Misèria, fires i congressos
Ja portem uns quants anys amb l'exhibició d'unes estadístiques immillorables referides a la Barcelona de la projecció internacional. Són xifres fantàstiques del tipus: és la ciutat amb més qualitat de vida del món, la que atrau més executius per treballar, de les més desitjades per fer negocis, etc., etc. I cada vegada que apareixen aquests comentaris, a risc de repetir-nos, pensem: “Però de quina ciutat parlen?”. I serveix per fer una reflexió profunda sobre els espais urbans contemporanis, cada vegada més a imatge i semblança de Nova York. És a dir, que la ciutat no és una, sinó un milió. I el que és més important, d'aquest milió de ciutats dintre de la ciutat, només es toquen entre elles una petita part, un petit percentatge. La resta viuen en paral·lel, sense veure's, sense coincidir. Igual que molts barcelonins poden viure tota la vida a Barcelona i no posar el peu (o si voleu, la goma del pneumàtic) en un barri extrem de la ciutat; tots aquests
estrangers entrevistats que declaren les excel·lències de Barcelona (i que no són pas mentida, atenció!) no tenen ni idea que parlen pel que coneixen, és a dir, d'un cinc per cent de la ciutat.
El Cap i Casal porta des del 2002 sent el líder de la classificació de les millors ciutats europees en qualitat de vida dels treballadors (segons els directius). N'hi ha per trencar-se de riure. Quins directius? Quins treballadors? Des del 2002, al Raval, per posar un exemple recent, el màxim canvi que hi ha hagut és l'ocupació nocturna pels miserables del nou edifici de la Filmoteca, encara per estrenar (hauran d'entrar-hi amb mànegues d'aigua a pressió per desallotjar trinxeraires i misèria) i la substitució a la força dels nigerians pels russos en el control del supermercat de la droga del carrer Egipcíaques cantonada Hospital.
En els espais urbans contemporanis, el model novaiorquès s'escampa imparable com l'escuma: espais tancats i fronteres internes. Aquesta zona i aquests carrers, ni pensar-hi de ficar-s'hi a partir de les vuit del vespre. I així, anar fent. I els ajuntaments, siguin del color que siguin, incapaços de controlar-ho, desbordats. El de Barcelona, ara, per exemple, impotent, ha trigat un any a decidir envoltar la Boqueria d'una reixa perquè quedi tancada a les nits. No ha donat més de si a l'hora de buscar solucions. I al final ha optat per la fàcil, que li treu del damunt
maldecaps a curt termini. Per cert, de les dades estadístiques que comentem en destaca un cop més que, tot i la importància de Barcelona com a ciutat de projecció internacional en el camp dels negocis, continua tenint un aeroport situat en el lloc novè. De fet –i sigui dit com a
curiositat– aquest apartat és l'únic on Madrid supera Barcelona. Com a mínim és contradictori, no troben?
