LA CRÒNICA
El dia que la Casa de Perpinyà va sobreviure al 155
Interior del número 1 del carrer de la Fusteria de Perpinyà, 3 de novembre del 2014. Falten onze anys perquè l’actual director de la Casa de la Generalitat, Christopher Daniel Person, provoqui una onada d’indignació ciutadana i política per haver dit en la seva compareixença al Parlament que no pensa utilitzar el terme Catalunya Nord “per neutralitat institucional”. El perfil del director que aleshores acabava de ser nomenat per al mateix càrrec, el periodista Josep Puigbert, era als antípodes, amb unes idees sensates i coherents amb la realitat del territori i la seva història. Puigbert, que s’acabaria convertint en el director més durador –del 2014 al 2022–, recorda aquell seu primer dia amb la satisfacció de la feina feta. “Tenia amics i relacions amb la Catalunya Nord i en coneixia els llocs més emblemàtics, però el primer que vaig fer un mes abans va ser anar a Perpinyà amb la meva dona i pujar al trenet elèctric per fer una visita turística que m’ajudés a fer-me una idea de les dimensions reals d’una ciutat de proporcions importants, de 125.000 habitants. En un parell d’ocasions abans de prendre possessió, vaig entrar a la Casa sense identificar-me, com un usuari més. I a partir d’aquí vam començar a treballar.” La percepció inicial que Puigbert tenia de la Catalunya Nord “va canviar absolutament”: “Me’n vaig enamorar, sobretot de com s’exercia de català en un lloc que, si bé no era hostil, sí que era diferent. Em vaig enamorar de la gent, dels alcaldes que volien parlar en català i fer accions en català, que estimaven la identitat del seu territori i també el Principat.” Tot i aquesta militància activa de part de la ciutadania, “allà la lluita pel català continua sent molt complexa”. “L’Estat francès ha intentat folkloritzar l’idioma català, ha volgut que tot es reduís a ballar sardanes, que per cert les ballen més que aquí; es manté una guerra permanent i desigual.”
Tot just començar a dirigir la Casa de la Generalitat, Puigbert es va sorprendre del coneixement que hi havia sobre el sud: “No només dels territoris fronterers més propers, sinó de totes les demarcacions, una vinculació comercial, d’oci, de cultura, de restaurants molt més alta de la que teníem nosaltres envers el nord.” Això sí, amb una tendència a assumir un cert marc espanyol: “Et deien: «L’altre dia vaig ser a Espanya, a Tossa.»” Però amb el procés, especialment amb el que va passar el 2017, això va canviar de manera radical i generalitzada. Ja no es tractava només dels militants convençuts, tothom va adonar-se que els catalans del sud no volien ser espanyols. Sobretot després de les garrotades de la policia contra votants pacífics. “Era una època de molts viatges a París i moltes reunions amb Martí Anglada, que en liderava la delegació o ambaixada catalana”, recorda Puigbert. La Casa de la Generalitat, però, creada el 2003, no es podia considerar oficialment una delegació, perquè es trobava en territori dels Països Catalans, per això va caldre buscar-li un nom i un estatus especial. El govern presidit per Jordi Pujol va sospesar diferents noms, com el de Casa de Cultura, però al final es van decantar pel de Casa de la Generalitat, fins i tot van projectar plantar-hi un taronger al pati. En algun moment del desplegament d’una activitat a la pràctica del tot homologable al d’una delegació, es va valorar adscriure-la al Departament d’Acció Exterior, però alguns com Puigbert s’hi van oposar: “Els vaig dir que si als d’aquí els posàvem al sac de l’Acció Exterior, estaríem enviant un missatge equivocat.” Al final es va adscriure al Departament de la Presidència i va ser aquest petit detall el que probablement va salvar la Casa de la clausura durant l’aplicació del lamentable article 155, en la repressió posterior al referèndum de l’1-O. “Prèviament hi havia sectors que no entenien que volguéssim marxar d’Espanya per qüestions econòmiques, havies de posar-los context històric perquè ho acabessin de veure. Però les càrregues policials van provocar un xoc a la Catalunya del Nord i a tota la República. No consideraven admissible que es colpegés d’aquella manera gent pacífica. Els alcaldes van reaccionar de manera massiva i transversal i es van oferir a ajudar-nos com fos. Jo havia baixat a Figueres a votar i hi havia portat observadors de la Catalunya del Nord. Quan la cosa es va embolicar, van tornar corrents a casa seva, indignats. L’endemà vaig rebre un centenar llarg de trucades d’alcaldes per solidaritzar-se. Em deien que els era igual si volíem i ens mereixíem la independència, el que no podien tolerar és que a mitja hora de casa seva, a Europa, es colpegés la gent indiscriminadament.”
I va arribar el 155. Puigbert va fer les maletes, sense comptar que no les acabaria fent servir. “Cada dia mirava el BOE per si hi sortia el meu cessament. Ja m’havia acomiadat de tothom, però anaven passant els dies i es continuaven cobrant les nòmines.” Ningú sap del cert què va passar perquè els “homes de negre” enviats des de Madrid passessin per alt l’existència o la importància de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Puigbert creu que cal atribuir-ho a la mandra burocràtica. “Els funcionaris enviats per Madrid van demanar els papers d’Acció Exterior i ho van anar tancant tot. Fins que van preguntar què era allò de la Casa de Perpinyà i, malgrat els esforços dels funcionaris catalans per minimitzar-ne el paper amb l’objectiu de salvar-la, al final els de Madrid van decretar: «Hay que cerrarlo igualmente.» Segurament l’informe va arribar a la taula dels funcionaris madrilenys que revisaven també l’activitat del Departament de la Presidència, però degué quedar enterrat entre altres papers.” El cas és que la Casa de Perpinyà es va salvar de l’intrusiu 155. En els dies posteriors, Puigbert i el seu equip van abaixar la intensitat de l’agenda i ell va deixar de fer tuits per no cridar l’atenció. Això sí, posteriorment el Tribunal de Cuentas els va exigir justificants i factures de tot per la sospita que les urnes havien arribat des de la Catalunya del Nord. Volien investigar com més gent millor i allà no se’n van sortir. Des del seu càrrec, Puigbert va continuar organitzant actes en català, “almenys un cada quinze dies”, i va anar teixint contactes amb el món municipal, però ara mira enrere i no pot amagar la seva decepció amb la Unió Europea. “S’omplen la boca amb el concepte transfronterer, però a l’hora de la veritat als municipis que viuen a la ratlla no se’ls té en compte per a res. Es fa un túnel que passa de la Jonquera al Pertús amb fons europeus, però resulta que els trens que hi passen són per anar de Barcelona a París, quan caldria fer-ne un que servís per a algú que treballa a Perpinyà i vulgui anar a la Universitat de Girona o a la inversa. El mateix amb els busos. Jo vaig provar de crear una línia regular de busos entre Girona, Figueres i Perpinyà i no me’n vaig sortir, en aquest cas per reticències de les institucions franceses.”
Amb la caiguda de les fronteres i l’adopció de l’euro com a moneda única, les prioritats van canviar. “Als anys vuitanta, a l’Alt Empordà no teníem grans superfícies. Anàvem a l’Auchan a comprar formatges i a Perpinyà a comprar llibres o a mirar pel·lícules. Però de cop el sud va esdevenir un atractiu per al nord a l’hora de venir a consumir. Vam esdevenir competència. En aquest context, les institucions del nord no veuen tan convenient contribuir a millorar un transport que a la pràctica pot facilitar l’accés a aquesta competència.”
Qui hauria dit a Puigbert que al cap de tants anys signaria un manifest conjuntament amb els altres quatre directors per demanar la destitució de l’actual, Christopher Daniel Person. I això que el mateix lloc web de la Casa de la Generalitat continua anunciant que es dedica a fomentar les relacions “amb la Catalunya del Nord”. “El consell departamental –rebla Puigbert– té reconegut oficialment el nom de Catalunya Nord, i al Pertús, a pocs quilòmetres de la frontera, hi ha hagut durant molt de temps un cartell posat pel departament que deia «Benvinguts a la Catalunya Nord».”
26 de març del 2025, o sigui, avui. Probablement Christopher Daniel Person és al despatx del número 1 del carrer de la Fusteria repassant la premsa. Potser llegirà aquesta crònica i es preguntarà: “Cartell? Quin cartell?”