publicarà els propers dies, Vergés parla així d’aquell episodi: “L’emoció també era una empatia davant d’una situació molt dura que té conseqüències per a gent. Transmetre les decisions de forma humana, i no fredament, és un encert i així m’ho ha fet arribar molta gent.” I assegura que si arriba a ser un home no hi hauria hagut tantes crítiques.