Els altres bilingüismes

El Comitè de Ministres del Consell d'Europa sobre l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries a Espanya va recomanar, el passat mes de desembre, a les autoritats espanyoles desenvolupar una sèrie de mesures, entre les quals hi ha la d'"examinar, en col·laboració amb els parlants asturians, la possibilitat de millorar el nivell actual de protecció que ofereix l'Estatut d'Autonomia a la llengua asturiana". Una altra recomanació és la de "prendre mesures per adoptar un marc jurídic específic amb l'objectiu de protegir i promoure les llengües aragonesa i catalana a Aragó". Així mateix, el comitè demana que s'aclareixi "la situació de les següents llengües i adoptin mesures, segons procedeixi i en col·laboració amb els parlants, per a la seva protecció i promoció: el gallec a Castella-Lleó, el portuguès a la ciutat d'Olivenza, el berber a la Ciutat Autònoma de Melilla i l'àrab a la Ciutat Autònoma de Ceuta".

Aquestes recomanacions, emanades de l'informe del Comitè d'Experts sobre l'aplicació de la carta a l'Estat Espanyol demostren i certifiquen que, més enllà d'aquells territoris on ja està establerta la cooficialitat de dues llengües, hi ha encara molts altres llocs on existeixen altres bilingüismes que, sota la supremacia del castellà i amb un reconeixement legal gairebé inexistent, impedeix a molts parlants l'ús normal i habitual de la seva llengua pròpia.

Una altra realitat lingüística
Més enllà de Catalunya, les illes Balears, el País Valencià, el País Basc, Navarra i Galícia, territoris que, amb diferents graus d'implicació, han desenvolupat polítiques tendents a normalitzar la situació lingüística i fer efectiu el bilingüisme que proclamen les seves lleis, existeix una altra realitat que sovint passa desapercebuda per als mitjans de comunicació i que és totalment desconeguda per bona part de la població.
Són els altres bilingüismes, aquells que no han estat reconeguts o que, tot i ser reconeguts, atenyen una part tan minoritària de la població que sovint passen desapercebuts. Es tracta, per exemple, de les llengües englobades al tronc asturlleonès, parlades principalment en tres territoris amb tres graus diferents de reconeixement. El mirandès de Miranda do Douro, a Portugal, té rang oficial; l'asturià, a Astúries, té reconeixement legal però no oficial, i el lleonès, a Castella-Lleó, tot just té una referència al seu Estatut que en reconeix l'existència sense anar més enllà.

Promeses incomplertes
També hi ha els cas de l'aragonès, agermanat amb el cas, prou conegut a Catalunya, del català de la Franja de Ponent, dues llengües que malden per aconseguir una oficialitat promesa pel govern aragonès però que topa amb una forta oposició de caire polític. Confrontada a aquesta situació trobem la situació de l'aranès, llengua oficialment reconeguda a la Vall d'Aran que, gràcies a la reforma de l'Estatut de Catalunya, és també oficial a tot el territori del Principat. I encara hi ha altres casos, com el gallec de Castellà-Lleó i Astúries, o el berber, l'àrab i el portuguès a Melilla, Ceuta i Olivenza, respectivament.

Cadascú amb la seva casuística pròpia, els parlants d'aquestes llengües viuen el seu bilingüisme d'una forma molt diferent de com el pot viure un catalanoparlant o un euskaldun. L'AVUI.cat publicarà durant aquesta Setmana Santa un seguit de reportatges en què es fa un recorregut per algunes d'aquestes situacions, per entendre com es viuen aquells altres bilingüismes que, davant la majoritària presència de l'espanyol, intenten treure el cap i reivindicar els seus drets.