Societat

Una població mundial que toca sostre

L’ONU preveu que el nombre d’habitants assoleixi el pic el 2080, amb una ciutadania en què els més grans de 65 anys superaran els menors de 18

Les noves tendències impliquen grans reptes socials i econòmics mentre es debat si suposen un problema o representen noves oportunitats

La davallada poblacional respon a l’evolució de la taxa de fecunditat, que ha anat tendint a la baixa

Dei­xant de banda epi­so­dis històrics com grans pandèmies o con­flic­tes bèl·lics, la població mun­dial ha expe­ri­men­tat un crei­xe­ment cons­tant durant l’últim mil·lenni. Diver­sos estu­dis indi­quen que el nom­bre d’habi­tants al pla­neta se situ­ava al vol­tant dels 260 mili­ons l’any 1000, una quan­ti­tat que va aug­men­tar fins als 440 mili­ons l’any 1500 i que, ben entrada la Revo­lució Indus­trial, ja superava els 1.000 mili­ons. I durant els dar­rers segles, l’incre­ment de la taxa de fecun­di­tat, una dis­mi­nució con­si­de­ra­ble de la taxa de mor­ta­li­tat i una millora més que sig­ni­fi­ca­tiva de l’espe­rança de vida han con­tribuït a acce­le­rar aquest nom­bre. Amb l’arri­bada del segle XXI, però, sem­bla que aquesta tendència a l’alça ha arri­bat al seu sos­tre, un esce­nari fins ara inèdit per a la huma­ni­tat i que plan­teja grans rep­tes en tots els àmbits.

Segons l’informe Pers­pec­ti­ves de la població mun­dial 2024, ela­bo­rat per l’Orga­nit­zació de les Naci­ons Uni­des (ONU), la població mun­dial con­ti­nuarà engran­dint-se durant els pròxims 50 o 60 anys, i asso­lirà el pic al vol­tant dels 10.300 mili­ons d’habi­tants a la dècada del 2080. A par­tir d’aquell punt, s’espera un declivi gra­dual que, al final del segle, ubi­carà la població glo­bal en els 10.200 mili­ons de per­so­nes.

El mateix estudi de l’ONU indica que la tendència espe­rada per als pròxims anys ja està més que con­so­li­dada en alguns països, amb pobla­ci­ons on el pic pobla­ci­o­nal ja s’ha asso­lit. L’orga­nit­zació men­ci­ona un total de 63 països en aquesta situ­ació –entre els quals, Ale­ma­nya, la Xina, Rússia i el Japó– i que junts repre­sen­ten un 28% de la població mun­dial cor­res­po­nent al 2024.

L’informe, però, no només posa de mani­fest el declivi que s’espera de la població mun­dial, sinó també el seu enve­lli­ment. Les esti­ma­ci­ons de l’orga­nit­zació asse­nya­len que, abans del 2080, el nom­bre de per­so­nes de més de 65 anys a escala glo­bal arri­barà als 2.200 mili­ons, i superarà per pri­mera vegada el grup de població com­post pels menors de 18.

Les pro­jec­ci­ons que esti­men un crei­xe­ment dèbil i una poste­rior dava­llada de la població res­po­nen a l’evo­lució de la taxa de fecun­di­tat, una xifra que ha anat ten­dint a la baixa. Segons la publi­cació científica Our World in Data, la taxa de fecun­di­tat a escala glo­bal durant el 2023 es va situar en els 2,3 fills per dona, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment per sota dels gai­rebé cinc fills per dona que es van regis­trar als anys cin­quanta.

Seguint en la mateixa línia, una altra publi­cació del Fons de Població de les Naci­ons Uni­des (UNFPA, per la seva sigla en anglès) indica que un terç de la població mun­dial viu en països on la taxa de fer­ti­li­tat és infe­rior als 2,1 nai­xe­ments per dona, una xifra que implica que un ter­ri­tori no pot garan­tir una piràmide de població esta­ble. Es tro­ben prin­ci­pal­ment a l’est d’Àsia i en diver­ses parts de l’est, el sud i el cen­tre d’Europa. Alguns països, com és el cas d’Espa­nya, regis­tren taxes iden­ti­fi­ca­des com a “ultra­bai­xes”, situ­a­des entre 1 i 1,4 nai­xe­ments per dona.

La publi­cació, però, no atri­bu­eix les bai­xes taxes a una pre­ferència de les dones a tenir pocs fills. De fet, arriba a reconèixer que la volun­tat de bona part de les famílies és tenir almenys dos fills, un desig que no es pot arri­bar a com­plir per, entre altres fac­tors, les difi­cul­tats que tenen les dones per com­bi­nar les seves car­re­res pro­fes­si­o­nals amb les seves aspi­ra­ci­ons de vida fami­liar.

Frens a la nata­li­tat

“Les xifres posen de mani­fest que exis­teix una clara bretxa entre les pre­ferències en ter­mes de fer­ti­li­tat i la mida actual de les famílies”, asse­nya­len les inves­ti­ga­do­res, que iden­ti­fi­quen “incom­pa­ti­bi­li­tats” sig­ni­fi­ca­ti­ves entre la vida pro­fes­si­o­nal i fami­liar de les dones. Si bé unes majors taxes de for­mació i de par­ti­ci­pació en el món labo­ral per part de les dones són sinònim de progrés i desen­vo­lu­pa­ment econòmic, la falta de polítiques que afa­vo­rei­xin la mater­ni­tat suposa un fre per a mol­tes d’elles, hi afe­gei­xen els docu­ments.

Mal­grat tot, aquest no és l’únic fac­tor que explica les tendències actu­als. Un altre docu­ment científic ela­bo­rat per la con­sul­tora de l’UNFPA Eli­za­beth Wilkins iden­ti­fica les “limi­ta­ci­ons vin­cu­la­des a la inse­gu­re­tat” que sen­ten els joves davant l’actual esce­nari econòmic i d’ocu­pació. Wilkins també asse­nyala els cos­tos direc­tes que les famílies han d’assu­mir per a l’edu­cació del seu fill, així com la difícil situ­ació vin­cu­lada a l’accés a l’habi­tatge.

I l’inves­ti­ga­dor del Cen­tre de Recerca sobre Migració i Mino­ries de la Uni­ver­si­tat Lliure de Brus­sel·les Patrick Debo­o­sere hi afe­geix una altra expli­cació. En un con­text de crisi gai­rebé per­ma­nent i amb unes gene­ra­ci­ons mar­ca­des pel record de les reta­lla­des de la crisi finan­cera del 2008, la situ­ació no con­vida a l’opti­misme. “La ines­ta­bi­li­tat política i l’aus­te­ri­tat tenen un impacte nega­tiu; les famílies no se sen­ten segu­res [per tenir fills]”, indica.

La baixa taxa de fecun­di­tat i el futur declivi de la població tindrà diver­ses impli­ca­ci­ons, tant en el pla econòmic com en el social. Un dels rep­tes més relle­vants té a veure amb la sos­te­ni­bi­li­tat del sis­tema de pen­si­ons, un dels pilars de l’estat del benes­tar euro­peu i que durant els últims anys és objecte de debat en bona part dels països de la UE, entre els quals l’Estat espa­nyol.

Efec­tes sobre l’estat del benes­tar

En el seu recent informe Ageing report, la Comissió Euro­pea asse­nya­lava un incre­ment del 60% en el nom­bre de pen­si­o­nis­tes de cara al 2050 a Espa­nya, men­tre que el nom­bre de tre­ba­lla­dors es man­tin­dria pràcti­ca­ment inva­ri­a­ble. Tot i que la Comissió Euro­pea es limi­tava a expo­sar dades, diver­sos experts van entrar a valo­rar les impli­ca­ci­ons que això supo­sa­ria.

Una publi­cació del labo­ra­tori d’idees Bru­e­gel, un dels més pres­ti­gi­o­sos de Brus­sel·les, par­lava ober­ta­ment de pro­blema demogràfic “dramàtic” de cara a les pròximes dècades i plan­te­java una sèrie de mesu­res que, als ulls d’una part impor­tant de la ciu­ta­da­nia i els seus governs, acos­tu­men a ser tabú. El docu­ment men­ci­o­nava la reducció de par­ti­des com l’edu­cació, dis­mi­nuir la inversió en salut i en els sis­te­mes de cures, apu­jar l’edat de jubi­lació o reduir els bene­fi­cis de les pen­si­ons. “Tot ple­gat genera opci­ons d’ajus­tos que són difícils per a molts països”, reco­neix.

A banda d’aquesta deri­vada, altres ins­ti­tu­ci­ons com el cen­tre d’estu­dis de la Fun­dació Robert Schu­man indi­quen la neces­si­tat que tin­dran diver­sos estats d’atraure “més cer­vells” per com­pen­sar la pèrdua de població activa. Aquesta és una opció que la Comissió Euro­pea ja va pre­veure en la seva dar­rera comu­ni­cació sobre com cal afron­tar el repte demogràfic, tot asse­nya­lant que, a través de la migració legal, es podria com­pen­sar l’escas­se­tat de mà d’obra quan sigui neces­sari.

Des de la Fun­dació Robert Schu­man, però, adver­tei­xen que la UE “ha d’estar pre­pa­rada” per a aquesta situ­ació i recor­den la “fra­gi­li­tat” del con­ti­nent a l’hora d’aco­llir nous ciu­ta­dans, amb referència a la crisi migratòria del 2015, en què prop d’un milió de refu­gi­ats, prin­ci­pal­ment siri­ans, afga­ne­sos i ira­quians, van arri­bar a ter­res euro­pees. Tot ple­gat, en un con­text d’auge de l’extrema dreta que podria afe­gir noves ten­si­ons entre la població.

Enfo­ca­ment més inte­gral

Diver­sos països –sobre­tot de l’est d’Europa– han arri­bat a plan­te­jar el declivi de la població com “una amenaça a la segu­re­tat i l’esta­bi­li­tat naci­o­nal”. Alguns dels quals han impul­sat polítiques pro­na­ta­lis­tes, unes pro­pos­tes que, segons els experts, ten­dei­xen a ser curt­ter­mi­nis­tes i poc efec­ti­ves. A més, sos­te­nen que poden induir a la “coerció” i tra­duir-se en un “retrocés” en els drets repro­duc­tius de les dones i el seu paper en la soci­e­tat.

Pels inves­ti­ga­dors de l’ONU, l’enfo­ca­ment hau­ria de ser “més inte­gral” si es vol abor­dar l’arrel de la baixa taxa de fecun­di­tat, com ara ofe­rir ser­veis a les famílies que siguin “de qua­li­tat, acces­si­bles i àmpli­a­ment dis­po­ni­bles”, així com mesu­res labo­rals més con­ci­li­a­do­res. Per Patrick Debo­o­sere, de la Uni­ver­si­tat Lliure de Brus­sel·les, acce­le­rar la inversió en polítiques soci­als és qüestió de volun­tat política. Afirma que els països euro­peus –els que més patei­xen aquest pro­blema– són “prou rics” per donar suport a la seva població: “Ara que par­lem d’incre­men­tar la des­pesa en defensa, ningú s’ho qüesti­ona; lla­vors la pre­gunta és si real­ment volen actuar.” Alhora, tant ell com altres inves­ti­ga­dors defu­gen els dis­cur­sos més catas­tro­fis­tes i con­si­de­ren que la dis­mi­nució de la població mun­dial no és forçosa­ment nega­tiva. En els infor­mes de l’ONU es creu que aquesta tendència deri­varà en una reducció en el con­sum de recur­sos, menys con­ta­mi­nació i en el fet que les famílies puguin inver­tir més temps i recur­sos en els fills, i con­tri­buir així al crei­xe­ment econòmic a llarg ter­mini.

Una menor taxa de fer­ti­li­tat també diu a favor de la capa­ci­tat de les soci­e­tats de pre­ve­nir emba­ras­sos no desit­jats i d’empo­de­rar les dones, sosté l’ONU, men­tre que les refor­mes vin­cu­la­des a les pen­si­ons i als sis­te­mes de salut també poden repre­sen­tar “enor­mes opor­tu­ni­tats” per als països en qüestió.

28
per cent
dels habitants del planeta ja viuen en països que han assolit el pic poblacional.
2,3
fills per dona
va ser la taxa de fecunditat a escala global durant l’any 2023.

Catalunya continuarà creixent fins als 8,5 milions el 2034

La població de Catalunya continuarà creixent i se situaria en 8,5 milions el 2034, xifra que representaria un augment del 6,8%, segons l’escenari mitjà de les projeccions de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Del 2024 al 2034, creixeria en 541.000 persones, principalment per l’efecte de la immigració (654.000), ja que el creixement natural (naixements menys defuncions) seria negatiu en aquest període (-113.000). A llarg termini, la població de Catalunya creixeria moderadament fins a estabilitzar-se en 8,9 milions d’habitants tant el 2049 com el 2074. La població de més edat, 65 anys o més, assoliria la xifra d’1,9 milions de persones (un augment del 24,4% entre el 2024 i el 2034); el grup de 16 a 64 anys serien 5,5 milions (5,5%) i el de 0 a 15 anys es reduiria fins als 1,062 milions (-10,7%).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.