Han passat cinc anys des de la irrupció de la covid-19 i escric aquest article per explicar el que vaig viure durant la pandèmia. És difícil fer memòria perquè se m’acumulen molts records que intento ordenar com bonament puc: l’alerta dels primers dies, la crisi sanitària sense precedents, l’allau de contagis i defuncions, la resposta dels professionals i de les organitzacions, la progressiva recuperació de la normalitat, el dol que no vam poder fer, les seqüeles físiques i psicològiques. I la pregunta del milió: estem realment preparats per afrontar una altra pandèmia?

Febrer del 2020. Tinc gravat un episodi concret, potser anecdòtic, però que em serveix de brúixola per fixar l’inici de tot plegat. Després d’assistir a un congrés d’atenció a la gent gran amb dependència a Madrid, durant el viatge de tornada a Barcelona, un company del sector ens alerta, molt preocupat, de la perillositat del virus detectat a la Xina que amenaça d’expandir-se a tot el món. No em preocupo excessivament, però com a presidenta d’ACRA demano a la nostra organització que pregunti al Departament de Salut quines mesures hem de prendre, i si cal comptar amb un protocol sanitari. La resposta és tèbia: no hi ha, en aquests moments, un motiu clar de preocupació per tenir un protocol específic, tot i que atenem unes 60.000 persones grans amb dependència a les residències de Catalunya. Quinze dies més tard, es declara l’estat d’alarma.

El 15 de març es tanquen residències i centres de dia, i es limita la mobilitat de tota la ciutadania. L’administració, però, no declara les residències com a servei essencial, una decisió molt desafortunada i que comportarà greus conseqüències. Durant la segona quinzena es produeix l’allau de contagis als centres, que progressivament se situen en el focus central de l’opinió pública i publicada, i no precisament per destacar l’actuació valenta i compromesa del conjunt de professionals, sinó per carregar, de manera injusta, contra uns centres desprotegits.

Per què hi ha tants contagis? No tenim equips de protecció, els anomenats “EPIs”: no hi ha mascaretes, ulleres, guants, bates ni pantalles de protecció. Com he dit abans, no érem prioritaris per a l’administració. I quan en comprem pel nostre compte, l’administració ens requisa el material, fins i tot al mateix aeroport. Sumeu-hi també la falta de derivacions hospitalàries, un dels punts més negres de la pandèmia. Sovint es diu que el sistema sanitari va estar a punt de col·lapsar, però s’ha repetit poques vegades que sí que va col·lapsar per a les persones que vivien a les residències. El seu pecat? Tenir més de vuitanta anys, una dependència reconeguda i un munt de patologies prèvies. A tot això cal afegir-hi que les residències són entorns comunitaris on conviuen residents, professionals i famílies. Sabeu què fa una persona amb demència quan li poses una mascareta? Se la treu immediatament. En resum, una situació terrible, una crisi sanitària sense precedents per a la qual no estem preparats. Les residències cuiden, no curen.

Desembre del 2020. Una usuària d’una residència de Barcelona rep la primera vacuna contra la covid-19. És l’abans i el després de la pandèmia, el punt d’inflexió en la lluita contra el virus. Han passat nou mesos des del primer cas de covid-19 a Catalunya, temps durant el qual han mort 7.833 persones usuàries a les residències. La vacuna permet immunitzar la població en un temps rècord, cauen les defuncions i s’albira un horitzó d’esperança. Si podem doblegar el virus, obrirem les portes a les famílies i recuperarem de mica en mica la quotidianitat perduda. Aquests són els desitjos, però la normalitat tardarà molt més a arribar. Dies, setmanes i mesos. Més d’un any. I el després no serà com l’abans perquè durant el procés haurem canviat. Els professionals arrossegaran un gran cansament físic i mental durant els propers anys.

La vacuna com a metàfora del canvi i els professionals sempre al davant, donant la cara, jugant-se literalment la vida per les persones grans. Gerocultores, infermeres, directores, gerents, cuineres, fisioterapeutes, psicòlegs, netejadors, metges, administradores... Només puc donar-los les gràcies per tot el que van fer. Sincerament, crec que mai els hem agraït prou el compromís, la vocació de servei i la professionalitat en les hores més complicades de la covid-19. La societat va sortir als balcons per aplaudir metges i infermeres dels hospitals, però i les residències? Qui ens va aplaudir?

A vegades hi penso, en aquesta falta d’agraïment, i crec que és perquè no agradem a la gent. La dependència no agrada, les arrugues tampoc. Ens recorden un futur que no volem viure, un dia que potser ens atraparà. I preferim quedar-ne al marge, millor no saber-ne res. Però existim i som imprescindibles. En un context de sobreenvelliment accelerat, necessitarem més residències, més centres de dia i més atenció domiciliària.

Han passat cinc anys de tot allò i reprenc la pregunta de l’inici. Estem preparats per afrontar una nova pandèmia? M’agradaria dir que sí, però queda molt camí per recórrer. La falta de coordinació social i sanitària va ser una llosa molt gran i és un dèficit que encara no s’ha corregit i que determinarà la nostra resposta davant futures pandèmies, que n’hi haurà. Els centres estan canviant, l’atenció s’ha millorat i cada cop veiem més unitats de convivència que permeten a les persones sentir-se com a casa.

Més integració social i sanitària, més finançament per tenir més i millors professionals i per seguir millorant l’atenció. Això és el que necessitem. Hem d’estar preparats, no ens podem quedar esperant que passi el que és inevitable. Com deia Mark Twain, “d’aquí a vint anys et decebran més les coses que no vas fer que les que vas fer”. I, recordem-ho, potser la propera pandèmia les persones grans amb dependència serem nosaltres mateixos.