Alba Vergés
Exconsellera de Salut
“Em sento molt orgullosa de l’estratègia de la vacunació”
“Si abans de la pandèmia haguéssim tingut un sistema de salut pública més fort, hauríem pogut fer certes coses millor”
“A Madrid no practicaven la llibertat, més aviat era un menysteniment a les vides, i això ho demostren les xifres de mortalitat”
Teníem un diàleg constant amb els sectors per fer equilibris entre la vida i l’economia
Repetiria com a consellera de Salut, encara que sabés que hi hauria una pandèmia semblant
A Salut escoltàvem tots els experts i assessors però alguns s’aferraven a solucions màgiques
Alba Vergés va ser consellera de Salut durant la part més crua de la pandèmia i es va convertir en una de les cares més conegudes del govern.
Què és el primer que li ve al cap quan li diuen la paraula ‘covid’?
La gent, en el sentit més ampli i divers. Els que estaven patint, els professionals sanitaris, el meu equip, la ciutadania en general. És un episodi on estàvem centrats en tots els aspectes de la vida humana.
Una de les primeres grans decisions que vostè va prendre va ser confinar la Conca d’Òdena. Ho tornaria a fer?
Sí, perquè era el que havíem de fer per ajudar la gent de la Conca a contenir aquest virus. I més enllà de la Conca d’Òdena i Igualada, també va ser un punt d’inflexió per la resta del país. Quan van veure la roda de premsa on vam anunciar el confinament, es van adonar de la gravetat de la situació i que era un virus que teníem aquí i que ja no era tan lluny com podia semblar. Encara no sabíem què podia passar, però la ciutadania va fer un clic.
Ara que parlava de la roda de premsa, vostè va rebre dures crítiques, sobretot a les xarxes socials, perquè es va emocionar quan va tancar Igualada i va tenir un record per a la seva família que viu a Igualada.
No recordo que en aquell moment prestés gaire importància a les crítiques perquè estàvem concentrats en altres qüestions. Va ser bastant a posteriori quan ho vaig veure i quan la gent m’ho va comentar. De fet, el vídeo d’aquella roda de premsa el vaig veure un any després. Penso que les emocions són importants i no s’han d’amagar, però no t’han de bloquejar i això no va passar. I aquella emoció també era una empatia davant d’una situació molt dura que tenia conseqüències per a la vida de la gent. Transmetre les decisions de forma humana, i no fredament, és un encert i així m’ho ha transmès molta gent.
Creu que si vostè hagués estat un home, hi hauria hagut menys polèmica?
Segur. Recordo una conversa amb una parella d’amics en què m’explicaven versions diferents de la roda de premsa. Ella pensava que la meva reacció demostrava que ens trobàvem en bones mans perquè entenia que la situació era complexa, mentre que ell tenia una altra visió.
Vist en perspectiva creu que tothom va menystenir la covid? Per exemple, recordo que mentre a la Xina es disparaven els casos, a Catalunya encara discutíem si s’havia de fer el Mobile o no.
En cap cas va haver-hi menysteniment ni per part nostra ni per part de ningú, crec. Tot el contrari. Des del primer dia estàvem seguint el que passava i precisament tot l’afer del Mobile ens va ajudar a estar més alerta, perquè, fins llavors, vèiem que el virus estava en un lloc molt llunyà. Per exemple, cada dia ens miràvem els informes de l’Organització Mundial de la Salut i estàvem molt atents a tot el que passava. El problema és que era una epidèmia desconeguda i incerta i evidentment ningú volia pensar que seria tan bèstia. Fins i tot, jo diria que ens vam anticipar en moltes decisions, fins i tot de la mateixa OMS. Quan l’organització va declaració l’emergència, nosaltres ja ho teníem assumit i ens preparàvem per tot el que havia de venir.
Ara que parlava de gestió i del que es va fer des de la Generalitat. Quins àmbits destacaria?
No vam viure una pandèmia, en vam viure diverses, van ser diferents onades amb abordatges diversos. La primera onada va ser dramàtica on no es coneixia el virus ni la seva afectació i on hem de tenir un sentit record per a les persones que van morir. Hi havia un desconeixement a tots els nivells, que després vam anar mitigant, solucionant o coneixent. Però també vam fer moltes coses a la primera onada que ens van ajudar a salvar vides. És a dir, el sector sanitari es va bolcar, vam triplicar les UCI, vam obrir espais, vam generar grups per treballar diferents aspectes de la covid... Després hi ha tota la part sociològica de la pandèmia, de veure quin és l’equilibri entre la salut i la vida amb la dinàmica de la gent amb la feina o l’economia. Aquí també vam fer les coses força bé. Vam parlar i escoltar tothom, vam ser empàtics intentant veure els problemes dels altres, dels sectors econòmics, i intentar cooperar amb ells per ajudar-nos mútuament. I després, em sento molt orgullosa d’haver desplegat una estratègia de vacunació que va ser ràpida, efectiva i que va arribar a tothom. Quan deixo de ser consellera, el 2021, hi havia el 80% de persones més grans de 60 anys vacunades, i pel que fa l’epidèmia els contagis anaven baixant i hi havia la sensació que ho estàvem superant.
Què s’hauria pogut fer millor?
Sempre hi pot haver millores i ara és fàcil de dir, però en aquell moment era complicat fer algunes coses millor. És veritat que si haguéssim partit d’un sistema de salut pública més fort i haguéssim tingut més recursos, hauríem pogut crear un millor sistema de seguiment de contactes o de casos.
Quina relació tenien amb el govern espanyol?
La diferència entre la seva gestió i la nostra és evident. Ells comencen la pandèmia posant a les rodes de premsa els militars, i amb un abordatge al revés del nostre. Nosaltres, per contra, donàvem importància a l’expertesa, als experts i a ajudar-nos entre tots i a col·laborar. Però el desconfinament va ser realment la part més dura de gestió amb el Ministeri, fins al punt que vam tenir la sensació que treballàvem per a ells i perquè ens donessin els permisos per reobrir els territoris. I aquí sí que alguna vegada vam tenir alguna pujada de to perquè érem nosaltres els que coneixíem els àmbits i les zones de Catalunya i no els havíem de demostrar res a ells. Com deia abans, semblava que treballàvem pel govern espanyol i no per la gent. Aquí el Ministeri va pecar dels seus problemes amb la comunitat de Madrid i els va acabar traslladant a tot arreu. I havíem de fer aquestes coordinacions que tenien un punt d’absurd.
Alguns sectors, però, es van posicionar amb Isabel Díaz Ayuso i la política de llibertat, davant d’un tancament més dur a Catalunya. Com recorda aquella etapa?
La recordo com un punt bastant incoherent. Primer, perquè no era cert. Aquí vam parlar amb molta gent, havíem vist el que feien els altres països i vam fer un esforç enorme amb tots els sectors econòmics, conscients que era difícil compaginar una pandèmia mundial amb l’activitat econòmica. Per exemple, la restauració. Hi havia un diàleg constant, perquè quan es podia es relaxaven les mesures, però quan l’onada de casos pujava ens havíem d’ajudar mútuament a contenir-los. Amb el sector de la cultura vam fer moltes iniciatives i recordem que hi havia països molt propers que van tenir la cultura tancada i barrada durant més d’un any i mig. I pel que fa a Madrid, no era llibertat, era un menysteniment a la vida i les xifres de mortalitat expressen això. A Catalunya vam fer tot el contrari, intentar protegir la gent i salvar vides i trobar aquest equilibri amb tots els implicats.
Centrem-nos en el govern català, que llavors tenia una coalició Junts-ERC. Va haver-hi moments de certa tensió amb alguns assessors com Oriol Mitjà, que criticava el Departament de Salut. Creu que tot plegat es va polititzar massa?
Nosaltres teníem molt clar que hi havia molta expertesa al nostre país, que havíem de tenir en compte i escoltar a tothom, però no hi havia opinions úniques ni solucions màgiques. Hi havia un cert aferrament a algunes idees per implicar certes mesures d’immediat, però a vegades no era possible fer-ho. En aquest sentit, segurament es va donar molt d’espai, molt recorregut, a uns quants discursos i maneres de fer, però nosaltres estàvem molt dedicats a la solvència, perquè la gent necessitava credibilitat i confiança, i no estar divagant amb coses que no eren possibles i incertes. Per tant, nosaltres estàvem ocupats en comunicar, molt honestament, el que sabíem o el que no sabíem, i el que es podia fer i els perquès. La gent ho havia d’entendre i veure que ho podíem superar entre tots.
Vostè va ser una de les cares visibles de la pandèmia. Va notar certa pressió?
En els moments més durs estava concentrada en donar la cara cada dia, durant moltes setmanes seguides, i, a vegades, dues o tres rodes de premsa diàries. Unes compareixences molt llargues, amb moltes pregunta, amb moltes incerteses i donant missatges molt poc agradables. Parles d’hospitalitzacions, de gent que emmalalteix, de morts o de persones que estan morint. Amb els mesos sí que hi ha una fatiga, una fatiga pandèmica que era una realitat a tota la societat, però després va venir l’esperança amb la vacunació. Rebia molts missatges de gent que em deia que l’estratègia funcionava i entre tots veiem la llum. Per tant, en general hi havia molta pressió perquè havies de donar la cara, però crec que la vam saber portar.
Repetiria com a conselleria de Salut si sabés que hi hauria una pandèmia com a aquesta?
És fort, però diria que sí. Va ser una etapa duríssima i molt heavy, sobretot quan penses en la gent, les persones hospitalitzades o mortes i les famílies i esperem que no es torni a repetir mai més. Però també va ser un moment en què tothom va intentar donar el millor de si mateix i de la qual ens podem sentir orgullosos. És cert, però, que vam aprendre moltes coses i lliçons que ens podien haver servit per després i que ho hem oblidat massa fàcilment.
El futur de Vergés
La política, una etapa que queda enrere
Alba Vergés ha deixat enrere la política, almenys de moment. Aquesta igualadina de 46 anys es va donar a conèixer en el món mediàtic com la consellera de la covid, però anteriorment tenia un llarg bagatge com a diputada d’ERC. Va entrar al Parlament, com a diputada, l’any 2012, va repetir a la legislatura del 2015, amb les llistes de Junts pel Sí, i el maig del 2018 ja va entrar com a consellera fins el 2021. Després va ser vicepresidenta primera del Parlament i també va arribar a ser la cap de llista per Igualada, amb ERC, l’any 2023, a les eleccions municipals. Però els mals resultats van fer que no agafés l’acta de regidora. Ara explica que s’està prenent “un temps personal, que és molt necessari. Estic recuperant espais i persones. Primer de tot la família, evidentment, i després la resta de relacions”. I el futur? Què té decidit fer? “Tinc ganes d’encarar coses noves amb el futur, no en política, però potser que tinguin a veure amb l’experiència que he tingut els últims anys” i afegeix: “Sempre dic que estic molt agraïda als anys que he passat a la política, de fet ha estat l’etapa més intensa que hem viscut com a país des de la transició i gairebé des dels anys de la República. Realment, he après molt però també estic en un punt que dius, ara ho trobes a faltar, ara ho necessites? No, gens”. És cert que Vergés reconeix que no hi tanca la porta definitivament “perquè sempre m’ha agradat i intento estar al cas de tot el que passa, però no haver d’estar pendent tot el dia de les notícies, del mòbil o del món polític en general és un gran què. Et dona molta pau”, conclou.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.