el perfil

Abel Paz i la rauxa dels ideals

Ha mort el mític Diego Camacho, més cone­gut com a Abel Paz, el seu nom de com­bat. Va ser mili­tant del grup Los Qui­jo­tes de les Joven­tuts Lli­bertàries i poste­ri­or­ment de la CNT-FAI. Diego va arri­bar a Bar­ce­lona pro­ce­dent d'Alme­ria als nou anys; era l'any 1929 i, essent un dels per­so­nat­ges més interes­sants del nos­tre país, la seva mort el dia 13 d'abril ha pas­sat des­a­per­ce­buda. És pro­ba­ble que un cop mort li passi el mateix que en la seva vida, que en qual­se­vol indret del món, menys aquí, es facin ressò dels seus lli­bres i les seves idees

Durant una pila d'anys feia freqüents viat­ges a qual­se­vol lloc del pla­neta on li reque­rien les seves arts de con­fe­ren­ci­ant; podia arri­bar a con­gre­gar 500 per­so­nes a Austràlia, per exem­ple. En canvi, vivia humil­ment al barri de Gràcia sense gai­res pos­si­bi­li­tats que els mit­jans de comu­ni­cació s'interes­ses­sin per ell. Devia ser a mit­jan anys noranta quan vaig orga­nit­zar una con­ferència a Bar­ce­lona, no érem més de catorze per­so­nes, la major part vells. A França, i no diguem ja als EUA, hau­rien fet vint pel·lícules de la seva vida.

Ens deixa una pila de lli­bres, el més famós la bio­gra­fia de Bue­na­ven­tura Dur­ruti, traduït a més de quinze idi­o­mes, però també qua­tre lli­bres de memòries dels quals des­ta­quem Al pie del muro. No es pot dir en aquest cas que no sapi­guem res d'ell perquè no hagi fet esforços per expli­car-se.

Vaig tenir l'opor­tu­ni­tat de conèixer-lo per mà de l'amic Miquel Faura i l'any 1997 li vaig fer una entre­vista per a la revista Espai de Lli­ber­tat. Per Paz l'anar­quisme no és com qual­se­vol altra ide­o­lo­gia, ja que «l'anar­quisme tracta de viure aquesta uto­pia una mica cada dia». Es quei­xava molt i de forma vehe­ment que no sabéssim res: «Aquí, en aquest país, tot­hom ha per­dut la memòria i a ningú li importa recu­pe­rar-la.» En molts casos es quei­xava amb raó; per exem­ple, quanta gent sap que el 19 de juliol de 1936 és la data clau per enten­dre la revo­lució cata­lana i espa­nyola, o l'inici del com­bat con­tra el fei­xisme en el món? Paz deia que «a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona s'estu­dia la Revo­lució cubana, la russa, la xina; però l'espa­nyola no.» Per a ell la revo­lució «era com una festa», en la qual «un revo­lu­ci­o­nari es llança al car­rer i avança, avança i avança».

Amb referència al tracte que els fran­ce­sos van donar a ell i a milers d'espa­nyols als camps de con­cen­tració a par­tir de 1939 diu: «Hau­ria estat una ver­go­nya que ens poses­sin en hotels de cinc estre­lles.»

Però aque­lla gent no volien sim­ple­ment posar fi al fran­quisme, sinó fer la revo­lució; sí, sem­pre, fins i tot l'any 1941, cir­cu­lant per Bar­ce­lona amb una pis­tola al cin­turó, per aquesta raó va anar a parar a la presó de l'any 1942 fins a l'any 1953.

Un tros de la història d'aquest país se'n va, una història a vol­tes bru­tal, des­pi­e­tada i sense com­passió pels més dèbils. Sense per­so­nes com Abel Paz és impos­si­ble enten­dre res del nos­tre pas­sat, del nos­tre pre­sent i de la nos­tra manera de ser. Cada català, si és decent i sen­si­ble, amaga dins seu un anar­quista.

«Si hi ha una altra vida dema­naré d'ingrés en els anar­quis­tes que hi hagi en aquest altre lloc.» Amic lec­tor, no dub­tis que, si pot, ho farà.

Rec­tor de la Uni­ver­si­tat Pro­gres­sista d'Estiu de Cata­lu­nya



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.