Seguretat i utilitat natural: repte a les rieres
En 25 anys el manteniment i la conservació de les rieres i els rius ha passat de neteges intensives a operacions d’equilibri per garantir els drenatges segurs i la conservació de la vegetació autòctona
Molts consistoris opten per projectes de renaturalització, superant el concepte de jardí i parc fluvial dels anys vuitanta i noranta que es va consolidar a la zona del Besòs o al Francolí de Tarragona
L’entrada al segle XXI va consolidar un canvi de paradigma en el manteniment i la conservació de les lleres de rius i rieres que anava més enllà de garantir la capacitat de drenatge amb neteges intensives i canalitzacions basades en el formigó. La sensibilitat d’entitats ambientalistes, de les mateixes administracions i del govern català amb la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), a més del compliment de la directiva marc de l’aigua del Consell de la Unió Europea (UE), van obrir una nova visió que plantejava el repte de trobar el difícil equilibri entre compaginar la seguretat després de tràgics episodis d’inundacions com les riuades del 1962 al Vallès i el Baix Llobregat o les recurrents en poblacions costaneres del Maresme, per posar dos exemples, amb el manteniment de les rieres i planejaments urbanístics per cohesionar els municipis i minimitzar l’efecte barrera. A tots ells s’hi afegien nous conceptes que parlaven de la qualitat ecològica i hidromorfològica de les masses d’aigua, que no només posa l’èmfasi en el sistema de canalitzacions i en la qualitat física i química de l’aigua, sinó també en les composicions d’aquests espais i la necessitat de preservar els ecosistemes fluvials, la flora i la fauna. Una tendència que els darrers anys s’ha associat al concepte de renaturalització que s’ha estès com una taca d’oli i que també s’aplica en altres àmbits com ara la conservació de platges i parcs, i fins i tot en les obres que es fan als patis dels centres educatius.
En aquest context, el director de l’Àrea de Gestió Territorial de l’ACA, Diego Moxó, explica que s’han complicat les feines de manteniment perquè ja no són els pagesos, els riberencs o els mateixos consistoris els que poden seguir agafant qualsevol màquina, fer la desbrossada de les lleres i reaprofitar els materials, sinó que abans “has de tenir un coneixement del que hi ha allà i saber el que pots treure i el que no”. Això obliga a fer un tipus de manteniment més selectiu reforçat amb especialistes. L’ACA, afegeix Moxó, té el suport d’assistència tècnica d’una altra empresa pública de la Generalitat, Forestal Catalana, que també assisteix els ajuntaments per garantir que les actuacions en trama urbana s’ajusten als requeriments i que es respecta, per exemple, la vegetació que s’adapta als espais de ribera i que permet el pas de l’aigua perfectament. Moxó admet que la concentració del manteniment en mans de les administracions, la davallada general de les precipitacions o la reforestació de les capçaleres que provoquen que les rieres portin menys cabal i que la vegetació es concentri al mig, fan que “la sensació sigui visualment pitjor”. Per això és fonamental conservar una línia regular de manteniment en zones urbanes i no urbanes en col·laboració amb els consistoris, a la qual ara hi destinen prop d’uns vuit milions, “força més del que gastàvem fa deu anys”, emfatitza Moxó. En cinc anys s’han invertit 19 milions en 1.320 actuacions i enguany se’n faran 500 més.
Amb el repte de la millora qualitativa i quantitativa del tractament del medi hídric, l’ACA ha resolt fa uns dies la convocatòria d’ajuts per redactar projectes destinats a minimitzar el risc d’inundacions en zones urbanes atorgant 2,1 milions, 78 dels quals s’han destinat a ens locals, 23 a les comarques barcelonines, 17 a les gironines, 24 a les lleidatanes i 14 a les tarragonines. S’hi inclouen iniciatives per a la protecció dels marges, obres d’estabilització de la llera, basses de laminació o la recuperació de la capacitat hidràulica d’infraestructures d’endegament ja existents. La subvenció no supera els 80.000 euros per sol·licitud i cada municipi en pot rebre un màxim de 120.000. Entre els que han rebut més aportacions destaca el consistori de Lleida, per a actuacions de protecció al riu Segre (78.821 euros) i la mateixa xifra per al de Tàrrega, per a actuacions de protecció d’avingudes la zona urbana; l’Ajuntament de Riudoms, per a l’endegament del barranc del Portal al seu pas per l’avinguda de Francesc Macià (78.255 euros); actuacions a la riera de Cunit (75.240 euros); obres d’endegament de la riera Aubi a Palamós entre l’encreuament de l’accés nord de la carretera C-31 fins a la desembocadura; l’àmbit d’Alcanar-Platja (62.072 euros), o un estudi hidràulic i d’alternatives del parc de la Festa a l’Ajuntament de Reus (54.938 euros), per posar alguns exemples. Els projectes també proporcionaran a l’ACA una cartografia del perill d’inundació, necessària per fer informes preliminars d’avaluació dels riscos d’inundació i elaborar els mapes de perillositat i risc d’inundacions, donant així continuïtat al pla de gestió de risc d’inundacions vigent (2022-2027). L’agència té un pressupost de 127 milions per invertir en les lleres de les rieres durant aquests sis anys, i ja elabora el nou pla amb el 2033 a l’horitzó. Moxó explica que ara trauran una altra línia d’ajuts de 15 milions per fer actuacions de protecció contra avingudes.
Altres línies de treball de l’ACA pretenen facilitar mesures per a la millora de les riberes dels rius i les zones humides amb l’objectiu mediambiental de “recuperar tota la vegetació de ribera”. L’octubre passat ja van destinar 5,5 milions per a 62 intervencions en les conques internes, incloent també entitats sense afany de lucre que formen part de la Xarxa de Conservació de la Natura i inscrites al registre d’entitats de medi ambient i sostenibilitat, que s’afegien als 1,6 milions de les dues anteriors convocatòries del 2018 i el 2020. Van servir per tirar endavant accions destinades a recuperar dinàmiques i hàbitats fluvials amb intervencions que van permetre obrir braços secundaris, crear zones de laminació i altres actuacions de millora de la connectivitat fluvial, que podien incloure l’enderrocament d’estructures; el control i l’erradicació d’espècies invasores; l’eliminació de runes i la plantació d’espècies herbàcies, arbustives i arbòries de les comunitats pròpies dels diferents hàbitats fluvials. El consell d’administració de l’ACA va aprovar fa poc més d’una setmana les bases d’aquesta propera línia d’ajuts.
En el fet que les ciutats hagin deixat de viure d’esquena a les rieres hi té molt a veure també la pressió de les entitats veïnals i que “ara tothom és sensible a les inundacions”, comenta Moxó, recordant que a principis del 2000 les administracions locals, quan revisaven els seus planejaments, “ni es plantejaven els sectors inundables, no era una preocupació”, i ara cap ho tira endavant sense preguntar i consultar la cartografia.
Apostes per la renaturalització
Aquest factor també és un element a afegir en els projectes de renaturalització que s’estan tirant endavant i que han de tenir la supervisió i autorització de l’ACA, encara que no en tingui les competències en zones urbanes. Tots ells suposen un salt qualitatiu respecte al tractament a l’entorn del Besòs, amb la creació del parc fluvial, o el que es va fer al Francolí, a Tarragona, després dels aiguats del 1994 i que ara es modificarà perquè no sigui només un canal d’aigües baixes amb gespa al voltant. Ha estat el cas dels treballs al riu Congost de Granollers, del qual Moxó destaca que “busca solucions que siguin menys jardí, que es confonguin amb un espai absolutament natural”. Aquests treballs costen 4 milions, estan finançats pels fons Next Generation i estaran acabats a la tardor. Inclouen l’eliminació d’algunes travesses transversals, l’ampliació de la llera en alguns trams, l’eliminació d’una carretera i zones d’estacionament, recuperant el curs natural del riu amb plantació de vegetació i millorant la connexió amb el parc del Congost. “El projecte entra als barris, amb escocells correguts i vegetació, fent entrar el verd a la ciutat”, explicava l’alcaldessa, Alba Barnusell. “Volem guanyar espai per a vianants, espais saludables i també renaturalitzar aquest entorn i el curs del riu que ens permet ser més eficients en moments de riuades i en moments de sequera, amb un increment de plantes i arbres”, hi afegia.
Però al Besòs també s’estan fent treballs de renaturalització a l’entorn del parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet, per millorar la connexió amb el riu i amb la serralada de Marina. Hi actuen el consistori, la Fundación Biodiversidad i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), mentre s’aborden processos semblants als seus afluents vallesans, com el Riu-sec o el Ripoll a Cerdanyola, Barberà, Ripollet o Montcada, i el Consell Comarcal ja hi dissenya un projecte turístic al voltant. Altres municipis vallesans com Terrassa o Rubí estan en procés de planificació de la renaturalització de les seves rieres.
Al Maresme, Mataró també és un exemple d’aquests processos de naturalització a les rieres d’Argentona i de Sant Simó, on es fa neteja i substitució d’espècies, però també s’estabilitza la llera i es construeixen noves esculleres. La llista de municipis que aposten per la renaturalització és llarga i s’hi podrien incloure la riera de Vallvidrera de Molins de Rei (Baix Llobregat); la riera de la Bisbal, al Vendrell (Baix Penedès); la riera de Rajadell de Manresa (Bages) o la del torrent de la Móra (Tarragona). En alguns casos, com en aquest últim amb l’associació ambiental La Sínia, l’ACA firma convenis de custòdia fluvial amb entitats del territori.
Terrassa: com cosir dues rieres
Terrassa és un dels municipis en què l’efecte de les rieres i els torrents ha provocat més ferides des de les tràgiques riuades del 1962 –entre 300 i 400 víctimes–, i fa anys que busca la fórmula per integrar les dues rieres que creuen de nord a sud la ciutat: la de les Arenes i la del Palau, aquesta última amb transvasament fet el 1965. Hi ha hagut un munt de propostes, des del cobriment d’aquesta última vinculat a promocions urbanístiques recollit al pla d’ordenació del 2003, fins a projectes de renaturalització de trams que van ser rebutjats tres vegades pels fons Next Generation en no incloure’s un tractament global ni tenir prou rigor tècnic. Va ser una galleda d’aigua freda per a l’alcalde, Jordi Ballart, que n’havia fet una presentació pública el 2022 i era un dels estendards del seu projecte polític. Ara, Ballart mateix explica que el pla estratègic de renaturalització i adaptació al canvi climàtic de les rieres de Terrassa està en procés de licitació perquè en els propers mesos ja hi hagi una empresa que en dos anys el tingui fet i “ens concreti exactament què es pot fer i què no”, veient els “desastres naturals que s’estan produint en altres indrets”. Per a la riera de les Arenes creu que hi pot encaixar un projecte de renaturalització, mentre que per a la del Palau considera que es pot combinar amb el cobriment d’algun tram, però el pla és qui ho haurà concretar, incloent, a més, sistemes de seguretat per evitar inundacions.
El director de l’Àrea de Gestió Territorial de l’ACA, Diego Moxó, reconeix que les rieres tenen diversos problemes, perquè quan no plou no hi baixa aigua i quan n’hi corre –sobretot a la de les Arenes– n’hi baixa molta, i veu difícil adequar-les com a esplai fluvial agradable per al ciutadà. A la del Palau, en canvi, hi ha molt formigó, emprant tècniques constructives que ara serien impensables. Actualment estan desenvolupant el conveni firmat el maig del 2024 per estudiar quina és la millor solució, mentre en paral·lel destinen 10 milions per anar fent arranjaments a les dues rieres.
