La Rubi i els seus dos fills conviuen en una habitació rellogada on també viu la germana, que com ells va arribar fa dos anys de Colòmbia com a demandant d’asil. “No m’hauria pensat mai que tot seria tan complicat per tenir un lloc on viure”, repeteix aquesta mare després d’un llarg periple recorrent habitacions, hostals i cases d’acollida des que va aterrar a l’aeroport de Barajas fins que s’ha pogut establir a Mataró, on va confiar en una veïna que retornava a la República Dominicana. “Vaig confiar-hi perquè va ser l’única que em va ajudar”, explica després de que se li tanquessin totes les portes per tenir una habitació de lloguer on viure amb els nens. Van acordar que compartiria el pis amb la seva filla, que es quedava, a canvi de pagar-li 800 euros de lloguer. “Em va assegurar que no trobaria res més barat i que li fes a ella la transferència”, diu la Rubi indignada després de saber que estan pendents d’un ordre de desnonament perquè la llogatera no està pagant al propietari. “L’aconsellem que no deixin de pagar el lloguer, que els va apujar a 900 euros”, explica la treballadora social de Càritas Maria Carol, perquè és l’única manera de demostrar que les dues germanes i els nens no estan ocupant el pis. Amb l’ajuda de Càritas, la Rubi ha pogut renovar el permís de protecció d’asil un any més i això li ha permès aconseguir feina. “El que estem vivint és indigne, però m’ha tocat i no tinc res més”, diu resignada amb la incertesa que acabi perdent el sostre, encara que sigui una habitació que no arriba als 10 m².

Cada dia mira les ofertes de lloguers a través de les immobiliàries, però ho veu del tot impossible quan li demanen avançar els tres mesos de fiança i disposar d’alguna persona que la pugui avalar. “La meva germana és tota la família que tinc”, explica sense perdre les forces per continuar lluitant.

Amb les nòmines de totes dues paguen el lloguer i les hores de les mainaderes que cuiden els nens quan van a la feina els caps de setmana. Coincideixen fent torns com a cambreres d’hotels per netejar habitacions “costi les hores que costi”. A través de Càritas ha aconseguit sol·licitar les ajudes per les beques menjadors pels nens i confia que a través dels serveis socials facin un seguiment del seu cas per sol·licitar l’informe de vulnerabilitat que li permetria aturar el desnonament.

Confia que tard o d’hora “s’acabi el malson” i pugui accedir a un habitatge digne. “Ara sempre estem els quatre a l’habitació, surto a cuinar i tornem a menjar a dins”, explica la Rubi d’una convivència difícil amb la filla de la llogatera, amb qui mira de no relacionar-se. “És com tenir l’enemic a casa”, diu lamentant que es tracti d’una persona conflictiva que té problemes amb els veïns.

En aquesta tensa situació busca un lloc on anar, però les portes se li tanquen “quan senten que vas amb nens” i va amb peus de plom amb la quantitat d’estafes que li apareixen a les xarxes en què s’ofereixen pisos molt assequibles però on s’han d’avançar els diners. “Només em faltaria estar pagant per un altre costat”, diu irònicament de l’embolic en què es troba i que li està generant molt angoixa. “No vull continuar plorant pel que he passat i el que pateixen els meus fills”, diu conscient que hi ha una llarga llista d’espera per als pisos d’emergència que té Càritas. Només a Mataró l’entitat va atendre i acompanyar 705 llars i d’aquestes una de cadaquatre viuen rellogades.

La Fundació Habitatge, que gestiona un parc de 460 habitatges socials, acompanyava l’any passat 1.700 persones i el 88% dels lloguers que se signaven eren amb dones. Càritas alerta que la meitat de les famílies ateses no viuen en un habitatge digne. Actualment tenir feina no significa sortir de la pobresa i a molts usuaris que es troben en una situació de precarietat laboral no els permet arribar a pagar el lloguer i cobrir les necessitats bàsiques.