“Hem de reenfocar els hospitals cap al tipus de malalt que veiem”

Tenim par­tida pres­su­postària, tenim un pro­jecte exe­cu­tiu i una direcció d’obres que ja han estat con­cur­sa­des i que s’exe­cu­ta­ran entre els anys 2025 i 2026. El con­curs d’obres es pot resol­dre d’aquí a 4 o 5 mesos. El 2027 tin­drem qui farà l’obra, perquè el pro­jecte ja estarà apro­vat, i els arqui­tec­tes els tin­drem aquí asse­guts amb nosal­tres. Una obra que s’ha d’exe­cu­tar en tres anys. Mai no hem estat tan a prop de tenir un pro­jecte que de veri­tat està con­so­li­dat amb una par­tida pres­su­postària i amb ganes, per part de totes les admi­nis­tra­ci­ons, de fer-lo.

Impres­cin­di­ble. Aquest hos­pi­tal s’ha que­dat enrere. Ens falta espai per a tot. El pro­jecte no només pre­veu més metres d’ins­tal·laci­ons. És fer més metres i és actu­a­lit­zar ins­tal·laci­ons, i, per tant, també actu­a­lit­zar tec­no­lo­gia. A vega­des l’actu­a­lit­zació de tec­no­lo­gia, quan no ve acom­pa­nyada d’obra nova, és molt més lenta. Cada any no pots com­prar-ho tot i el que hem fet fins ara és anar com­prant a poc a poc. Hem fet coses impor­tants, com ara reno­var els ser­veis de radi­o­lo­gia, de radi­o­di­agnòstic o diagnòstic per la imatge amb màqui­nes d’última gene­ració als dos cen­tres de Cale­lla i Bla­nes. Això ha pogut ser gràcies als fons euro­peus, que ens han aju­dat molt a poder fer la inversió, però la resta de diners els hem hagut de posar nosal­tres, evi­dent­ment. Però tenim capa­ci­tat d’endeu­ta­ment. Segur que tec­nològica­ment el nou hos­pi­tal apor­tarà més coses, però fins que arri­bin estem obli­gats a anar millo­rant.

Cale­lla s’ha que­dat amb un hos­pi­tal de dia que és molt petit. Cada vegada més, la feina que abans es feia amb els ingres­sats, ara es fa amb els ambu­la­to­ris. La gent ve aquí, es tracta i se’n va cap a casa. Per donar aquest ser­vei neces­si­tes un espai ade­quat, com ara el que tenim a Bla­nes, que es va fer nou fa pocs anys. Tenim pre­vist fer el nou equi­pa­ment aquest any i el volem tenir aca­bat abans de l’estiu. Seran 20 pla­ces per rebre tots els trac­ta­ments, ambu­la­to­ris, matins i tar­des. Ara, encara hi ha malalts que han de mar­xar fora i han d’anar a Can Ruti o a altres hos­pi­tals a fer alguns trac­ta­ments.

Algu­nes es que­da­ran com a tals. L’hos­pi­tal de dia, per exem­ple, no s’haurà de fer amb el nou hos­pi­tal perquè ja l’hau­rem resolt abans. Però en canvi, hi ha altres espais que sí. Per exem­ple, el bloc quirúrgic, actu­al­ment inte­grat per qua­tre sales d’ope­ra­ci­ons que fun­ci­o­nen matí i tarda, serà del tot nou. Què farem amb el bloc quirúrgic actual? El trans­for­ma­rem en la zona dels gabi­nets diagnòstics on es faran les endoscòpies, les bron­coscòpies... Farem tots els trac­ta­ments, pro­ves diagnòsti­ques i pro­ves terapèuti­ques. El bloc quirúrgic nou comp­tarà amb nou quiròfans, l’àrea de reha­bi­li­tació i la cirur­gia sense ingrés. Per això quan expli­quem l’obra nova, expli­quem que hi haurà 18.000 metres qua­drats nous més la remo­de­lació de tot l’edi­fici C.

Perquè qual­se­vol orga­nit­zació, i encara més aques­tes que són tan grans, neces­sita saber on vol anar a parar. Les orga­nit­za­ci­ons no són només les parets. És a dir, les parets con­di­ci­o­nen els espais ade­quats per fer les coses, però qui fa les coses són les per­so­nes, són els pro­fes­si­o­nals. Per tant, l’orga­nit­zació, sobre­tot, són els pro­fes­si­o­nals. A la gent l’hem d’enco­rat­jar a fer les coses d’una deter­mi­nada manera per anar a parar a un lloc. Em pre­gun­ten mol­tes vega­des si té sen­tit o no té sen­tit. És clar que en té, i molt! El pri­mer de tot és donar ser­vei al ter­ri­tori. Però ha d’anar molt més enllà, això, perquè els pro­fes­si­o­nals que hi tre­ba­llen no venen només a donar ser­vei a la comarca. La gent ve a créixer pro­fes­si­o­nal­ment, també i estem obli­gats a donar-los aquesta opor­tu­ni­tat. Hem de ser capaços de poder fer més recerca, docència i inno­vació. Hem de fer que la gent s’il·lusi­oni en pro­jec­tes pun­ters. Aquí, a la comarca, fem coses molt interes­sants en atenció domi­ciliària, atenció mater­noin­fan­til...Hi ha temes en els quals som molt bons i la gent que hi tre­ba­lla, se sent molt orgu­llosa. Més ben dit, atra­iem bons pro­fes­si­o­nals perquè saben que venen a parar a un equip que fa la feina molt ben feta. Amb altres coses no estem igual, segu­ra­ment no, i no tenim aquesta capa­ci­tat d’atracció; doncs el que hem de fer és escam­par-ho. Per fer tot això ho, però, hem de posar una mica d’ordre, i això és el que fan una mica els plans estratègics. Però no només això.

Exacte, per poder opti­mit­zar la gestió del ter­ri­tori. Faci­li­tar la con­nexió entre els dife­rents cen­tres i la con­nexió entre els dife­rents nivells. Cada vegada és més com­pli­cat, això. Per què? Perquè les malal­ties afec­ten gent més gran i que té no una, sinó diver­ses malal­ties cròniques. El 70% dels llits d’aquest hos­pi­tal els ocupa gent que té més de 70 anys. La gent que és gran i que té pato­lo­gia crònica neces­sita con­tinuïtat d’assistència, una assistència de pro­xi­mi­tat que li pro­por­ci­ona una atenció primària. Ara mateix, quan tenen neces­si­tat de venir a l’hos­pi­tal perquè se’ls ha rea­gu­dit­zat la seva malal­tia, ingres­sen uns pocs dies i després segur que l’atenció intermèdia és la que millor els ani­ria. Perquè no és una qüestió d’inten­si­tat de cures, sinó que és una qüestió de cures en si matei­xes. Els hos­pi­tals d’aguts ser­vei­xen perquè t’ope­rin, perquè et canviïn un genoll o un maluc o perquè si tens una frac­tura te la curin. Però perquè l’hos­pi­tal d’aguts es pre­o­cupi per què neces­si­taràs el dia que mar­xis, cal que ens orga­nit­zem dife­rent.

Això cor­res­pon a l’atenció intermèdia. Neces­si­tem reen­fo­car els hos­pi­tals cap a cen­tres adap­tats al tipus de pato­lo­gia i de malalt que veiem. Hem d’anar can­vi­ant la pers­pec­tiva que la con­tinuïtat de l’assistència a malal­ties cròniques és molt més impor­tant que l’assistència en un moment deter­mi­nat amb una agu­dit­zació. Bàsica­ment perquè l’agu­dit­zació ja la sabem fer. Donar oxi­gen i antibiòtic i diurètic a una per­sona que té una insu­ficiència cardíaca i que es refreda i fa una pneumònia, això ho sabem fer. I se’n surt tot­hom, o gai­rebé tot­hom. El pro­blema no és com se’n surt. El pro­blema és que quan se’n surti haurà bai­xat dos esgla­ons en la seva capa­ci­tat de ser inde­pen­dent. Quan arribi a casa, tindrà una sèrie de neces­si­tats que abans no tenia i d’això ens n’hem de pre­o­cu­par. De com fem que aquesta per­sona després s’adapti al medi d’una forma natu­ral i no ens hagi de tor­nar a venir a veure a urgències al cap de qua­tre dies, que és el que a vega­des passa. Els hos­pi­tals de pro­xi­mi­tat tenim l’obli­gació de fer-ho.

Perquè l’impacte ambi­en­tal del sis­tema sani­tari és bes­tial i l’hem des­co­bert ara fa rela­ti­va­ment poc. Però pen­seu que amb la gestió de resi­dus ja ho intuíem perquè és impres­si­o­nant la quan­ti­tat de resi­dus que gene­rem diària­ment. Però és que, més enllà d’això, l’impacte ambi­en­tal és, pel nos­tre con­sum energètic, molt gran. L’empresa que més con­sum energètic fa a la comarca, amb diferència, és l’hos­pi­tal. Un exem­ple. Cada prova feta amb la res­sonància magnètica, que està 20 minuts fun­ci­o­nant per tenir la imatge inte­rior d’una per­sona, dona­ria llum a un habi­tatge durant pràcti­ca­ment quinze dies! La quan­ti­tat de gent que es mou també és ingent. Aquí tenim 2.100 tre­ba­lla­dors i tot­hom es des­plaça des de casa seva, bé amb trans­port públic, bé amb cotxe propi, amb el con­sum de CO2 que suposa. També hem d’escal­far i refri­ge­rar les ins­tal·laci­ons segons l’època de l’any, perquè avui en dia seria impen­sa­ble no dis­po­sar-ne, i això con­su­meix moltíssima ener­gia.

És llarg. Més que per arri­bar a con­sen­sos, per reco­llir les dife­rents sen­si­bi­li­tats. Pen­seu que aquesta idea de com volem fer l’hos­pi­tal del futur ha de que­dar ben resolta. No és el mateix que ho pre­gun­tis a l’expert de nefro­lo­gia, a l’alcalde o al direc­tor del Ser­vei Català de la Salut. Cadascú tindrà una mirada específica, però tots han de ser pre­gun­tats. I així ha estat. Hem pre­gun­tat a la gent i sobre­tot hem pre­gun­tat als pro­fes­si­o­nals. Pen­seu que encara que tot­hom ens veu des de fora com un únic edi­fici, hi con­vi­uen rea­li­tats molt diver­ses. Un hos­pi­tal no deixa de ser un hotel d’enti­tats. No té res a veure l’hos­pi­tal des de la rea­li­tat dels ser­veis quirúrgics que des dels mèdics, o l’hos­pi­tal de dia o de nit, o l’hos­pi­tal que veu un por­ta­lli­te­res, o l’hos­pi­tal que veu un cap de ser­vei. Tots són hos­pi­tals dife­rents i en canvi tots vivim entre les matei­xes parets. Per cap­tar l’opinió de tots vam tre­ba­llar amb grups focals i vam inten­tar que aquests grups fos­sin mul­ti­dis­ci­pli­na­ris.

Sí, aquest va ser un tema que es va par­lar a bas­ta­ment, sobre­tot amb l’Ajun­ta­ment. Pen­seu que, a més, l’N-2 que passa per davant de l’hos­pi­tal és de les parts més estre­tes de l’N-2. Amb aquesta idea ens car­re­guem l’edi­fici B, el cone­gut com “l’edi­fici de les mon­ges”, en forma d’L. Per què va a terra? Per poder fer la car­re­tera més ampla i poder habi­li­tar una plaça davant de l’entrada de l’hos­pi­tal. Per a l’accés al pàrquing, quan vas en sen­tit Girona, es farà una nova via que s’ha de fer per sota terra. Els que venen en sen­tit Bar­ce­lona tin­dran accés directe al pàrquing. L’accés de les ambulàncies també serà nou i s’habi­li­tarà des de la car­re­tera d’Hort­sa­vinyà. Els dis­senys estan fets.

Una mica sí que s’ha endar­re­rit, però pel que sem­bla tot s’ha resolt i l’Ajun­ta­ment ja té els diners per adju­di­car l’obra. No podem ento­mar l’obra de l’hos­pi­tal si no fem pri­mer el pàrquing, perquè el pri­mer que ens car­re­guem és part del pàrquing actual i la gent ha de poder dei­xar el cotxe en algun lloc. Sí que ens hem men­jat una mica de marge que teníem, perquè jugàvem amb un any i ara ho fem amb sis mesos. Però res que no es pugui resol­dre.

Pel què té d’atrac­tiu pel pro­fes­si­o­nal i que per créixer neces­sita poder par­ti­ci­par en recerca i en docència. Si fas docència has de fer recerca. I aquí, ara en aquests moments, tenim for­mació docent pre­grau i post­grau. La pre­grau, més en infer­me­ria que en met­ges, però tenim met­ges i infer­me­res estu­di­ants de la car­rera que venen aquí a fer pràcti­ques, i després tenim tota la for­mació post­gra­du­ada de resi­dents. En aquests moments tenim qua­tre espe­ci­a­li­tats mèdiques i en el futur en voldríem fer més. Ara mateix tenim Medi­cina Interna, Geri­a­tria, Medi­cina de Família i Comu­ni­ta­tria i Trau­ma­to­lo­gia, que hem començat aquest any. En voldríem fer més, però pri­mer has de tenir equips pre­pa­rats per fer-la i capaços de fer-la bé. Hem de donar prous garan­ties al resi­dent per for­mar-lo bé. Les residències són de 4 o de 5 anys cada any, i més de 5. Per tant, clar, en 5 anys tindràs 5 resi­dents, no en tindràs un, no, en tindràs 5, un cada any. Això és una fei­nada, i és una fei­nada per a la qual els equips s’han de pre­pa­rar. Però por­tar docència i recerca a l’hos­pi­tal és clau, és molt impor­tant. És un dels motius per als quals se’ns acos­tarà gent bona.

L’estu­di­a­rem, perquè el futur dels hos­pi­tals dependrà de la seva capa­ci­tat. Tenim, és cert, un bloc quirúrgic nou de fa un any a Bla­nes que fun­ci­ona molt bé i per tant, segur que hem de seguir fent acti­vi­tat quirúrgica. Sabeu què passa? Si tu tens dos blocs quirúrgics, no és fàcil pen­sar que faràs trau­ma­to­lo­gia als dos llocs, o cirur­gia als dos llocs. Per què? Perquè el cost és molt alt i no pots tenir quiròfans de la mateixa espe­ci­a­li­tat repe­tits dues vega­des. Aquesta dupli­ci­tat és molt cara. En canvi, el que sí que podem fer és con­cen­trar tota la trau­ma­to­lo­gia en un lloc i tota la gine­co­lo­gia, per exem­ple, en un altre. Tot i això, l’atenció ambu­latòria sí que la fem a tot arreu. També inten­tem fer el màxim pos­si­ble cirur­gies sense ingrés. Aquest hos­pi­tal fa un 65% de cirur­gies sense ingrés. Això vol dir que el 65% dels malalts que són ope­rats no ingres­sen, se’n van a casa a la nit. Inten­ta­rem man­te­nir aquest per­cen­tatge. Això és una cosa, i l’altra cosa és que quan ingres­sen el període post quirúrgic inten­tem escurçar-lo el màxim pos­si­ble per ells i per nosal­tres. Per ells, per segu­re­tat, perquè l’hos­pi­tal no és un lloc per que­dar-se a viure. Tot malalt que pot mar­xar als tres dies no cal que se n’esti­gui sis. I els cirur­gi­ans, trau­matòlegs, uròlegs...cada vegada pau­ten millor el post quirúrgic i el post quirúrgic s’escurça.

No hem d’espe­rar un nou hos­pi­tal per tenir equi­tat d’accés a espe­ci­a­li­tats que tenen pocs pro­fes­si­o­nals. El pro­blema més impor­tant de no dis­po­sar de totes les espe­ci­a­li­tats que voldríem amb el nom­bre d’espe­ci­a­lis­tes que voldríem és que no n’hi ha prous. A Cata­lu­nya tenim 60 hos­pi­tals i els hem d’omplir amb espe­ci­a­li­tats. Les noves gene­ra­ci­ons de pro­fes­si­o­nals mèdics no cobrei­xen els espais que dei­xen les gene­ra­ci­ons que es van jubi­lant. El recanvi gene­ra­ci­o­nal és lent. Em pre­guntàvem l’altre dia si ens fan falta més met­ges. Jo tinc dub­tes i ho dic de veri­tat. Que ens fan falta mol­tes més infer­me­res, segur, però molts més met­ges no ho és tant. Fa falta repar­tir-los i dis­tri­buir-los millor, espe­ci­al­ment a les comar­ques i no tant a Bar­ce­lona. Al metge que ve de Bar­ce­lona a comar­ques no li ha de sem­blar que és un càstig, ha de tenir opor­tu­ni­tats de pro­moció Què hem fet fins ara i què farem? Inten­tar ajun­tar hos­pi­tals a l’hora de fer equips espe­ci­a­lis­tes més grans. És més fàcil fer venir un digestòleg a fer tot Maresme que no fer-lo venir només Cale­lla. I això és el que estem fent.

Ho sé, ho sé. En el nos­tre cas, inten­ten triar els millors dels que es pre­sen­ten. Aquest és un pro­blema d’aquí, és un pro­blema del país. En el sec­tor pri­vat veiem que tots els met­ges que fan guàrdies són estran­gers. Pràcti­ca­ment tots. Aquí a l’hos­pi­tal tenim de tot. La majo­ria de pro­fes­si­o­nals que ens arri­ben, per la faci­li­tat de l’idi­oma, són lla­ti­no­a­me­ri­cans. I que a més a més tenen un pro­blema, perquè el títol amb que arri­ben del seu país aquí no està homo­lo­gat. I par­lem que per acon­se­guir-ho és un procés molt lent i fei­xuc. Això s’hau­ria d’arre­glar, perquè els espe­ci­a­lis­tes estran­gers no poden exer­cir i han de tre­ba­llar a urgències, o a l’àrea ambu­latòria. Cert que venen molts, però n’hi ha que estan més ben for­mats i n’hi ha que menys. Per tant, la nos­tra feina és selec­ci­o­nar els bons. El que no val és aga­far qual­se­vol per omplir el lloc de tre­ball.

Nosal­tres som molt exi­gents en aquest aspecte i tots els pro­fes­si­o­nals han d’enten­dre el català. És a dir, aquí tot­hom que entra ha de tenir un nivell de català ofi­cial. Dit d’una altra manera, qui no enten­gui el català no pot tre­ba­llar a aquesta casa. El que no podem exi­gir és que par­lin en català en fluïdesa, perquè mol­tes vega­des això no és pos­si­ble, perquè sovint o venen de fora, o fa poc temps que hi són. Et poden res­pon­dre en cas­tellà, perquè es aquest país tots som bilingües, però en cap cas t’han de fer can­viar l’idi­oma tu. Aquest és un dels temes inclo­sos dins del pla estratègic .