Al juliol espera complir els 106 anys i fer-ho amb la mateixa energia que fins ara. És una apassionada del ball i de petita recorda que ja li deien “la bellugueta” perquè mai parava quieta. Aquesta vitalitat no l’ha perdut i les tardes de diumenge és fidel a La Paloma, la sala de ball barcelonina on joves i grans comparteixen hores de ball i música en directe. “Jo m’espero que em tregui un ballador i només baixo a la pista amb parella”, explica la Pepita sobre unes sessions de tarda “divertides” en què les hores li passen volant entretinguda i parant per descansar i mirar com balla el jovent: “Fan el ximple saltant.” Com a bona barcelonina i veïna de la Rambla, a La Paloma s’hi troba com a casa, “amb bona companyia”, i està orgullosa de ser-ne la clienta més antiga. Li fa gràcia quan li demanen fer-se fotos amb ella per la seva longevitat i vitalitat. Explica que va ser quan va enviudar, als 68 anys, que va decidir començar a anar a ballar “de veritat”, i fent broma diu que fins que els genolls aguantin ballarà perquè li manté les “ganes de viure”. La Pepita ha viscut una vida contra corrent que s’explica en el llibre Qui dia balla, any empeny, escrit per la periodista Eugènia Güell. Desafiant les normes socials de l’època, va muntar els seus negocis perseguint una llibertat i una independència econòmica, i per fer la seva. “Quan vaig plegar de treballar, tenia clar que m’ho volia passar bé”, i és per això que ha continuat anant a ballar. Entre setmana la rutina diària l’obliga a sortir a caminar i anar al mercat a comprar. A les tardes, queda amb les amigues per berenar en una cafeteria on els reserven taula perquè juguin a les cartes. “Fem tertúlia”, diu, i remarca la importància de mantenir amistats. Sense perdre el sentit de l’humor, recomana “disfrutar” de la vida, perquè “passa volant”, i amb un to més seriós diu que no li agrada el rumb bèl·lic que albirem. “Fa una mica de por i millor que no passi res com el que vam passar nosaltres”, conclou.